El seguidisme trist i molt possiblement fatal d’Europa

"Crec que els Estats Units veuen els dirigents europeus com els vassalls flexibles i sense conviccions pròpies que han mostrat ser durant aquestes darreres tres dècades. Vassalls que no es queixen gens ni mica davant de polítiques de l'imperi que els causen danys materials i morals molt importants"

Thomas Harrington
31.12.2021 - 18:31
Actualització: 31.12.2021 - 19:08
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els imperis són, per definició, impius i brutals. I és per aquest motiu que inverteixen quantitats ingents de diners i d’energia en la propaganda, tant en el front domèstic, per a mantenir l’esperit moralista de la conquesta, com en les societats que dominen, per a amagar la naturalesa real del seu projecte depredador.

Quan era jove, als EUA es parlava constantment de la tragèdia de “l’Europa ocupada”. La de l’est, és clar, on hi havia tropes soviètiques. I recordo molt bé que un amic alemany em va dir: “Vosaltres també teniu un exèrcit d’ocupació molt gran al meu país que condiciona completament els límits d’allò que es pot fer en el sistema polític.” He de dir, no sense una gran dosi de vergonya retrospectiva, que aquella constatació em va xocar enormement. “No hi ha ni punt de comparació”, li vaig dir, com a subjecte imperial ben propaganditzat que era. “Som aquí per a ajudar i alliberar, i els russos per a oprimir i controlar.”

No vull establir una equivalència estricta entre l’ocupació soviètica i la nostra. Si hagués de triar entre totes dues ocupacions, molt probablement escolliria la nord-americana. Però això no vol dir que la presència de tropes del meu país, sostingut per l’enorme maquinària física, burocràtica i propagandística de l’OTAN, no tingui efectes molts profunds sobre els paràmetres del pensament en les societats europees.

Fa tres dècades o quatre, hi havia una consciència molt clara d’aquesta realitat, sobretot en els sectors esquerrans de la política continental. Sense anar gaire lluny, podem parlar de la controvèrsia intensa arreu pel referèndum sobre l’entrada de l’estat espanyol a l’OTAN l’any 1986. I aquest gran recel popular arran de la presència nord-americana continuada a Espanya es reflectia, no sense un cert biaix pro-aliança, això sí, en els diaris més importants del país i, per extensió, de l’espai europeu occidental sencer.

Avui, en canvi, tenim la dirigent dels Verds d’Alemanya –un grup polític que va néixer i forjar-se enmig de la resistència popular a la presència i armes nord-americanes a Europa– fent proclames d’agressivitat pro-OTAN que rivalitzen amb el falcó americà més estrident de dretes durant la Guerra Freda.

Fins i tot VilaWeb hi contribueix amb el titular que posa a l’entrevista a Llibert Ferri, en què ens recorda l’alta incidència de figures de la KGB en el govern de Rússia. Com si el president George Bush sènior no hagués estat, abans de president, el director de la CIA, com si –com és ben evident gràcies a la investigació del fiscal especial John Durham (que no ha rebut cap cobertura a Europa)– l’estat profund americà no estigués íntimament involucrat en haver muntat l’escàndol “Russiagate” per a fer trontollar la presidència del candidat “no aprovat” per ells, Donald Trump, i com si el president del senat nord-americà, Chuck Schumer, no hagués admès públicament que sempre opera amb una consciència molt clara de la capacitat que té l’estat profund de castigar-lo si en desobeeix els desitjos. Com si en el darrer cicle electoral el partit demòcrata no hagués fet un esforç públic i desacomplexat d’incloure ex-membres de la CIA i l’FBI a les llistes electorals.

Avui, bàsicament, ningú dels partits i dels mitjans més importants del continent discrepa de les línies mestres del discurs que emana de la seu de l’OTAN a Brussel·les, els arguments principals del qual es poden resumir així:

1) Putin és un diable completament immoral que pensa nit i dia en com es pot menjar els països de l’ex-bloc soviètic. Malgrat que el dirigent rus ha constatat una vegada i una altra que no te cap interès de fer-ho i que el pressupost militar rus és minúscul al costat del l’OTAN mateixa, i que les forces militars russes són dissenyades molt clarament –i molt bé, segons molt experts militars– per a la defensa i el contraatac. En fi, qualsevol constatació que faci Putin en relació amb les preocupacions de la seguretat dels russos és pura mentida dissenyada per a cobrir els seus nombrosos plans d’imposar el control rus sobre els països del sector oriental de la Unió Europea.

2) Que Rússia amassi tropes al territori del costat d’Ucraïna és un fet abominable. Com si no hi hagués hagut el cop d’estat a Ucraïna del 2014, ideat i executat per agents dels EUA, treballant conjuntament amb, entre més aliats, neonazis ucraïnesos. I com si l’OTAN no hagués estat enviant aquests darrers mesos unes quantes missions navals a la Mar Negra. Imagineu-vos què hauria passat si els russos haguessin instigat un cop d’estat al Canadà, i els EUA haguessin enviat tropes a la frontera. O que haguessin decidit d’enviar patrulles navals al Golf de Mèxic. Deixant de banda el fet palmari que en casos semblants els EUA mai no es limitarien a una tàcita tan prudent i pacífica, creieu que el món polític i mediàtic europeu parlaria a l’uníson de la terrible agressió nord-americana? Mai de la vida.

3) Que l’acord per a la unificació d’Alemanya negociat entre James Baker i Eduard Shevardnadze el febrer del 1990 no incloïa un jurament molt explícit –l’existència del qual ha estat confirmada tant per Gorbatxov com per l’ambaixador nord-americà en aquell moment, Jack Matlock– dient que els EUA no expandirien l’OTAN ni un centímetre més cap a l’est. Com si els russos no haguessin viscut com una traïció brutal la decisió d’ampliar l’OTAN per a incloure tres dels països més importants de l’anterior zona d’influència soviètica –Polònia, la República Txeca i Hongria– tan sols nou anys més tard. I com si el fet que això passés just en el moment culminant del saqueig a l’economia ex-soviètica per part dels magnats russos, que treballaven amb l’ajuda imprescindible dels banquers occidentals, no hagués afegit un toc humiliant més a la maniobra. I com si l’addició de Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia al pacte militar l’any 2004 no s’hagués viscut com la continuació d’una campanya d’humiliacions sense fi per part dels nord-americans i els seus súbdits europeus de l’OTAN.

Podríem continuar mencionant, entre moltes coses més, el bombardament nord-americà a Sèrbia, un dels aliats històrics més importants de Rússia, el 1999; les revolucions de color de clara organització nord-americà a Ucraïna el 2004 i a Geòrgia el 2003, i la decisió d’aquest darrer país, operant amb el suport logístic i propagandístic dels EUA, d’atacar el territori de la Federació Russa l’estiu del 2008.

No pretenc de retratar Putin i el lideratge de Kremlin com a àngels innocents, sinó constatar simplement que tenen un punt de vista sobre el món i, amb això, un seguit d’interessos, forjats per la seva visió de la història, que no es poden ignorar si es volen mantenir unes relacions pacífiques i mútuament beneficioses amb ells.

Però això és precisament allò que la classe diplomàtica i estratègica nord-americana, d’una mediocritat intel·lectual i moral sense precedents en la història de la nostra república, s’ha mostrat absolutament incapaç de fer. Es diu que tots els imperis decadents es refugien en la caverna de la seva pròpia mitomania i tossudesa just abans de morir. I és la veritat.

Però, quina excusa tenen els europeus pensants per a no reflexionar seriosament, ni a la premsa, ni en els espais cívics, sobre l’esperpèntica versió nord-americana de la realitat geopolítica europea? Una versió que gairebé tots els suposats “cervells” diplomàtics del continent reprodueixen sense reflexió ni alteració substantiva.

En vista de la gran èmfasi que l’estament polític i militar dels EUA atorga a les guerres d’informació, aquests europeus pensants han reflexionat sobre els perquès d’aquesta suplantació gairebé total de veus critiques amb l’OTAN i la política exterior dels EUA al vell continent?

Han pensat en la necessitat de mirar més enllà de les patètiques i previsibles paraules de titelles cent per cent comprats com ara Stoltenberg i el nombre molt gran d’experts en els think tanks “atlantistes” sustentats pels EUA a l’hora de calibrar la millor manera de garantir un futur de pau i prosperitat per a Europa?

Volen realment que Europa continuï essent el servei de neteja per a un imperi que destrueix països i civilitzacions –Líbia, Síria, l’Irac– sense cap remordiment i els deixa amb unes enormes dificultats humanitàries causades per les seves salvatjades, dificultats que, ho vulguin admetre o no, debiliten seriosament la cohesió social de les seves societats?

Han ponderat si realment els interessa d’estar en conflicte perpetu amb Rússia? Aquella Rússia que té el gas i el petroli que necessiten urgentment. El mateix país que té un mercat potencial enorme per als productes agrícoles i manufacturats d’Europa.

Realment creuen en la sinceritat de les paraules d’indignació dels seus portaveus oficials i de la seva premsa quan parlen constantment de la situació de drets humans a Rússia i, alhora, guarden un silenci sepulcral sobre allò que passa amb l’apartheid d’Israel i en més països que proporcionen hidrocarburs als Estats Units com ara l’Aràbia Saudita, Líbia, Azerbaitjan, Casaquistan, Algèria i l’Irac?

En fi, creuen que, a part de les sintonies culturals òbvies que ens uneixen i que jo celebro diàriament, l’estament estratègic del EUA realment té respecte pels seus homòlegs europeus?

Em temo que no.

Crec que els veuen més com els vassalls flexibles i sense conviccions pròpies que han mostrat ser durant aquestes darreres tres dècades. Vassalls que no es queixen gens ni mica davant de polítiques de l’imperi que els causen danys materials i morals molt importants.

Per dir-ho d’una altra manera, és realment possible de respectar una classe política que no diu ni fa res quan es descobreix que Washington escoltava cada trucada i llegia cada missatge del telèfon personal de la dirigent més important del continent, Angela Merkel, i molt probablement també els de tots els seus homòlegs de la Unió Europea?

El final de l’imperi nord-americà s’acosta molt més ràpidament, em sembla, que no  es pensen molts savis professionals. I quan les coses s’estrenyin, les paraules sobre els vincles indestructibles entre Europa i els EUA, repetides tantes vegades durant aquestes darreres vuit dècades, es convertiran, així com les garanties donades a Gorbatxov i Shevardnadze el 1990, en paper mullat.

Ara és el moment que els europeus haurien d’intentar de reimaginar Europa en el context d’uns EUA absents o molt debilitats. Però, en compte de provar-ho, els “dirigents” europeus s’han refugiat amb més fervor que mai en els temes de debat com més va més delirants dels seus amos a Washington.

Crec que els ciutadans del continent pagaran un preu molt alt per haver permès que els seus “dirigents” i la premsa que continua donant-los una certa aura de respectabilitat els hagin traït tan descaradament en un conjuntura tan crucial de la seva historia.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €