10.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.02.2025 - 09:15
“Tots vam ser estrangers en algun moment, la terra no ens pertany i només ens acompanya durant un temps.” Aquestes paraules de Clara Segura en rebre el premi Goya per la seua actuació al film El 47 han tornat a organitzar un enrenou mediàtic i polític, tal com ja va passar amb les referències a “xarnego” d’Eduard Sola en replegar el premi Gaudí per “La casa en flames”.
Que en siguen dos de seguits demostra que és evident que assistim a una batalla cultural aprofitant les pel·lícules. Allò que va passar al final del franquisme s’intenta reinterpretar ara amb una manipulació que no per habitual ha de passar alt. I un film que tracta d’una manera molt positiva la relació entre catalans d’origen i catalans nouvinguts hi ha qui intenta, tanmateix, aprofitar-lo per insistir en la desqualificació, tòpica, del nacionalisme català. Per deslegitimar-lo.
Segura ha dit les seues paraules fent referència, clarament, nítidament, a les dificultats que experimenten els qui arriben avui a Europa i que són perseguides o marginades pel seu origen. No hi tinc cap problema, ben al contrari, per a compartir-les en aquest context. Però tots hem vist com molts dels qui les han repetides després i les han aplaudides amb entusiasme les han volgudes fer servir per afegir-les al bagul ja ben ple de les crítiques al catalanisme.
De manera que cal aclarir una vegada més les coses, els conceptes.
El concepte de terra, en el model social i de pensament català, és fonamental. El catalanisme cultural i polític, en el curs de la història, ha defensat sempre que la terra no és una propietat privada, però que tampoc no és un espai sense subjecte polític: és un territori que pertany a la comunitat que hi viu i que té la voluntat de gestionar-lo de manera sobirana, com una nació.
El catalanisme, per aquesta raó, sempre ha rebutjat la idea que els drets sobre un territori siguen arbitraris o accidentals. Que duren una temporada i prou. Perquè els Països Catalans som allò que som perquè som una comunitat humana amb una història mil·lenària de vinculació a un territori que, sí, és el nostre territori. No som una construcció política artificial ni una invenció moderna.
I per això la permanència durant el segles de l’expressió “Visca la terra!” és paradigmàtica .”Visca la terra!” té un significat que va més enllà del simple crit d’exaltació perquè condensa –en una acció refinadíssima de màrqueting avant la lettre– la identitat nacional, l’arrelament territorial, la resistència política i la sobirania popular.
A diferència de consignes patriòtiques que en uns altres països enalteixen els reis o l’estat, “Visca la terra!” és un crit sobiranista i popular que no fa referència a una autoritat imposada que està per damunt de la població, sinó a un poble arrelat al seu territori. I connecta d’aquesta manera amb la llarga tradició republicana del nostre país, que sempre ha defensat que el poder emana de la gent.
La terra, doncs, del punt de vista del catalanisme, és el lloc concret sobre el qual el nostre poble –no qualsevol poble, sinó el nostre– ha defensat la llibertat, ha de defensar la llibertat. I és per això que entenem que la terra, la nostra terra, ens pertany.
Històricament, és obvi que hi ha una gran diferència entre com s’entén la terra al nostre país i com s’entén a Espanya. Entre nosaltres, el sistema que se n’ha dit de pagesia propietària ha fomentat l’arrelament popular al territori. A Espanya, en canvi, els grans latifundis han estat sempre en mans d’oligarquies o nobles i la terra s’ha identificat com una cosa que els pertany a ells i no pas a tots, com un bé a robar als moros primer o als indígenes americans després. A Espanya la terra és sobretot una eina cabdal de control social i de desigualtat.
I és possible –no n’acabe d’estar segur, d’això que diré ara, però és possible– que aquesta percepció tan diferent, unida a l’ensarronada presumptament postnacionalista dels nacionalistes espanyols, siga en l’origen de l’entusiasme amb què han celebrat la frase objecte d’aquest article. Ja s’ho faran ells, amb la seua ignorància atàvica, però en qualsevol cas nosaltres hem de vigilar molt de no caure en els seus paranys, ni deixar passar els seus eslògans i manipulacions com si res.
PS1. El Consell acaba de convocar la desastrosa consulta sobre la llengua base de l’ensenyament, obsessió de l’extrema dreta antivalenciana. Ara vénen uns dies d’una intensa mobilització per a evitar-ne els efectes nefasts. Per aquesta raó Esperança Camps ha parlat amb la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó: “Si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües”.
PS2. Mentre els uns intenten acorralar la llengua, cada dia tenim exemples de gent que la fa seua. Avui us oferim una entrevista molt interessant de Martí Gelabert a Mahécor Mbengue, un historiador nascut al Senegal que va arribar amb barca a Europa, va acabar anant a parar a Mallorca i, com ell mateix explica, “Tot d’una vaig saber que la via era xerrar català i integrar-se”
PS3. Un nou escàndol d’espionatge il·legal torna a esquitxar Espanya. L’explica Alexandre Solano, en aquest article.
