La masia de Can Magarola en una fotografia de Josep de Cabanyes del 1931. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Francisco Roura es va morir  abans de l’estiu, amb noranta anys. En feia seixanta-un que era el masover de Can Magarola (Alella, el Maresme), una masia esplèndida del segle XVIII. Va arribar al poble amb la dona, Rosa Arumí. La parella encara era jove i amb els anys va tenir cinc fills. En Francisco era pagès. Tota la vida en va ser i l’experiència li va proporcionar una gran cultura rural, la mateixa que les darreres dècades s’ha perdut d’una manera tan intensa. Per això amb ell desapareix, inexorable, una porció de cultura pagesa, de la poca que en resta: viure d’allò que dóna la terra que conrees, entendre-la, entendre el cel, els núvols, el clima, conèixer el calendari de la sembra, el comportament de la natura segons les estacions, els seus colors, els noms, el vincle de la terra amb la lluna…

‘Sóc fill de Collsacabra’, li agradava de dir. Havia nascut a l’Esquirol. A deu anys ja el van enviar a fer de vaquer a la muntanya i després es va posar a treballar de mosso en diverses cases de pagès. Va passar por durant la guerra, amb un ensurt que li va quedar gravat, però no va passar gana.

Va arribar a Alella el 1957, un poble molt petit llavors. Ens explicava que tot això que ara són pins, quan ell va arribar era vinya: ‘En aquell temps, a la primavera sortien dos camions petits carregats de pèsols, els que es feien entre les vinyes. I a l’estiu hi havia els horts i els camions sortien carregats de verdura. Eren els recaders que s’encarregaven d’anar al Born. Tot l’any sortia verdura d’Alella cap a Barcelona. Per això ara ho veus tot tan perdut. Però no és a Alella només que passa, és arreu.’

Li demanàvem sobre el viure de pagès a Can Magarola i explicava: ‘Jo vivia d’allò que collia. Cent quarteres de terra hi havia a Can Magarola’ –quatre quarteres corresponien a una hectàrea o gairebé. ‘De casa cap avall tot eren tarongers i, de casa cap amunt, tot vinya. Ara no en queda res. Els tarongers es van substituir per l’horta i les vinyes es van perdre i ara hi ha pins. L’ofici de pagès no ha estat mai apreciat per ningú. I els pagesos avui pràcticament han desaparegut.’

La pagesia, certament, no ha estat mai prou valorada i només ara, quan la tenim tan precària, ens adonem de tot allò que perdem cada vegada que es mor un pagès vell, com en Francisco Roura.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb