Ahir la versió diguem-ne més amable del camaleònic primer ministre espanyol es va fer present a Catalunya. Després d’haver insultat durant mesos el president, després d’haver refusat de parlar-hi, després d’haver amenaçat amb un nou 155, després d’haver dit que ordenaria a la fiscalia de portar els exiliats a Espanya per empresonar-los, després de fer el milhomes competint a mucho-espanyol amb la dreta extrema i l’extrema dreta, ahir Sánchez va entrar moixet moixet al Palau de la Generalitat. No té cap més remei. Allò que per a un altre seria passar un tràngol per a ell era una operació de màrqueting, ben explicada en aquesta crònica d’Andreu Barnils, en què intentà, sobretot, de comprometre’s tan poc com li fos possible.

Per això ni autodeterminació ni amnistia. Ep!, ni federalisme tan sols. Ni el rebregat federalisme del PSC es va posar a la boca. Pedro Sánchez va sobrevolar una Barcelona buidada al seu pas per regiments sencers d’obedients Mossos d’Esquadra venent, ara com ara, fum i prou. I una primera convocatòria d’allò que en teoria havia de ser una taula de negociació política sobre el conflicte català, que ell ara vol convertir en un basar persa. És tan descarat que fins i tot va recuperar els papers que Artur Mas (Mare de Déu, Artur Mas!) havia dut com a queixa a la Moncloa el 2014, quan encara hi vivia Mariano Rajoy. I pretén que siguen la font negociadora. ‘Som en posicions molt allunyades’, va dir en referència al president Torra. I tant. Són en posicions sideralment allunyades. Cosa que no li va impedir, però, de fer tantes trampes com va saber, com les que explica Pere Martí a ‘L’última’.

Els qui voldrien tancar per dalt la crisi d’estat que la gent un dia va obrir per baix ahir mostraven un somriure ben ample, d’orella a orella. ‘Sánchez no és Rajoy’, deien. Home, quin gran argument. Ni Cameron tampoc, posats a mirar a una altra banda, molt més interessant. Ahir Sánchez només es va separar de Rajoy en les formes. Formes que Carme Forcadell, però, va veure des de la mateixa cel·la on era el dia abans i que Clara Ponsatí va veure des del seu despatx a l’exili del Parlament Europeu. Ni un sol compromís sobre aturar la repressió, tampoc. Ni federalisme, ni autodeterminació, ni amnistia ni fre a la repressió. ‘Donarem suport al Mobile’, va deixar anar Sánchez, deixant bocabadats uns quants dels qui omplien la galeria gòtica de palau. Ai, caram…

La jugada que intenta el règim ara és cristal·lina. El carrer, el 2010, l’11 de setembre del 2012 i sobretot a partir del 9-N de 2014, va imposar a la classe política una dinàmica a la qual no podia sostreure’s: o et passaves a l’independentisme i canviaves radicalment o t’enfonsaves. Les masses votants, i bona part dels quadres, de CiU i el PSC van fer un pas endavant que no admetia contemplacions i que ha fet que aquest país siga completament diferent. ERC ja hi era. I la CUP va saltar dels ajuntaments al parlament. Bona part de la classe política catalana es va arromangar i l’octubre republicà, l’octubre del 2017, va fer esclatar el volcà i va portar el pànic a apoderar-se de les torres negres i de molts dels despatxos blancs.

El cataclisme, la urpada catalana, va ser d’una tal dimensió que va arrossegar l’estabilitat de l’estat espanyol i tot, portant-lo a una crisi que segurament ja no podrà resoldre mai. Malgrat el colp d’estat de Rajoy i Sánchez, la resistència de la ciutadania ha fet efecte, votant en cada elecció per guanyar, desplaçant-se a Brussel·les o la Meridiana, jugant-se-la a Urquinaona, desbordant les Marxes per la Llibertat, recordant cada dia que vivim en un país ocupat. I així una part del poder madrileny ha entès que per aquest camí no tenen cap possibilitat de guanyar.

Però també ha entès que l’esclat espontani de democràcia viscut a Catalunya, la Grandola catalana, no la controla ningú però hi ha qui voldria controlar-la, des de l’independentisme també. Per això Sánchez ha canviat de to i de formes i aquesta vegada ha vingut moixet moixet a Barcelona. Per veure si troba qui l’ajuda a tancar per dalt, amb els de dalt i per als de dalt, allò que vàrem començar els ciutadans des de baix. Per trobar la manera i, si pot ser, els aliats. Aliats, alguns, que són mòmies venerables, ja sense cap ascendent real sobre la població, que van anar a fer-li el besamans tota la vesprada. En una demostració extraordinària que el primer ministre espanyol no entén absolutament res.

PS. Però no se’n sortirà. Que això que fem pot passar uns dies de desconcert, però ja ha arribat massa lluny per a ser aturat amb decorats de cartó pedra i somriures Profident.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb