19.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 19.06.2025 - 21:58
Ester Capella, d’Esquerra Republicana, va eixir ahir davant els periodistes per proclamar que Catalunya assoleix més sobirania perquè la Generalitat signa un acord en què serà sòcia minoritària amb un 49,9% d’una empresa que es constituirà dins –no al marge, sinó dins– el grup RENFE. Difícil d’entendre què té a veure això amb la sobirania, molt difícil.
I Sílvia Paneque, del PSOE i consellera del govern de la Generalitat, també ahir va assegurar que la nova empresa controlada des de Madrid era un triomf i el començament d’un canvi fonamental per als ciutadans de Catalunya. Cosa francament difícil d’entendre. Com pot ser cap canvi fonamental continuar cedint el control de la rodalia catalana a Madrid? I quina mena de triomf és continuar sense poder prendre decisions?
Però la cosa és que hem vist les mateixes dues persones que fa vuit mesos prometien a so de bombo i platerets un “traspàs integral” de Rodalia a la Generalitat i la constitució d’una “empresa plenament catalana” per a gestionar els trens i les vies, les hem vistes celebrar amb idèntica passió i alegria haver aconseguit exactament l’objectiu contrari del que van prometre. Ho entén ningú?
Podem pensar simplement que ens prenen per imbecils a tots els qui les escoltem. Però em fa l’efecte que ací passa una cosa més sofisticada. I més preocupant.
Amb aquella prosa tan afilada que tenia i aquell cervell tan agut que gastava, Hannah Arendt va deixar escrit que el resultat ideal de la mentida política, contràriament a allò que es podria pensar, no és que la gent es crega la mentida que li conten, sinó una cosa molt més útil encara: que la gent perda completament la capacitat de distingir entre veritat i mentida.
I com que sembla que passa això, supose que entendreu fàcilment que la tesi de la senyora Arendt em vingués ràpidament, ahir, al cap, observant de quina manera la consellera Paneque i la diputada Capella defensaven –amb una convicció absoluta aparent i ni un bri de frustració– allò que objectivament constitueix una derrota en tota regla i una capitulació lamentable.
Perquè no és solament que aquestes dues polítiques manipulen la realitat deliberadament i d’una manera comprovable. És molt pitjor que això: és que s’han muntat una paradeta retòrica –permeteu-me la poca precisió del terme–, on la contradicció és impossible perquè han eliminat qualsevol referència a la realitat. Quan Capella proclama que assolim més sobirania mentre signa una indiscutible minorització jurídica –indiscutible per més referències que vulga posar a la governança–, més que enganyar ningú fa un acte de pur desvergonyiment polític, basat en el joc de paraules.
I aquesta és la clau real del cinisme polític contemporani: no cal que allò que es proposa ni que allò que es diu siga veritat; n’hi ha prou que sone bé i es proclame amb prou bombo i platerets perquè ningú no gose qüestionar-ho públicament –perquè és veritat que pocs ho intentarem, això de qüestionar què diu el govern.
Quan elles diuen que la nova empresa serà plenament catalana i saben perfectament que RENFE en tindrà el control majoritari, prenen els ciutadans per idiotes. Però si ho fan és, en bona part, perquè no s’esperen que ningú els ho diga així, directament a la cara; perquè no hi ha el costum de fer-ho amb aquesta cruesa i, sobretot, perquè abans ja s’han assegurat el control de prou mitjans de comunicació per a garantir que, anant molt malament, tot acabarà en una confusió. Tu diràs blanc, aquell dirà negre i titulars contradictoris sols aporten confusió.
És possible –no ho descartaria pas– que les formes que fan servir Paneque i Capella representen entre nosaltres l’estadi final de la degradació democràtica: dues polítiques que intenten de governar els discursos sobre les coses perquè són incapaces de governar les coses. Són incapaces d’aconseguir aquest traspàs integral de Rodalia que van anunciar a so de bombo i platerets i doncs, es refugien en l’especulació semàntica i en l’artifici discursiu.
Ara, la dura realitat és que, mentrestant, els trens continuaran descarrilant i incendiant-se o aturant-se en un túnel on tothom haurà de baixar, o organitzant demà vés a saber quin Cafarnaüm. I, no cal ni dir-ho, arribant tard i malament cada dia. I això sí que no són parauletes, ni una metàfora. Això és i serà la crua realitat que hem de suportar cada dia milers de ciutadans mentre els nostres representants es dediquen –impotents com són per a resoldre els problemes reals de la gent– a provar de convèncer-nos que haver perdut és, en realitat, haver guanyat.
PS1. Com que ahir era dijous, hi havia La tertúlia proscrita, aquesta setmana una d’especial sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, amb la participació també de Germà Bel i Olga Alcaraz. Vegeu-ne el vídeo.
PS2. WhatsApp començarà a posar anuncis als seus usuaris, de manera que trencarà el pacte que Meta va signar amb els seus creadors, ara fa deu anys. Hi ha qui la veu inevitable, la mesura, però podria dur maldecaps de tota mena, tal com explica en aquest reportatge Will Oremus.
PS3. El PP d’Alacant és feble i vulnerable i ha necessitat el suport de Vox per a sostenir-se. En canvi d’això, l’extrema dreta vol variar el mapa dels predominis lingüístics i incloure la ciutat d’Alacant dins l’àrea oficialment castellanoparlant. Aquesta barbaritat ha despertat la reacció indignada de molts alacantins, que Esperança Camps ha recollit en aquest reportatge: “‘Estan en guerra’: la societat d’Alacant reacciona a l’intent del PP i Vox de castellanitzar la ciutat”.
PS4. La il·licitana María Esclapez és una de les psicòlogues i divulgadores més populars del país, i especialment és un referent en matèria de relacions sanes. Ara ha publicat La teva por és el teu poder i en parla amb Clara Ardèvol: “Si no ens podem adormir, hem de ‘hackejar’ el cervell: ‘No passa res si no dorms!’”.
