És un dels narradors catalans més estranys, suggerents i poderosos de l’actualitat. Tot i que en els darrers anys ha tingut problemes per publicar, el seu retorn no podria ser més magnànim: amb el Premi Pin i Soler i la força de l’editorial Angle Editorial per presentar una obra absorbent i dolorosa, ambiciosa i descomunal, com ens té acostumats Salvador Company (València, 1970). Hereu d’Ausiàs March i de Joanot Martorell, de Roís de Corella però també de Joan Fuster, de Jaume Pérez Montaner o de de Josep Palàcios, la seva obra dialoga amb els més grans per interrogar-se sobre els laberints de la vida i la salvatgia de la creació literària entesa no com la solució a un enigma sinó, més aviat, com l’enigma més indesxifrable, quelcom que ens ajuda a sobreviure però que també ens tanca en una gàbia d’or. La seva novel·la, Sense fi, es pot entendre com el retrat macabre d’una societat decrèpita, malaltíssima, però també com la confirmació d’un talent indiscutible que, en paraules de Maria Barbal, és el d’una “bèstia literària.” Des de Núvol parlem amb un dels escriptors imprescindibles del nou mil·lenni, un autor que no es deixa massacrar ni per les incerteses ni pels silencis llargs.

Jaume C. Pons Alorda: ‘Sense fi’ dóna veu a tres personatges, Josevi, Verònica i com no podia faltar un amant del Tennis, Toni, que mor en circumstàncies estranyes i ens explica la història des del més enllà. Aquesta història s’havia d’explicar des del purgatori?

Salvador Company: La del Toni per descomptat, per motius evidents, o potser no tant: algú com ell parlant d’ell mateix i de les seues aventures eròtiques en vida faria una mica de ràbia, crec jo… Pel que fa al Josevi i la Verònica, cadascú es troba atrapat en un moment de transició, en un punt d’inflexió, en una cruïlla; en el cas d’ell, un moment de perill màxim; en el d’ella, un de directament terrible. A més a més, el Josevi, com Dant, camina pel Purgatori muntanya amunt, cap a l’èxit social més incontestable, mentre que Verònica ha vist desaparèixer la seua Laura (Teta) i davalla als Inferns del record com a darrer homenatge i consol.

J.C.P.A.:  Aquest recurs escatològic et permet que un personatge que es troba immers en el relat tingui en canvi una perspectiva omniscient

SC: Sí, amb aquesta capacitat una vida sense més transcendència i algú que l’ha viscuda sense molt de trellat aconsegueix que esdevinga interessant per als altres, ja que escriu des del moment que dóna sentit a tot el passat i encara l’investiga des d’una pròrroga de present. És una mica un tòpic: allò de la felicitat que només existeix quan ja ha passat, la valoració del que es té i del que hom és quan ja ho ha perdut; però crec que, narrativament, resulta prou efectiu.

Llegiu l’entrevista completa a Núvol.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb