Durant una època dominada pel pensament positivista les metàfores semblaven incompatibles amb la ciència, si més no per a les manifestacions del discurs científic que es consideraven més típiques. Però aquesta aparent transgressió es considera avui imprescindible i profitosa per a la construcció del coneixement. La terminologia d’un saber especialitzat com és la biotecnologia conté sens dubte metàfores. En el discurs de la divulgació científica i dels mitjans de comunicació de massa, la metaforització ateny un grau més alt d’originalitat i es fa més vistent com a estratègia per a incrementar la intel·ligibilitat dels conceptes i per a estimular l’interès dels receptors no especialistes. La projecció antropomòrfica és una de les operacions de més rendiment en aquests discursos.

El profit de les metàfores

Alguns lectors deuen estar preguntant-se per què es dedica una reflexió a les metàfores en un dossier monogràfic consagrat a la comunicació de la biotecnologia. La sorpresa delata un prejudici comprensible, inveterat en amplis sectors de la cultura científica, però que, tant des de la lingüística cognitiva com des de la filosofia de la ciència, ha anat desmuntant-se des de fa unes dècades (Brown, 2003). La concepció del neopositivisme lògic, a la cerca d’un llenguatge precís per a la ciència, proposava reduir al mínim la polisèmia del llenguatge natural i la pràctica de la metaforització. Avui, en canvi, són moltes les veus que reconeixen les bondats profitoses de la metaforització com a eina de coneixement analògic, amb un rendiment epistemològic considerable.

«Les metàfores són autèntiques eines multiús en la comunicació humana»

En tot cas, és un fet observable que el significat de les paraules i expressions fraseològiques presenta una gran elasticitat, precisament perquè les llengües naturals operen amb conjunts difusos (fuzzy sets), sense demarcacions exactes que els delimitin. Aquesta característica ha horroritzat moltes vegades els gurus del neo­positivisme, que pretenien crear un llenguatge precís per a la ciència, a la manera de bisturís asèptics disposats a disseccionar l’anatomia dels conceptes. Des d’aquesta perspectiva, detestaven la imprecisió de les expressions polisèmiques i condemnaven la metàfora al profund infern de la manca de rigor. Però, històricament, els usuaris de la llengua han sabut extreure’n, d’aquesta vaguetat constitutiva dels significats, un elixir eficacíssim i han palesat el poder instrumental de la metaforització per a designar noves realitats, explicar conceptes abstrusos o establir amb imaginació xarxes analògiques que potencien el coneixement.

De fet, la metàfora va ser definida per l’antiga retòrica i se li ha reconegut durant mil·lennis una enorme capacitat de figuració d’idees, de suggestió imaginativa, de força argumentativa i de potència persuasiva sobre els auditoris (Pujante, 2003). Les metàfores no sols poden desplegar un vol ostentós en l’univers poètic, sinó que, en qualsevol tipus de discurs, fan veure les coses sota una llum reveladora, descobreixen nous horitzons al pensament i sovint commouen, mobilitzen emocions o susciten adhesions a una perspectiva ideològica. Són, doncs, autèntiques eines multiús en la comunicació humana.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Vicent Salvador és catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I. Entre altres temes de lingüística aplicada, ha fet recerca sobre discursos socials i divulgació del coneixement. Ha coordinat el volum L’ull despert. Anàlisi crítica dels discursos d’avui (3i4, 2012).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb