11.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 12.02.2025 - 09:37
Ja em perdonareu l’obvietat, però sempre m’ha semblat molt curiós com és que aquells que més criden contra el nacionalisme –i seguesc el fil d’allò de què parlàvem ahir– són els mateixos que més s’esforcen a fer-nos-en.
Ja ho sé que això no és cap novetat. La història va plena d’aquests predicadors (armats) de la unitat que, amb el pretext de combatre els particularismes, en realitat treballen perquè se n’impose un de sol: el seu. De predicadors (armats) que després, molt teatralment, se sorprenen –i s’indignen i bracegen i parlotegen, desbarrant– quan els altres reaccionem dient prou. No sé què caram s’esperaven: la resignació perpètua? El silenci còmplice? Que ens deixem matar com qui es menja un plat d’olives? Que entonem nosaltres mateix el gori-gori?
Ho deia mestre Fuster i ho reafirmava mestre Pedrolo: el cas és que a nosaltres ens hi obliguen, a ser nacionalistes. No ens deixen cap més opció. Quan criminals com Mazón et neguen la llengua i la volen extirpar de l’escola, l’has de defensar. A mort. Quan ignorants amb títol et neguen la cultura i reivindiquen, per exemple, que don Juan Marsé siga un autor català, però, en canvi, et diuen que monsieur Claude Simon no ho és –i aquest té el Nobel–, has de parar-los els peus, és clar que sí. Igual que quan els manipuladors de tota mena et neguen la història –en parlàvem ahir, arran dels films catalans– has de recordar-la i reivindicar-la. Entre solfa i solfa, doncs, i sense voler-ho i tot, et trobes així cada dia exercint de nacionalista. Havent d’exercir de nacionalista. Per necessitat, per supervivència, per pura i simple dignitat.
I com que resulta que el nacionalisme és com l’aigua –que para bé per a cuinar qualsevol cosa, però que no té gust llevat que li’l poses des de fora–, ací ens teniu, nacionalistes contra nacionalistes, en tots els racons del planeta constatant que la història mai no es va acabar. Els uns intentant d’amagar que ho són i els altres conscients que no tenim més remei que ser-ho. Nacionalistes oprimits contra nacionalistes opressors. Nacionalistes petits contra grans nacionalistes –si és que Botran em dóna permís per a invocar el camarada Ílitx. Nacionalistes armats de raó contra nacionalistes armats de pistoles i de coses que fan més mal encara. Jo i vosaltres ho som. Ho és Pedro Sánchez i Emmanuel Macron i el reverend bisbe de la Seu d’Urgell. I ho són els presidents Illa i Prohens. I el batlle Aliot ho és a muntó. Ho és el senyor Trump al despatx oval amenaçant de desfermar l’infern aquest dissabte, i ho són els palestins, i ho són els israelians… En tot cas, la pregunta fóra: qui no ho és en aquest món?
I quan faig la pregunta, aquesta, la faig amb intenció. Perquè normalment qui diu que no és nacionalista és un nacionalista de campanar, monumental, com una casa de pagès. Com qui diu que no té ideologia és sempre de dretes i qui diu que es pot discutir com es va crear el món és un ignorant. Ells, alguns, tot això no ho reconeixeran mai. Els veiem caminar cada dia al nostre costat i xerrar per les ràdios, fer conferències o piular a X queixant-se que res no és com era. Bé que ho sabem, que faran l’orni tant com puguen. Que badallaran d’avorriment si els ho expliquem, si els expliquem que ells, criatures dolcíssimes que foren, són tan nacionalistes espanyols com ho era donya Concha Piquer o el Zarra aquell de la futbolera fúria hispànica, com ho és el Tejero del bigot o els victormanuels, anesbelens i companyia –”España, camisa blanca…”.
Ara, i això crec que ho digué l’homenot de Sueca –si fa no fa així–, precisament perquè ens hi forcen, nosaltres hauríem de ser nacionalistes del gènere intel·ligent. És a dir, no hauríem de caure en el parany de reproduir els seus vicis, els seus defectes, les seues catàstrofes i misèries. Reconèixer l’altre –cosa que ells no saben fer amb nosaltres– no és cap feblesa; és, més aviat, una fortalesa. Entendre que la diversitat enriqueix –cosa que no entendran mai–, que les fronteres són relatives o que les identitats són complexes… Tot això no lleva força a les nostres reivindicacions. Al contrari: les fa més sòlides, molt més madures, i en termes pràctics fins i tot molt més difícils de rebatre. Per més que els feixistoides nostrats, professorals o esquadres militants, s’escaroten tant quan ho expliques i protesten sorollosament i insistent amb els mateixos arguments que fan servir aquells a qui pretenen voler combatre.
Precisament: no hem de jugar el seu joc. No hem d’acceptar les seues regles. Si ens volen nacionalistes, siguem-ho nosaltres amb totes les conseqüències, sense vergonya ni limitacions, sense renunciar a res, plenament nacionalistes. Però no siguem com ells. Que el nostre país no siga mai una Espanyeta petita, una imitació patètica del país de ponent i dels seus defectes consuetudinaris. Siguem-ho sense exclusions, sense fanatismes encegadors, amb la mínima retòrica inflada possible, amb els mínims visques possibles, somniant com l’Estellés una pàtria “lluminosa i alta”, que són els dos qualificatius nacionalistes més universalistes i elegants que podem declamar.
També perquè, al capdavall, nosaltres sempre hem estat així i val més que no ho oblidem. Fem-los veure que es pot defensar allò que és propi sense negar allò que és aliè. Que es pot estimar amb una passió reverencial una llengua sense que això ens obligue a odiar-ne cap altra. Que podem ser fidels a una terra –a aquesta terra que ens pertany– sense convertir-la en una cova on ens arrisquem a acabar mirant el reflex en la paret. Demostrem-los que el seu nacionalisme i el nostre no són la mateixa cosa ni ho seran mai. Que hi ha maneres i maneres de ser nacionalista, milers de maneres de ser-ho. I que la més civilitzada –si em permeteu l’expressió i ningú no se la pren com una ofensa– és justament la que ells ni practiquen ni coneixen ni entenen ni entendran. I derrotem-los. Pel bé de la humanitat.
PS1. A les nou del matí d’avui, dimecres, s’acabarà el període de votació a la presidència del Consell de la República. I cap a migdia sabrem qui substituirà el president Carles Puigdemont en el càrrec. Pol Baraza ens ha fet aquest resum de les darreres hores de la votació.
PS2. Anar al gimnàs i que les classes es facen sistemàticament en castellà és, dissortadament, una experiència força comuna en molts centres esportius del país, especialment a les àrees metropolitanes. Però el personal cada dia està més enfadat i per això Clara Ardévol ha parlat amb tot d’usuaris que ja n’estan farts i reclamen respecte: “Manca de català a gimnasos i poliesportius: com més va, més usuaris diuen prou”.
PS3. Maria Barbal és un dels grans noms de la nostra literatura. Assumpció Maresma li ha fet aquesta entrevista: “La vida familiar i la vida d’escriptor a vegades són com dues vides, que no es troben gaire“.
PS4. El tòpic diu que Lluís Permanyer és un senyor de Barcelona. I ho és. I un dels millors periodistes de la ciutat, si no el millor, que també ho és. Per això ha estat un convidat de luxe al pòdcast d’Ot Bou: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”.
PS5. Tots aquests continguts, i més, els podem fer cada dia accessibles a tothom, perquè els nostres subscriptors ens fan confiança i ens ajuden solidàriament. Aquells que encara no en sou, ens faríeu un gran favor si us en fésseu, anant a aquesta pàgina.
