Llibert Ferri, dilluns passat a Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

Avui fa trenta anys, la bandera soviètica de l’URSS es va arriar per darrera vegada al Kremlin. L’imperi soviètic, nascut el 1922, es va morir el 25 de desembre de 1991, dia de Nadal. Ara, un llibre recull aquests darrers anys de Rússia, després de la caiguda de l’URSS. És Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions de 1984), escrit per Llibert Ferri (1948), que entre el 1987 i el 2007 va ser l’enviat especial de TV3 a l’URSS, després Federació Russa, i a l’Europa central i oriental. Ara escriu pel diari Ara sobre aquestes qüestions. VilaWeb va entrevistar el senyor Ferri dilluns passat en un hotel de Barcelona per parlar de la transició viscuda. De l’URSS al país de Putin.

25 de desembre de 1991, on era Llibert Ferri?
—Al voltant de les cinc de la tarda era per la rodalia de la plaça Roja de Moscou. Hi havia més periodistes que no pas ciutadans que anessin a veure com baixava la bandera roja de la falç i el martell de la cúpula del Kremlin i hissessin la bandera tricolor russa. Uns vint minuts abans, Gorbatxov havia fet l’últim discurs amb una frase que em va quedar: “La llibertat ens va ser donada, i no la vam saber apreciar.” L’URSS, me la vaig estimar molt, com a territori de gent. De gent bona. De la millor que he trobat. L’URSS no és la banalitat del mal, tal com deia Hannah Arendt del nazisme, però sí que és un cert mal en nom del bé.

Expliqueu la importància de Ryszard Kapuściński per a entendre el final de l’URSS.
—Va ser el periodista que més bé va saber entendre l’ànima soviètica amb el llibre L’imperi. Hi ha aquella gran fase que descriu els darrers anys: “Ells fan veure que ens paguen, nosaltres fem veure que treballem.”

Quina era l’estratègia de Iavlinski de fer un pla Marshall que hauria fet molt més suau la transició de l’URSS al capitalisme?
—Iavlinski parlava de fer una inversió d’uns 35.000-40.000 milions de dòlars durant set anys donats per organismes financers a fons perduts. Simplement, per a evitar una catàstrofe econòmica i humana. No era per a fer grans guanys. Però les forces econòmiques internacionals opten per la rendició incondicional i escenificada.

I amb conseqüències molt dures. Al llibre apareixen els morts que es calcula va causar la transició.
—L’ONU fa un informe el 1999 en què es cura en salut i no diu morts. Diu que 10 milions de persones han desaparegut del cens i les estatístiques. Al cap d’encara no dos anys, la revista científica The Lancet diu que els morts documentats són d’un milió. Morts causats per la transició, producte de la fam, alcoholisme, mala alimentació, la violència armada per interessos econòmics, violència de gènere, etc. L’ensorrament també va voler dir 2.500% d’inflació, 40 milions de persones que van anar a parar a la pobresa més miserable i indigent, 100 milions que acaben en precari, i solament entre 6 milions i 8 de ciutadans que podrien ser classe mitjana, o semblant.

Olga Kriixtanóvskaia, sociòloga, va estudiar què va passar amb la propietat després de l’URSS.
—És autora del primer informe sobre aquest afer. La propietat pública va passar a ser privada a través de subhastes que van ser fraudulentes, delictives. Més d’un 60% dels nous propietaris pertanyen a la nomenclatura, alguns són membres del comitè central. Una altra dada que em dóna: tres de cada quatre executius del món econòmic, o actuals dirigents polítics, provenen del KGB.

La doctrina del ressentiment, què és?
—Un article publicat per Timothy Garton Ash en què explica que l’any 1994 el van convidar a Sant Petersburg i va anar a escoltar una conferència del tinent de batlle, un tal Vladímir Putin. Allà veu que no és un paio normal. Té fusta de poderós i de futur. I Putin els va dir que l’ensorrament de la Unió Soviètica era la catàstrofe humana més gran que havia passat mai en un país industrial en temps de pau. “I no dubteu que això tindrà conseqüències.” Ho va repetir Aleksandr Soljenitsin. A Rússia hi ha un sentiment d’humiliació molt gran. Allò que es va viure aquells anys va ser tan terrible que li dóna poder a Putin. El tenen com un pare salvador de la pàtria, i els que ja veuen que és un txequista i membre de la nomenclatura, el veuen com un mal menor.

Citeu En la cabeza de Putin com a llibre per a entendre’l.
—Per a entendre com pensa Putin. Fer veure que creus una cosa que no, donar pistes falses, aprofitar les esquerdes a la UE. Esquerdes com per exemple la d’Ucraïna, o l’estat espanyol i el cas català. Va aprofitar l’esquerda, Putin? Possiblement. Però no amb això que diu el deep state espanyol dels 10.000 soldats russos, sinó possiblement amb el referèndum. Per la informació que tinc, amb el cens universal. És possible. Però en tot cas, qui va ser detonant d’assenyalar que Rússia volia debilitar la UE amb l’afer català va ser la premsa anglosaxona, el Financial Times i el Washington Post, els dies després del referèndum.

Com descriuríeu Putin?
—Com el va descriure el darrer portaveu de la Unió Soviètica, Andrei Gratxov: “No és cert que Stalin existís en un sentit humà. Ni va néixer a Geòrgia, ni es va morir a la Datxa, sinó que és una pulsió malvada de la vida russa que es reencarna de tant en tant. I ara és a punt de reencarnar-se.” Al cap d’uns mesos, apareix Putin de primer ministre.

L’obsessió de Rússia amb Ucraïna. Per què?
—Per ells és el cinturó de contenció a l’oest. I en part, motor industrial en zones amb població russa soviètica. Al llibre recupero l’entrada dels nazis a Kíev, rebuts amb el braç alçat per ucraïnesos. Per què? Perquè els ucraïnesos havien patit l’Holodomor, la fam induïda per Stalin. Milions de persones mortes. I episodis de canibalisme.

Ara, un 75% de l’exèrcit ucraïnès parla rus.
—Exactament. La diglòssia, a Ucraïna, saben què és.

Tothom parla d’Ana Politkóvskaia, periodista independent assassinada. M’ha interessat el seu successor al diari, Izmailov.
—Ex-militar. Hi ha militars que creuen en el sentit patriòtic, es creien l’URSS, i es van decebre molt quan van veure allò que veien, i allò que explicava Politkóvskaia. És a dir, a Txetxènia es cometen actes que es poden qualificar de genocidi. Matances indiscriminades. Izmailov em va explicar que estaven en perill constant. No n’ocupa el lloc, però és dipositari de moltes converses i confidències amb ella. Feia sis mesos que l’havien assassinada i la sensació que vaig tenir a la redacció de Nóvaia Gazeta era que hi havia un gran coratge, però que hi surava una sensació de por. D’indefensió total.

L’escena al mercat del llibre impressiona.
—Els venedors no poden ser estrangers. I els amaguen. No m’ho creia. I, efectivament. Han de ser russos. És una de les lleis de Putin. La major part dels propietaris són caucasians o eurasiàtics i contracten els russos per despatxar. Ells no poden. I menys encara davant una càmera, tal com anàvem. Encara dura. Un estranger no pot atendre el públic.

Escena: la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx recull els plats de taula el dia de la gala.
—Escriptora menyspreada i menystinguda per les autoritats. “Una mestressa de casa inofensiva”, n’hi deien. Putin ni en parla. El dia que sap que rep el Nobel, se’n va a una de les úniques, si no l’única, llibreria bielorussa que hi ha a Minsk. I allà expressa en bielorús el seu dolor perquè li han reconegut l’obra, però li han robat la llengua. I el dia de l’àpat de la gala del Nobel, va dir al servei: “En aquesta taula no toqueu res. Ja ho arreglarem.” I quan es va acabar la conversa, va recollir els plats, es va aixecar i els va dur a la cuina.

En l’era Putin, Mikhaïl Khodorkovski no acaba essent un Mandela.
—Es queda a mig camí. Home ambiciós, i molt intel·ligent, que va comprar un banc en fallida i la petroliera Yukos. I amb molts diners comença a decantar-se per un estat democràtic i enfrontar-se a Putin. Però com que no vol entrar en política directament, finança fundacions culturals, la Fundació Russa Oberta. Va a la presó. Els seus pares ja s’havien acostat a la dissidència, i ell l’havia coneguda a casa. Rep frases com aquesta: “Si vols la democràcia, has d’estar disposat a anar a la presó.” “Anem a la presó”, va dir. I hi va. Fins que els alemanys hi intervenen. Les trucades de Merkel amb Putin no són mai improductives. I el deixen anar, hi ha un indult. Primer, se’n va a Berlín i, després, als Estats Units. Ara el segueixo a Twitter.

Un altre dissident, Navalni. Impressiona el dia que el volen matar.
—Exacte. 20 d’agost. El mateix dia que el català Ramon Mercader li clava el piolet a Trotski a Mèxic. No crec en les casualitats. Com tampoc no crec que sigui casualitat el fet que Ana Politkóvskaia fos assassinada el dia de l’aniversari de Putin. 7 d’octubre. Al KGB, serveis secrets, tenen devoció pel simbolisme i per les dates.

Amb Navalni a la presó, ara la gran oposició a Putin quina és?
—De gran, no n’hi ha. Cap al 2008, un politòleg liberal, Nikita Belikh, diu: “No ens enganyem, ens queden vint anys de picar pedra.” Seria el 2028. I Putin voldria que fos el 2036, quan tindrà vuitanta-tres anys. Però abans, poden passar moltes coses. Stefan Zweig diu que l’ésser humà no pot ni intuir què es mou sota seu i pot canviar-li la vida. No pot.

Com resumiríeu aquests darrers trenta anys?
—Una autèntica transició de l’economia capitalista d’estat a l’economia d’estat amb oligarques, molt semblant a l’economia xinesa actual. No hi ha un comitè central, no hi ha executiu, hi ha oligarques fidels i lleials. I aquells tres dirigents de quatre de l’economia i la política que en la Rússia de Putin provenen del KGB.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.