Pedro Sánchez

El dia d’ahir el recordarem pel retorn dels encaputxats, en aquesta ocasió dels encaputxats de Pedro Sánchez que van detenir més d’una desena de persones, sense cap autorització judicial. A les ordres directes del govern espanyol, per tant.

Però el dia d’ahir l’hauríem de recordar tots per l’impacte de la imatge del Parlament Europeu, on el cap dels encaputxats va passar segurament un dels pitjors dies d’ençà que és president.

Primer perquè l’hemicicle era buit. El seu somriure pot calmar les consciències d’alguns, però el seu discurs evidentment no desperta gens d’interès. Els diputats al Parlament Europeu van menystenir el discurs del cap del govern espanyol, a diferència de quan visiten la sala presidents o caps de govern d’uns altres països.

En segon lloc, perquè Sánchez es va trobar una sala buida de gent, però plena de cartells de color groc a les taules dels diputats que hi havia i que reivindicaven la llibertat dels presos polítics catalans i el retorn dels exiliats. Dos dels presos, Oriol Junqueras i Raül Romeva, havien estat membres del parlament i anys enrere s’havien assegut en aquelles cadires que ahir sostenien els seu retrats.

I en tercer lloc, perquè van prendre la paraula diputats de diversos grups –només un dels quals era català, Ramon Tremosa– i les crítiques van ser directes i abundoses.

El discurs que havia preparat el cap del govern espanyol va ser completament arraconat en favor del debat català, tal com reflecteix magníficament aquesta crònica d’Andreu Barnils, que va seguir el debat en directe a Estrasburg. El debat i la conferència de premsa posterior van ser monopolitzats pel cas català, fins al punt que una col·lega estrangera va arribar a demanar a Sánchez si Espanya encara es podia considerar una democràcia. No crec que el dirigent del PSOE ho oblide mai.

Quan, a voltes, alguns de vosaltres us demaneu si serveix de res anar a les concentracions o dur el llaç groc al pit, la resposta la teniu ací, a la seu del Parlament Europeu. I tant, si serveix! És la feina dels presos i exiliats, però també la gran onada de solidaritat de la gent, que va convencent les opinions públiques europees i els seus representants que la situació a Catalunya és insostenible i que ha de ser solucionada per vies polítiques. Amb l’aplicació del 155, Rajoy va prometre a Brussel·les que el problema català s’havia acabat. Quan Pedro Sánchez va arribar al govern, Brussel·les va tornar a pensar que el problema català s’havia acabat. Però, com es va veure ahir, el problema no tan sols no s’ha acabat sinó que reclama una solució i persegueix els qui tenen la culpa que no s’acabe. En aquest cas, el cap dels encaputxats. Eixe que demana als independentistes que li aproven el pressupost…

 

PS. Entrada la nit, ens assabentem que el president Torra és a Washington, on es reuneix amb importants membres del Congrés dels Estats Units. S’hi destaca sobre manera John Lewis, una autèntica icona de la lluita històrica en favor dels drets dels afroamericans i probablement el polític més respectat avui al parlament nord-americà. Si ho combinem amb allò que va passar al Parlament Europeu, es va fent evident que Espanya ha comès el pitjor error que podia cometre: convertir la lluita per l’autodeterminació de Catalunya en la lluita, molt més bàsica encara, pels drets democràtics.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb