Les veus del conflicte saharià, de l’exili estant, un any després

Avui fa un any que el Marroc va penetrar il·legalment a la franja del sud del Guerguerat i va començar la guerra contra el Sàhara Occidental

VilaWeb
Marina Arbós
12.11.2021 - 21:41
Actualització: 12.11.2021 - 22:41

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Avui fa un any. El 13 de novembre de 2020 va marcar un abans i un després en la relació entre el Sàhara i el Marroc. L’exèrcit marroquí va penetrar il·legalment a la franja del sud del Guerguerat, tornant a violar l’alto-el-foc signat l’any 1991. Arran d’aquest fet, el Front Polisario va declarar l’estat de guerra i així es va reprendre el conflicte armat que perdura d’aleshores ençà.

“Encara que no se segueixi diàriament als mitjans de comunicació, la guerra no s’ha aturat ni un sol dia.” Així explica Mohamed Ahmed, indignat, la magnitud real d’un conflicte que marca d’ençà de fa més d’un any la vida de tot un poble. Ell va arribar a Catalunya ara fa deu anys, i gràcies al programa Vacances en Pau hi va poder romandre a estudiar. Treballa en una farmàcia i d’aleshores ençà ha viscut a Dosrius.

Com molts joves més que viuen a la diàspora veu amb preocupació un conflicte que no cessa. Un conflicte que, a més, s’endú a primera fila a molts familiars i amics que no saben si podran veure mai més. En Mohamed fa cinc anys que no veu el seu germà i se n’ha acomiadat per si de cas. “És el més petit, té només vint anys i va decidir d’inscriure’s a l’exèrcit i anar al front”, explica. Quan ho va saber, va fer tot allò que va poder per a evitar-ho, però diu que en el fons respecta la seva decisió. “La paciència s’acaba i ell ha volgut lluitar pel seu país d’aquesta manera, com li ho puc impedir?”, diu. Tanmateix, en Mohamed creu que el poble saharià sempre ha estat una comunitat pacífica i dialogant: “Tenim dret de tornar a la nostra terra sense guerra.”

Però molts joves han vist amb l’esclat de la guerra una escletxa, una oportunitat per a desencallar el conflicte. És el cas d’Ahmed Mohamed Saleh. Ell viu a València i hi va arribar amb un programa per a infants malalts. Va estudiar el grau en finances i comptabilitat i actualment és tècnic de projectes per a una ONG de foment de l’economia social i solidària a les finances ètiques. “Sents que la situació es mou, que pot canviar alguna cosa”, explica. “No s’ha trobat una solució per la via democràtica. Tot i que ho hem intentat, s’ha demostrat que sempre han predominat els interessos polítics”, diu. Pensa que amb la guerra poden canviar les coses, però creu que també s’ha de pressionar políticament: “Una cosa no lleva l’altra.”

Emhamed Ahmed va estudiar cinema als campaments, però la manca d’oportunitats va fer que decidís de venir a Catalunya ara fa sis anys. Viu a Sant Feliu del Llobregat i comparteix l’opinió de l’Ahmed. Pensa que, tot i que cap saharià no vol la guerra, aquesta nova situació pot fer que les condicions del seu poble millorin i diu que és l’única manera d’aconseguir la sobirania del territori: “La comunitat internacional durant quaranta-sis anys no ha volgut dialogar. Som un poble pacífic, però després de tants fracassos diplomàtics, no ens ha quedat cap més opció que anar a la guerra.”

“Ens dol que hi hagi guerra, però els saharians estem disposats a acceptar aquestes pèrdues per recuperar la nostra terra.” Així explica Jadu Daf com veu la situació actual. Ella va arribar al País Valencià l’any 2000 i és infermera en un hospital de València. Amb la guerra, ha vist un bri d’esperança: “Quan has viscut tants anys d’injustícia i en tan males condicions, arriba un punt en què penses que tant se val. El nostre poble viu en un desert sense oportunitats, no hi tenim res a perdre.”

Tant l’Emhamed com la Jadu van pensar a anar al front. “Vaig pensar de baixar als campaments i anar al camp de batalla. Em causa tanta frustració veure tot allò que hem passat que m’és igual tenir-ho tot aquí. A més, crec que, com a infermera, hi podria ajudar molt”, diu la Jadu.

La poca informació fa créixer la por

Tanmateix, tenir por és inevitable. En Mohamed explica que sent que d’ací estant no pot ajudar tant com voldria i que la distància fa que se senti lluny d’allò què passa. “Truco cada dia als campaments per parlar amb la família i saber com avança la situació al front”, diu. Una angoixa que és generalitzada, però que l’Ahmed està disposat a assumir. “La gent pateix, però és un sacrifici que s’ha de fer”, diu. L’Emhamed hi coincideix: “Hi ha por, però t’hi acostumes. Tinc el pare, el tiet i amics al front i sempre et persegueix la por per si els passa res, però sé que han fet la cosa correcta, defensar la seva causa.”

Aquest sentiment s’agreuja per la incertesa. La poca informació que hi ha al respecte dificulta el seguiment constant del conflicte pels qui són a l’exili. “Desgraciadament, com que no interessa a la comunitat internacional que es faci visible aquesta guerra o que la gent sàpiga què passa, no en fan una cobertura completa”, critica l’Emhamed.

Tots expliquen que segueixen l’última hora a través de la família, per xarxes socials o per mitjans saharians com Equip Media, que són sobre el terreny. Una altra via per a conèixer tots els detalls de la guerra és a través dels informes que emet el Ministeri de Defensa de la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD). S’hi explica com ha anat la jornada: on són, on han atacat i el nombre de baixes.

La perspectiva de la guerra canvia entre generacions

L’Ahmed explica que la seva àvia no veu la guerra de la mateixa manera que les noves generacions: “Als campaments de refugiats, hi ha unes necessitats mínimes cobertes i ells que ja han viscut una guerra, no volen tornar a jugar-se la vida.” En canvi, explica que la gent jove, a través de les xarxes socials, ha vist com el món s’ha desenvolupat i ho volen per al seu poble: “La gent jove ha viscut sempre amb la frustració de quedar-se tancat en un camp de refugiats, sense poder tenir un projecte de futur.”

La Jadu entén aquesta diferència: “Tinc molts familiars que es van morir en la primera guerra i entenc que ara siguin més reticents al conflicte armat. Saben què és morir-se, saben què és passar gana i saben què és la inseguretat.” No obstant això, al front hi ha gent de totes les edats. “Hi ha molta gent que va viure la guerra, i que ara veuen que és l’única opció i han decidit de tornar-hi. He vist gent gran amb la mateixa il·lusió que les noves generacions”, explica l’Emhamed.

Una història de silenci i indiferència

L’any 1975, el Consell de Seguretat de l’ONU va instar el Marroc a retirar les tropes, però mai no va condemnar-ne la invasió. El Polisario va lluitar durant setze anys, però va ser derrotat pel Marroc. L’any 1991, totes dues parts, instades per l’ONU, van firmar l’alto-el foc-per cercar una resolució pacífica al conflicte i fer un referèndum. Es va posar de data el febrer del 1992, però mai no es va fer.

Mentre Europa calla, la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), encara té pendent de concloure la descolonització de la darrera colònia europea a l’Àfrica. L’apel·lació a la comunitat internacional s’ha convertit en un comodí per a eximir de responsabilitats i per no resoldre un problema que fa molt de temps que dura. Les postures irreconciliables de totes dues parts, la poca efectivitat de l’ONU per fer resolucions i la passivitat de la comunitat internacional són algunes de les raons que expliquen l’estancament del conflicte.

“On és el dret internacional? I els drets humans?”, es demana la Jadu. “Ja no parlem tan sols d’una ocupació il·legal. El Marroc és un règim genocida com tots els països que li donen suport, que són França, els Estats Units i Israel”, diu. “Hi ha un mur de mines antipersones que ha matat a un munt de gent i, tot i això, es continua protegint i finançant.” A part de la violència explícita, també explica que molts saharians es moren a causa de les condicions inhumanes dels campaments de refugiats.

Tots es mostren molt crítics amb la gestió de l’estat espanyol i amb la comunitat internacional en general. “Després d’un any de guerra sense cap moviment per part de l’estat espanyol, que és qui ens va deixar tirats, no hi ha més opció que escalar la intensitat del conflicte per a obligar-los a seure i a dialogar”, diu l’Emhamed. La Jadu pensa que hi ha una manca de voluntat per a resoldre el conflicte: “Hi ha molts polítics que diuen en els seus programes electorals que donen suport al Sàhara Occidental i després es fan enrere, ho hem vist amb el govern actual.”

Per en Mohamed, cal assenyalar l’estat espanyol perquè amb el silenci còmplice autoritza i legitima el blocatge del conflicte: “Hem de fer pressió i fer visible la responsabilitat històrica d’Espanya. Els polítics han de deixar de tenir por i proposar una solució real i efectiva.” La Jadu creu que ha estat precisament aquest immobilisme el detonant de la guerra: “Quan t’adones que la via pacífica no ha donat cap resultat, busques alternatives. No hem escollit la guerra, ens l’han imposada ells.”

El futur és ple d’incertesa

Respecte del futur, es mostren escèptics. “Les coses se sap com comencen, però no com acaben”, diu l’Emhamed. “Els saharians desitgem que tot això s’acabi aviat i que puguem, d’una vegada, viure a la nostra terra lliurement”, afegeix. La Jadu ho viu amb molta incertesa: “El problema és que no tan sols hi ha una guerra, sinó que n’hi ha una en una situació de pobresa extrema i enmig d’un desert sense recursos. No sé què passarà, però tant de bo, amb el mínim de víctimes possibles, tornem al nostre país.”

Per en Mohamed, és un conflicte que va més enllà d’una guerra i que tan sols es podrà resoldre si hi ha un compromís per a fer un referèndum just: “Desitjo que aquest moment arribi aviat, el poble saharià s’ho mereix.” Malgrat això, reconeix que és una fita encara llunyana. L’Ahmed pensa que calen moviments en tots els sentits, també per part de la població del Marroc: “Hi ha un raig d’esperança si la població marroquina reacciona. Sobretot la joventut, que com més va més se n’atipa.”

Avui, la major part dels qui van perdre les seves cases, famílies i vides continuen a l’espera d’una solució per a tornar al Sàhara Occidental, al seu país. Passen els anys i continua el silenci en forma de negociacions sense fi. Quaranta-sis anys en camps de refugiats. Quaranta-sis anys d’exili, d’indiferència, de silencis i d’ocupació. Quaranta-sis anys de presons i de repressió. Quaranta-sis anys, en són molts.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies