Mahécor Mbengue: “Tot d’una vaig saber que la via era xerrar català i integrar-se”

És llicenciat en història contemporània. No ha defallit mai en la seva voluntat d’aprendre. Mahécor Mbengue va néixer al Senegal fa 62 anys i, d’ençà que té ús de raó, ha tingut clar que formar-se era imprescindible. En part, aquest va ser l’impuls del seu projecte migratori: el que va emprendre del Senegal estant, i el va fer passar per Mauritània, les Illes Canàries i Madrid, fins a arribar a les Illes. Va haver de fer múltiples intents per sortir en barcassa de l’Àfrica, perquè es va trobar temporals i tot de situacions crítiques com les que viuen cada dia tantes persones que proven d’arribar a Europa. Ell ho va fer fa vint anys.

No coneixia Mallorca, però ací ha trobat una nova llar. De bon començament, va tenir clar que aprendre català i integrar-se era el camí que havia de seguir un cop arribat a l’illa. En tots aquests anys no ha deixat de costat l’activisme. Defensa com ningú la integració, la llengua, la cultura. Ara, mentre espera que el seu fill petit i la seva dona puguin venir amb ell, ha escrit un llibre autoeditat en què relata la ruta migratòria que va fer, Occident com a meta? Del Senegal a Mallorca.

—Què us va dur a Mallorca?
—Vaig sortir en barcassa de Mauritània. No tenia clar on havia d’anar, tan sols que havia d’arribar a Espanya. Primer vàrem desembarcar a Tenerife. Des d’allà ens van dur a la policia, als jutjats i a un centre d’internament, Las Raíces. Allà vaig quedar durant trenta-set dies, fins que em van alliberar. Després em van ficar en un avió i vaig aterrar a Madrid. Jo, de Mallorca, no en coneixia res, però la Creu Roja em va demanar si tenia contacte amb algú que em pogués acollir quan sortís del CIE. Vaig aconseguir el telèfon d’un cosí que tenia un amic a Mallorca. Així vaig arribar-hi.

—Quina és la història de Mahécor Mbengue?
—Sóc llicenciat en història contemporània, però, per temes colonials, no em va agradar ser professor de la matèria. Durant un temps, vaig ensenyar literatura francesa al Senegal. Després, em vaig dedicar als moviments socials, a treballar en ONG que sensibilitzaven sobre temes de salut reproductiva. I a la universitat, era al voltant d’uns professors que, de manera clandestina, treballaven en l’àmbit comunista. Va ser quan em vaig acostar a aquestes idees i al partit socialista del Senegal. Hi vaig militar gairebé deu anys. Quan va arribar al poder, vaig ser al consell municipal del meu municipi durant cinc anys.

—Què va passar, llavors?
—L’any 2000 vàrem perdre les eleccions. Com que no donava suport al partit que va guanyar, em van retirar la llicència de l’ONG que coordinava. Em vaig quedar sense feina i vaig haver de migrar del Senegal fins a Mauritània.

—Ja teníeu clar que volíeu arribar a Europa?
—Sí. De fet, hi vaig anar perquè un cosí meu que vivia a Las Palmas em va posar en contacte amb un propietari d’un vaixell que tenia problemes per a renovar la llicència per un deute amb l’administració de Mauritània. Va ser quan va decidir d’entrar dins la immigració il·legal. Quan vaig arribar-hi, em va dir les condicions, però el dia de sortida vaig veure que hi havia molta de gent. L’operació estava coberta per autoritats d’allà: hi havia guàrdies civils, policies… i, com dic, massa gent. Pensava que no hi cabríem, dins el vaixell. Així que vaig desistir i em vaig acabar quedant a Mauritània uns quatre anys, cercant la manera d’arribar a Europa.

—I a què us dedicàveu, a Mauritània?
—Vaig fer de professor i director d’estudis d’una escola privada. Però vaig voler sortir-ne, perquè va haver-hi un cop d’estat i, de cinc-cents alumnes, en van quedar cinquanta. Tots els nostres alumnes eren fills de funcionaris i els van traslladar a altres regions.

—I vau decidir de venir.
—Just abans de tancar l’escola, vaig intentar de viatjar novament. Un amic meu que feia feina a l’escola em va comentar que coneixia una via segura. Vaig pagar gairebé 300 euros. Havíem de sortir a les 23.00, però es va avançar a les 21.00 i, quan vaig arribar al punt de trobada, ja havia partit. En el següent intent, havíem d’agafar una barcassa petita que ens duia a alta mar, on embarcàvem en una gran barcassa. Però al moment de sortir de la platja, ens va agafar la policia i em va tornar al Senegal. Dues setmanes després tornava a ser a Mauritània.

—Déu n’hi do. Vàreu haver de fer més intents, idò.
—Sí. Aquesta vegada, l’organitzador del viatge no va posar motors nous. Acostumen a posar-ne un de nou i un de segona mà, però tots dos eren de segona mà. Al cap de quatre hores de navegació no podia empènyer la barcassa i vam haver de tornar. Però el darrer intent ja va ser un èxit, si ho puc dir així. Vam sortir de Nouadhibou i vam haver de fer una volta de 200 quilòmetres per evitar la marina marroquina. Al cap de cinc dies, vam arribar a Tenerife. Realment, havíem d’arribar a Las Palmas, però el darrer dia de viatge no ens quedava gairebé benzina. Es va aixecar una tempesta que va durar quatre hores. Fins que no es va calmar, no vam poder arribar.

Van ser cinc dies de trajecte i, el tercer, es va acabar el menjar

—No va ser un trajecte fàcil.
—Van ser cinc dies i, el tercer, es va acabar el menjar. Un al·lot es va cremar, perquè dormia al costat d’on es feia la cuina i li va caure l’olla d’aigua calenta. Com que no estava bé, li vam deixar tot el que quedava. Jo no podia menjar ni beure perquè vaig estar marejat durant gairebé els quatre o cinc dies de trajecte.

—Esperàveu que fos així?
—En els altres intents ja m’havia marejat. I vaig veure gent que tenia por, fins i tot alguna persona cridava que tornàssim. Volia baixar, cridava i cridava. Vaig veure escenes com aquesta i ja tenia un poc d’experiència, però no se sap mai què pot passar. Sobretot, quan fa vent o quan hi ha una tempesta, tots ens posam a resar. És molt dur. No tens força, no et pots aixecar, et passes el menjar d’un a un, no podíem orinar dins la barca, perquè la gent deia que duia mala sort… i anàvem tan estrets que no ens podíem ni ajeure. Va ser una experiència molt dura, però també profitosa, perquè vaig aprendre moltes coses.

—Si no hi hagués hagut aquell cop d’estat, hauríeu volgut venir?
—No se me n’havia anat mai la idea del cap: tenia com a repte arribar a Europa.

—Vàreu venir tot sol?
—La meva família és al Senegal. Ara mir que m’aprovin la nacionalitat. Sóc a Mallorca d’ençà del 2007. La vaig sol·licitar per poder reagrupar el fill més petit i la meva dona. Ja fa tres anys i un mes, però encara no m’han contestat.

—I com va ser el moment de l’arribada?
—Em va cridar l’atenció que, quan anava amb el bus, sentia una veu que xerrava una llengua pareguda al francès. Em feia la impressió que la gent cantava quan xerrava. Observant la ciutat, vaig veure que a les paradetes també hi havia escrits que semblaven francès. I vaig saber que era català i que em trobaria bé amb aquesta llengua. Aleshores, vaig començar a cercar cursos, però em vaig trobar davant una paret: em deien que el primer que havia de fer era aprendre castellà. Jo sempre contestava que era un error, que sabia llegir i escriure i que podia aprendre qualsevol llengua. Però no em deixaven. Vaig començar pel castellà durant un any i cada vegada que acabava les classes, a Càritas, demanava de poder fer català. La directora en va posar l’any següent i, de 33, vam quedar tres: jo, un home de la Costa d’Ivori i un brasiler.

—El vàreu continuar aprenent.
—Vaig dir a la professora que volia continuar estudiant català. Feia feina en un centre d’aprenentatge dels serveis lingüístics i hi vaig anar. És on vaig conèixer la meva família mallorquina. Al centre de serveis lingüístics, sempre era dins el centre d’autoaprenentatge, assegut de les 9.00 a les 16.00. Vaig cridar l’atenció d’una dona, que em va preguntar i li vaig dir que no tenia res a fer, perquè no podia fer feina, perquè necessitava tres anys per a aconseguir els papers. Quan vaig fer la prova del nivell A de català, la vaig suspendre, i va ser una sorpresa. Em van posar en contacte amb una dona del programa de voluntariat “Amb tu, en català”, i durant un mes o dos vaig practicar. Em va voler ajudar, em va posar en contacte amb el seu home i també va fer de voluntari. A més, necessitaven una mà per a cuidar la casa, i em van donar una feina.

—I no heu aturat.
—He entrat dins programes de sensibilització sobre temes lingüístics. He participat en un programa a la ràdio, que tractàvem aquests temes. He estat membre de la junta de l’Obra Cultural Balear. I he pogut fer feina amb orientació, assessorament i acompanyament de nouvinguts que es dedicaven a la venda ambulant quan era a Càritas, dins un projecte finançat pel govern. El contracte es va acabar l’any 2023 i ara faig de voluntari a la parròquia de Sant Llorenç de Palmanova. Faig classes a nouvinguts.

—Amb la titulació que teniu, no us deixen fer feina?
—No he pogut convalidar el títol. Fa uns mesos, em vaig apuntar a un curs de la UIB, d’expert en migracions a la Mediterrània i també tenc aquest títol. Estic mirant a veure com podré trobar feina.

—Sempre hi han estat, però aquests darrers anys s’han accentuat els discursos d’odi contra els immigrants. Com ho sentiu?
—A jo no m’afecta tant, perquè sé on és el meu lloc. I tenc molts amics que em donen suport, tot i que és ver que això no basta. Aquest discurs és un cavall de batalla. Però aquesta gent hauria de saber que els migrants són aquestes persones que cuiden les persones majors, que fan feina als camps, als hotels, als serveis, al transport, a l’educació. És gent que contribueix a l’ombra a l’economia, fent feina i pagant impostos. La gent també fa l’esforç d’integrar-se aprenent les llengües d’aquí i practicant els costums i tradicions de Mallorca. A mi me’ls han ensenyat i jo he pogut compartir la meva cultura.

—Defensau molt aquesta integració quan parlau.
—És molt important per a mi. Tot d’una vaig saber que aquesta era la via. I cada vegada que he xerrat amb una persona que arriba li he dit: “el que has de fer és aprendre la llengua”. El català és la llengua de les Illes, per això quan vaig venir vaig tenir clar que l’havia de conèixer. I m’hi he posat amb voluntat. Hi ha gent que ve, però li falta voluntat. És clau que la persona que arribi aprengui les llengües, sigui català o castellà, però el català és més important. Per això em vaig posar el repte de xerrar com ho fan els mallorquins. I el xerr des del 2010.

—I com us hi heu trobat?
—Quan anàvem a festes i algú em volia girar la llengua, els amics de Pòrtol hi intervenien dient que no l’havien de canviar, que així no m’ajudaven. Amb aquesta gent he fet una feina molt important que m’ha animat a continuar aprenent-lo.

—L’any passat arribaren prop de 6.000 persones en barcassa, com vós fa prop de vint anys. I el govern diu que no pot assumir tanta gent.
—El problema és que és una crisi humanitària. Aquestes persones no deixen el seu país per plaer, deixen el seu país perquè estan en guerra, perquè no poden viure-hi o perquè volen trobar una alternativa. El govern ha de posar recursos que puguin acollir aquesta gent. Ha de fer més feina d’humanitzar la crisi migratòria. Aquesta gent és humana, té sentiments, han deixat la seva família.

És millor ser dins una presó que dins un CIE. Hi havia molts d’abusos per un tema de llengua

—Al començament de l’entrevista, heu comentat que vàreu ser en un CIE.
—És una cosa deshumanitzant. Et diuen que no ets a la presó, però realment és millor ser dins una presó que dins un CIE. No hi havia drets. Et podien pegar per qualsevol cosa. Et podien fer mal per no entendre una ordre. Allà la gent no coneix el castellà i els policies no ho podien entendre. Jo intentava fer d’intermediari, però era difícil. Hi havia molts d’abusos per un tema de llengua.

—N’heu sofert, d’abusos?
—Tanta sort que no. Vaig poder donar un cop de mà amb la gent que arribava i sempre em demanaven què volia. Em van donar un quadern i un bolígraf per a recollir les meves memòries. Però és un cas aïllat.

—Com es viu el procés migratori a partir de la vostra perspectiva?
—Quan algú de la família surt i arriba a Europa, l’altra part també vol que el fill faci igual. De vegades empenyen els joves perquè surtin i això també és un problema. He vist famílies que han venut tota la riquesa que tenien, com or i joies, perquè els fills puguin venir. I famílies que han enviat els fills aquí i encara no en tenen notícies. Ara poden pagar fins a mil euros per venir.

—I no saben la realitat que hi trobaran.
—No, els qui vivim aquí no hi ajudam gaire, tampoc. Jo he vist gent arribar al Senegal amb un aspecte molt bonic, amb joies, bona roba, cotxes… Els qui ho veuen i no reflexionen volen venir. Es fa un efecte crida, pensen que aquí és El Dorado i que hi ha molta feina tot d’una en arribar. Sempre que anam a l’Àfrica mostram una altra cara que no és ver. La gent que fa això paga per compartir un llit, en comptes d’un dormitori. Pateixen. No viuen bé. Es topen amb la realitat.

—I en el vostre cas, repetiríeu?
—La diferència és que jo tenia un projecte migratori quan vaig deixar el Senegal. No havia pogut acabar els estudis i volia fer un màster. Europa era el lloc per arribar, on hi hauria possibilitat per fer feina. I n’he trobat, i he pogut ajudar els meus fills perquè puguin tenir bons estudis. He pogut ajudar la meva família a tenir menjar, casa. I el projecte continua. Però n’hi ha molts que vénen i no el tenen.

—I heu escrit un llibre per a recollir-ho tot plegat.
—L’he publicat per traçar el camí que em va dur des de les terres africanes fins aquí. També per contar els reptes als quals s’enfronten els migrants. Serveix per a mapar una crisi migratòria que no està ben documentada.