La Generalitat de Catalunya va anunciar fa uns quants dies allò que presentava com la fórmula ideal per a fer front al saqueig dels béns personals de prop de quaranta dirigents polítics i funcionaris catalans per part del Tribunal de Comptes espanyol. Era, ja ho sabeu, la creació d’un fons complementari de riscs que havia de permetre d’avalar les fiances dels represaliats. El funcionament d’aquest fons implicava que una entitat financera faria l’aval davant el tribunal, amb el contraaval de la Generalitat i aquest fons de risc.

A la conferència de premsa en què es va anunciar el mecanisme es van repetir una vegada i una altra dos conceptes. El primer, que aquest sistema feia impossible que els gestors actuals de la Generalitat poguessen ser mai acusats de malversació. A l’editorial que vaig escriure l’endemà ja vaig dir que això era tan sols una il·lusió, sense cap fonament, en vista de tot allò que hem viscut fins ara. I el segon concepte, que es va repetir a bastament, és que no hi hauria cap dificultat per a aconseguir que un banc entràs en la maniobra, perquè la quantitat es podia considerar, i efectivament ho és, petita i gens arriscada comercialment.

Editorial del 06.07.2021: Guanyar temps al Tribunal de Comptes, al preu d’acceptar la repressió i deixar de fer política.

Però ahir vam topar amb la realitat quan vam saber que, de moment, cap banc no ha accedit a participar en el mecanisme, de manera que l’Institut Català de Finances es prepara per avalar els 5,4 milions d’euros de fiança. No vull cridar el mal temps, però, tal com estan les coses, jo no estic gens segur que l’ínclit Tribunal de Comptes accepte aquest aval. Siga com siga, l’episodi em sembla revelador perquè posa en relleu la innocència del govern, i això és molt preocupant.

Si parlàssem en termes purament de relació de banc i client, no hi ha cap dubte que qualsevol banc avalaria o contraavalaria la Generalitat de Catalunya en qualsevol operació que li presentàs d’un volum de deu milions d’euros. Lògicament, aplicant les clàusules comercials degudes, que serien més altes o menys, sobretot segons el risc de l’operació. Però, efectivament, no és imaginable que, deixant de banda la política, un mecanisme com aquest puga originar cap problema. Però passa, ai!, que, tant si ho volen entendre i assumir com si no al Departament d’Economia o al Palau de la Generalitat, en qualsevol cosa que faça referència a Catalunya i que Espanya siga pel mig ja no es pot deixar de banda, mai, la política.

Que CaixaBank, el Sabadell, el Santander, el BBVA o qualsevol banc d’aquests no vulguen participar-hi no té cap explicació racional que no siga o bé la por d’alguna represàlia o bé una telefonada política indicant que allò ni pensar-ho. Ho torne a dir: en termes comercials una operació tan simple gairebé la podria resoldre una sucursal qualsevol de qualsevol carrer. Si no passa, doncs, ha de ser per alguna cosa. I l’única imaginable és una pressió directa en contra.

Com que la Generalitat no diu quins bancs no hi han volgut participar, l’abast de les possibles pressions no la sabem i hi ha llacunes sorprenents que fóra bo d’aclarir. Sobtaria molt, per exemple, que haguessen acudit a bancs internacionals i aquests s’haguessen doblegat, però ni tan sols sabem si ho han intentat. I seria especialment sorprenent també que la Generalitat no hagués fet servir la seua força comercial davant l’entitat que gestiona les 215.384 nòmines que cada mes cursa la institució. Però ara, comptat i debatut, el fet important és que la jugada de l’executiu no va bé i encara que troben algun banc a última hora –i tant de bo– la cosa és significativa.

Significativa perquè en aquests fets hi ha una lliçó implícita que el govern, i el país, hauria d’assumir: la persecució no és per allò que fas sinó per qui ets, no ha estat mai per allò que hem fet sinó per qui som. I el problema, en conseqüència, no és el codi penal sinó el codi postal, si em permeteu el joc de paraules. Dit una mica més cruament: el govern d’ERC i Junts pot somniar que tindrà una vida tranquil·la i plàcida si durant dos anys no fa res per la independència ni estimula la confrontació. Però això no canviarà l’actitud agressiva i d’anar a totes que rebrà des d’Espanya –des de l’estat profund i el superficial, des del règim, des de la societat espanyola i tot. De manera que el preu de la no-independència i la no-confrontació és tan alt –ni un trist aval no podràs aconseguir si ells no volen…–, que no trau cap a res i ni tan sols paga la pena.

PS. I una addenda, encara. Oi que tots estem d’acord que un conflicte polític no es pot resoldre per la via judicial? Doncs, de la mateixa manera, i per la mateixa raó, un conflicte polític no es pot resoldre amb decisions tècniques. Els encausats pel Tribunal de Comptes espanyol ho són per motius estrictament polítics, no perquè hagen fet res d’il·legal ni mal fet. Això que intenta el govern és una via morta i, damunt, incoherent.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.