Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  30.05.2015  06:00

Autor/s: Cristina Armengol

Plats, fogons i vinyes: menjar i beure en una masia del segle XVIII

Un document d'arxiu ens ajudarà a viatjar en el temps fins al 1723. Visitarem una masia maresmenca a través d'un inventari detallat de béns. Què s'hi podia trobar que tingués relació amb la cuina i els conreus?

Men?ame
 

Avui la 'Llibreteca' no va de llibres. Aquesta vegada ens fixem en un document antic, un manuscrit dels molts que podem trobar als arxius i que són testimonis valuosíssims per entendre l'evolució de la cuina, en tots els seus vessants, a Catalunya. Es tracta d'una entrada en un capbreu, un manual on s'anotaven els reconeixements o confessions fets pels emfiteutes als senyors directes de cases o terres i que servien a aquests darrers com a prova de la subsistència dels seus drets. Cada certs anys, un propietari determinat cridava a 'capbrevar', és a dir, convidava els qui gestionaven masos o peces de la seva titularitat a inventariar tot allò que es trobava dins la propietat, per emprar una terminologia més moderna. El nostre document no és ben bé un capbreu, tot i que està integrat en aquesta mena de manual, sinó un 'inventari' en tota regla fet per la mateixa propietat per preservar els drets de la nissaga després de la mort del cap de casa.

Francesc Magarola i Amigant, fill i hereu del noble Vicenç Magarola i Desbosch, fa inventari seguint la voluntat explicitada pel seu difunt pare en el seu testament un mes abans. Procedeix així per allunyar tota sospita i evitar qualsevol ombra de dany i frau, o el que ve a ser el mateix, per tal de garantir el gaudi dels drets que li pertoquen sense pèrdua o detriment. El 'retrat' que ofereixen aquestes pàgines, avui conservades a l'Arxiu Parroquial d'Alella, és el d'una casa poc llustrosa, per dir-ho amablement, amb el mobiliari fet malbé, les bigues corcades i la roba arnada. Compte. Cada varietat documental té les seves virtuts i defectes i cal que mirem més enllà, que tinguem sempre present quin era l'objectiu de la documentació per poder veure allò que s'amaga sota aquest vel d'objectes vells i deslluïts: una casa magnífica, ben equipada, amb grans estances i una extensió de terres considerable.

És un document d'un gran detall que, sobretot pel que fa a la casa -que té el seu origen al segle XIV-, ens informa d'allò que podem trobar a les diferents estances: roba, mobiliari, llibres, eines... Des del contingut d'un cofre fins al color de les cortines, des del protagonista d'una estampa al tipus de roba dels llençols... capbreus i documents d'encant -venda pública de béns mobles i immobles o drets- són una meravella: una petita instantània feta de paraules que ens transporta a una casa un dia concret d'un any determinat. Gairebé en podem sentir la fressa i les olors. M'hi acompanyeu?

Tothom a taula!

Som a Can Magarola, a Alella, i avui és 12 de març de 1723. En una petita estança contigua al menjador hi ha una arquilla vella dins la qual reposen alguns gots de vidre. Una serventa els agafa i para taula. Va a cercar les tovalles en una de les habitacions de la part de l'hort: al cofre n'hi ha quatre més i cinc eixugamans. Fa comptes. Seran quinze a dinar, hi ha convidats d'alçada, així que no en té prou amb els deu tovallons que ha trobat i ha de recórrer a un altre bagul: n'hi troba sis dotzenes, de sobres. Hi ha també vint-i-quatre eixugamans i onze tovalles de taula, dos cobretaules senzills i dos més de setí viat amb fons de domàs verd que fan joc amb onze coixins, això sí, “molt husats”. No s'ho pensa gaire: el convidat s'ho val.

Els llençols d'estopa i cànem comparteixen cofre amb tres tovalles, més de cinc dotzenes de tovallons i quinze més de domàs, unes sis dotzenes d'eixugamans i unes tovalles per a la cuina. “Tota esta roba es molt husada y consumida”, no ho dubtem, però hi és i ens parla. Ens parla d'una casa potent, amb més de dues generacions al voltant de la taula, amb masovers i mossos que comparteixen també els àpats, amb visites de categoria -el bisbe que avui seu a taula, que és de la família- que mereixen un parament especial.

Tràfec a la cuina

Mentrestant, a la cuina, les dones trafeguen: agafen les dues dotzenes de plats de pisa que reposen a l'armariet. Hi ha dues escudelles que fumegen i quatre més que esperen que les omplin. Tenen a punt les tres plates per servir el xai. Aparten les dues calderes -una de gran i una de xica- per escalfar aigua, les dues paelles “dulentas dulentas” -així, repetit, que no en quedi cap dubte!- i dos candelers de llautó. El tercer està encès, il·lumina tres culleres i forquilles del mateix material i una greixonera amb el seu tap, tot d'aram. Hi ha poca llum i encenen un dels tres llumeners. De moment, deixen la xocolatera en un prestatge, fins demà matí no els farà servei. Sí, ja l'ensumo, l'aroma de la xocolata calenta, preparada amb el cassó que ara resposa vora les graelles. Més enllà, la torradora, l'escalfador, una olla de ferro gran i una de petita, tres tapes de ferro i una cassa, un vas de metall amb mànec que una estona abans havien fet servir per treure oli de la gerra.

