Sánchez, fins avui, s’ha escapat de totes. Té una extraordinària habilitat per a trobar el forat per on passar i mantenir-se al poder. El seu retorn al lideratge del PSOE, després d’haver-ne estat apartat amargament, és llegendari. La manera com ha anat jugant amb els uns, amb els altres i amb els de més enllà per arribar a la Moncloa és extraordinària. La qüestió, però, és si tot plegat pot anar més enllà.

El joc de tafurs que va fer amb Ciutadans, Bildu, el PNB, Esquerra i Podem mateix, amb els pactes secrets a dues bandes i el trencament d’un pacte escrit i signat poques hores després d’haver-lo fet i ja amb els vots a la butxaca va molt més lluny d’allà on la política tradicional permet d’anar. Ni a Itàlia, per dir el lloc on he vist passar les coses més insòlites en el terreny parlamentari, no s’havia vist una tal cosa.

Sánchez s’escaparà novament d’aquesta? Sobreviurà? Si ho fa assolirà un nivell en l’art de la prestidigitació digne de Houdini. Però jo diria que aquesta vegada ho té molt més que magre per a aconseguir-ho. Perquè ha comès un error de manual: trencar els tres cercles alhora.

Segons una teoria, hi ha tres cercles concèntrics al voltant d’un president. El primer és el del govern mateix, la gent amb qui treballa en el dia a dia, els ministres, caps de gabinet, alts funcionaris, etcètera. El segon és el que formen el partit o els partits polítics que donen suport o cobertura al govern. I el tercer és el dels aliats, aliats parlamentaris sobretot, però també organitzacions externes, patronal, sindicats, col·lectius diversos, necessaris per a impulsar el projecte.

En política sempre hi ha dificultats. Això forma part del dia a dia i va amb l’ofici. Sempre hi ha entrebancs per a encaixar-ho tot. Fins i tot quan es governa amb majoria absoluta. Però hi ha una lliçó sagrada: pots crear una tempesta en un dels tres cercles, en dos si van molt mal dades i estàs al límit, però mai en tots tres. Recorde haver sentit aquesta teoria en una entrevista televisiva al president François Mitterand, també un notable prestidigitador sense escrúpols que podria ser el model de Pedro Sánchez, si aquest tingués la talla intel·lectual que tenia Mitterrand, malgrat ser la mala bèstia que era.

Què ha passat ara? Doncs que Sánchez amb la jugada de tafur ha armat un conflicte enorme, una explosió, en tots tres cercles alhora. Error monumental.

Que el govern espanyol estava partit ho sabíem tots. Que la coexistència era molt difícil entre l’ala esquerra, amb Podem com a clar referent, i l’ala dreta, amb Marlaska o Calviño com a portaestendards, era prou sabut. Però malgrat tot es guardaven les formes per l’interès col·lectiu. Fins ahir. Ahir la ministra Calviño va desacreditar l’acord en un acte públic qualificant-lo d’absurd i improcedent. I per un altre costat Pablo Iglesias va eixir amb contundència a dir que allò que s’havia signat s’havia de complir i que no valien les excuses. Quan en un govern en una situació tan complicada com la de l’actual govern espanyol les desavinences d’aquest gruix ja no se silencien en públic, això vol dir de segur que la tensió interna ja és extrema. Tan extrema que tant hi fa si en la baralla la seua imatge pública es fa miques.

Al segon cercle, els dels partits que formen part del govern, crida molt l’atenció la contundència d’un Pablo Iglesias que fins ara havia guardat una disciplina excepcional, espartana. L’embolic intern del PSOE és immens, però en aquest cercle és molt important el malestar de Podem i la relació entre Podem i el PSOE. Pel fons i per les formes. Perquè negant l’anul·lació de la reforma laboral pactada pels tres partits la situació de Podem es troba molt compromesa, però també perquè els dirigents de Podem es posen molt en evidència. Alguns es van llançar de seguida a atacar ERC, sobretot i prioritàriament, i s’han hagut d’empassar immediatament piulades i declaracions que restaran per a la història. I fer el ridícul no agrada a ningú. Veurem si aquests dies Podem marca espai propi o no, perquè ara té una situació molt complicada. Si no es planta es difuminarà i fer part d’aquest govern li serà cada dia més un llast. I si es planta ja sap que Sánchez no tindrà escrúpols a girar en dos minuts, una altra vegada, encara més a la dreta. Mala peça al teler per als de Pablo Iglesias i Jaume Asens.

Però encara, per si aquests dos trencaments no eren prou, el trencament de la fràgil coalició de partits que va portar Sánchez al poder, la coalició de la moció de censura a Rajoy i també la del pacte de legislatura, sembla molt estrident. No és que Esquerra s’haja instal·lat en el no. És que el no de l’independentisme català sencer ja s’ha estès més enllà, a Compromís i Nueva Canària. I atenció al to de Joan Baldoví en aquesta entrevista que publiquem avui, on diu al PSOE que no estiga tan segur del seu vot per a aprovar el pressupost. Bildu ha mirat d’aguantar de manera estoica  el rèdit de l’efímer èxit aconseguit, però ara n’ha eixit malparat, amb la qual cosa les restes del suport a Sánchez ja són mínimes. Un Íñigo Errejon que ahir també va començar a alçar la veu i Terol Existeix. Aritmèticament i política, un daltabaix total.

Hi insistesc: ara serà la prova definitiva. A veure si Sánchez és capaç d’eixir-se d’aquesta també. Quan Mitterrand explicava la tesi dels tres cercles volia dir que tu pots fer una crisi de govern si tens el partit ferm a darrere teu o la coalició parlamentària clarament decidida. Sol ser dolorós però amb el bisturí adient funciona. També va dir que podies fer una crisi de partit si el govern funcionava com un rellotge i al parlament hi havia tranquil·litat. No era tan complicat com canviar el govern, perquè les prebendes, les cadires, es podien fer servir amb molta habilitat. O que podies canviar de suport parlamentari si el govern i el partit estaven ferms al teu costat, disposats a aguantar l’embat de l’opinió publica i a explicar com és que es fa una cosa tan difícil d’entendre. Però el vell socialista francès sempre aclaria que obrir les tres batalles al mateix temps era un impossible, perquè de sobte esdevenies més feble a tot arreu. ‘Ni Napoleó no se’n sortiria’, va arribar a dir, recorrent a aquella inexplicable fascinació pel dictador cors que tant perdura en la classe política francesa i estirant la història a favor seu, més que no seria raonable. Podrà Pedro Sánchez?

PS1. En l’actitud de Bildu, molt incomprensible altrament, cal tenir en compte el no reconegut procés de pau, cosa que jo, a l’addenda redactada de matinada a l’editorial d’ahir, no posava al lloc correcte. Recordem que abans de la taula de negociació amb Catalunya hi va haver un procés de pau al País Basc, amb interlocutors internacionals i tot. Procés que el govern espanyol no compleix però que per a Bildu és fonamental, car té presos i exiliats en situacions molt dures. Això es pot entendre. Parlem, doncs, d’una aproximació tàctica, molt semblant a la que fa ERC fa amb la taula negociadora. No és que hi creguen necessàriament, sinó que pensen que possibilita un avanç tàctic: si funciona, perfecte, i si no funciona serveix per a denunciar el govern espanyol per la seua nul·la capacitat d’encarar civilitzadament un conflicte polític. Per tant, alerta, perquè els qui s’ho miren de reüll de fora estant, amb molta atenció perquè la crisi que ve serà espatarrant a tot Europa, comencen a trobar diguem-ne molt peculiar i poc assenyada l’actitud de l’estat espanyol.

PS2. Ací trobareu la transcripció íntegra i el vídeo del debat que en base a les preguntes dels subscriptors de VilaWeb, vàrem sostenir ahir amb el president Puigdemont. La transcripció permet superar els problemes de so que hi va haver però també posa en valor les respostes, alguna de les quals particularment interessant pel que fa al futur i al com caldrà fer el pròxim pas.