Ampliem la panoràmica: veiem una talladora, un morter de pedra, una romana i una mitjalluna, una eina de cuina que consisteix en una fulla amb el costat tallant corbat cap enfora. I allà, vora la llar, una taula amb dos bancs, “tot molt dulen”, i una olla que penja dels clamàstecs, sobre el foc. Som a la cuina de dalt, avui desapareguda, de la qual no en sabríem pràcticament res si no fos per aquestes ratlles.

Per fortuna, la cuina de baix conserva encara la distribució original. Encara hi podem entrar i posar-hi els atuells que l'inventari ens regala: dos pots, una taula llarga dolenta amb una pila de lli sense bregar a sobre, una altra taula amb el pa al damunt i una pastera vella. No era l'única: un rebost acollia una segona pastera -dolenta- i un alambí i, a l'estança del costat, una farinera compartia espai amb una escala de dues llates d'àlber.

En una de les habitacions de les tres que hi ha a la part del terrat -amb una vista impagable sobre la vall- hi ha, a banda d'un quintar de cànem, dues quarteres de blat forment i quatre de mestall. Un cofre gran amaga una quartera d'ametlles, més o menys. Al costat hi ha una senalla de panses, dues bótes de barraló -hi cabien 32 porrons de vi a cadascuna- un garbell, tres gerres d'oli -entre totes n'hi havia doze quartans, uns 96 porrons, procedents de les oliveres de la mateixa casa- i eines diverses, a banda de tres garrafes de vidre i un brocal.

El melic del món: el celler

Si la cuina és el cor de la casa el celler n'és el melic: ens hi condueixen, a l'exterior, unes escales que arranquen de l'era i s'endinsen sota terra, car es troba pràcticament soterrat. Es garantien així unes condicions idònies de temperatura i humitat per al magatzematge del vi i, a més, la diferència d'alçada feia possible que el raïm, que s'abocava des d'una obertura a la zona de l'era, caigués per gravetat a la premsa. Hi ha cinc cups -dels quals dos de dolents i tres de bons-, tres brescats -els reixats sobre els quals es trepitjava el raïm-, tres bótes de mena de cinc càrregues i dotze bótes de cadira. D'aquestes darreres n'hi ha sis de 50 càrregues, una de 20, una de 15, una de 12 i tres de 10, però només dues poden fer servei, car “totas las altras se an de cimentar per poder servir”.

Al celler petit hi ha també una bóta de mena de 5 càrregues, una de 2, una d'1 i una de cadira de 10, a banda de dos cargols de premsa dolents. I ara que en parlem, on es premsava? Abrigades sota la porxada trobem dues premses de cargol i tres de dos cargols, “totas molt dolentas per estar per a caurer lo sostre de damunt i per plouresse damunt de ellas”, dos barralons, una cubella i deu portadores “molt husadas”.

La terra proveeix

Pugem un moment a les golfes. Hom diria que només hi devia haver andròmines i trastos vells, però resulta que també s'hi guarden fruits secs i llegums. Fem-hi un cop d'ull: vora les grades de la capella, inservibles, i d'una albarda també esguerrada hi ha una quartera de nous, un parell de cofres buits i un altre amb cinc quartans de fesols i tres de mongetes. Apartem el llit de 'panyo' vermell, arnat, i aixequem la tapa d'aquell bagul: hi ha, pel cap baix, tres quartans de cigrons.

D'on sortia tot plegat? La casa disposava de cinc premses i gran quantitat de bótes. És de rebut que les vinyes fossin part important del paisatge circumdant. El mateix inventari ens ofereix una acurada relació de totes les terres que conformen la propietat, algunes formant un continu amb la casa, d'altres separades. La vinya es divideix segons la qualitat: de primera -si no es diu el contrari-, de segona i vella. En total, poc més de sis hectàrees ermes, gairebé sis de boscoses, tres i mitja de vinyes, una i mitja de mixtes -erms o bosc i oliveres- i 1200 metres quadrats d'hort. La superfície d'horta no ens ha de despistar: sabem que entre les vinyes, que consten només com a tals, hi havia sembrats d'altres cultius -faves i lleguminoses- que no apareixen en aquests inventaris.

Un document d'excepció, una petita joia de les quals els arxius són plens, una radiografia que, tot i que inventaria només els elements i aliments no peribles, constitueix un testimoni excepcional i de fet l'únic, tot sovint, amb el qual comptem per bastir de nou la història de les nostres cuines. 

Men?ame