Robert Llach (Girona, 1999) va sortir de la presó del Puig de les Basses el 13 de novembre. L’havien detingut el 19 d’octubre a la matinada, després dels aldarulls de la vaga general, i l’endemà una jutgessa de guàrdia va ordenar-ne l’ingrés a presó. Quan va sortir-ne volia recuperar el seu ritme de vida i tornar a la feina com més aviat millor, però el seu pare li va demanar que descansés uns quants dies. L’endemà passat ja tornava a entrenar nens a l’Hoquei Club Salt i al cap d’una setmana tornava a treballar. ‘Havia de tornar a agafar la rutina; si no m’hauria quedat a casa pensant en la presó’, explica tres setmanes després de sortir-ne. Ara valora les petites coses, diu, les que li mancaven tancat a la cel·la: sopar amb la seva cosina, que feia anys que no ho feia, fer una cervesa amb els amics, jugar a hoquei amb la família a la grada… Però la mentalitat política no l’ha canviada. Abans no s’implicava políticament i ara tampoc. De fet, la nit que el van detenir ni tan sols havia anat a la manifestació.

A aquella hora, en Robert entrenava els nens. Quan va arribar a casa va sortir a fer un tomb per la rambla amb els amics. Els grups de WhatsApp estaven encesos per les càrregues de la policia vora la zona de la Devesa, i van anar-hi a veure-ho. ‘No havia vist mai res com allò. No vaig a manifestacions i, per tant, tampoc no veig aquestes coses. Com que no era al mig, no vaig passar por, però des de fora es notava la tensió.’ Prop d’on eren ells es va formar un cordó policíac, de manera que van esperar una hora abans de marxar, quan la situació s’havia tranquil·litzat i ja no hi havia aldarulls. ‘Ens n’havíem d’haver anat quan es va emmerdar tot, però tampoc no podíem, tota la Copa era encerclada’, reconeix ara. Prop de casa va acomiadar-se del seu amic i, pocs metres més enllà, es va trobar set agents de la policia espanyola.

Poc després d’acomiadar-se del seu amic, set agents de la policia espanyola el van tirar a terra i el van detenir.

‘Vine aquí, que no et farem res’, li van dir. Ell pensava que el farien identificar, però en comptes d’això li van pegar amb la porra i el van tirar a terra. Per què el van agafar a ell, si no havia estat a la manifestació? ‘Potser si hagués estat el meu amic que hagués passat per aquí l’haurien agafat a ell, crec que volien agafar algú i vaig ser el primer que van trobar’, diu. Quan van arribar a la comissaria el van dur al pati, el van fer agenollar i posar de cara a la paret. S’hi va estar cinc minuts, aguantant comentaris sobre l’independentisme i clatellots si aixecava el cap o es movia. Després el van tenir prop d’una hora al passadís, fins que el van tancar al calabós, on va perdre la noció del temps. ‘No entenia què passava, era totalment surrealista.’ A la cel·la del costat hi havia dos nois més, detinguts durant els aldarulls, però no tenia gaires ganes de parlar-hi.

Pensava que una vegada a la comissaria donaria les dades i se’n podria anar, no pensava que pogués entrar a la presó. Però les hores passaven i continuava al calabós, amb les manilles estrenyent-li ben fort els canells. ‘Estava molt mal emmanillat’, creu. ‘M’estrenyien molt, tenia una manilla sobre l’altra. Hi ha un dit polze que des de llavors no me’l sento i encara tinc marques als canells.’ En aquest estat, la idea d’entrar a la presó va començar a fer-se més i més sòlida.

La policia l’havia detingut dissabte a la matinada, i fins diumenge a la tarda no va comparèixer davant la jutgessa. Quan hi va anar, dos policies encaputxats se li van asseure darrere. El seu advocat, Benet Salellas, va fer notar a la jutgessa aquesta vulneració, però no en va fer cas. La vista es va fer amb els dos policies a la sala i, en acabat, la jutgessa va redactar la resolució que ordenava que ingressés a la presó. ‘Em vaig quedar parat. Feia dos dies que estava incomunicat, que no sabia quina hora era ni havia parlat gairebé amb ningú, que no podia caminar més enllà d’un metre, i ara em deien que havia d’entrar a la presó sense saber quant de temps?’

Com ell, també va entrar a la presó en Pau, un altre noi detingut aquella nit, que es va convertir en el company de cel·la i el principal suport: ‘Hi havia dies que estava molt cremat i no tenia ganes de parlar amb ningú, però en Pau sempre estava alegre. Ell també estava cardat, però semblava que estigués bé i volia fer mil coses. Sempre anàvem junts. Si al matí jo anava al gimnàs i ell a música ens trobàvem al pati i ens explicàvem com havia anat. Ens ajudàvem molt entre nosaltres.’

‘La Dolors Bassa té una fortalesa que a mi ja m’agradaria tenir’

La cel·la d’en Robert i en Pau era petita i senzilla. Tenia una llitera, un escriptori d’obra i una prestatgeria. Rere una paret, hi havia una tassa de vàter i una dutxa. Cada matí a les 7.30 els funcionaris passaven a fer el recompte de presos. En Robert no va tenir rellotge fins tres dies abans de deixar la presó, de manera que el seu despertador era el crit matiner de ‘¡Recuento!’. Després baixaven a esmorzar i el dia començava amb la primera activitat del dia. Cada jornada tenia quatre activitats, dues al matí i dues a la tarda. La resta del dia, esperava i parlava amb els altres interns. ‘Jo al principi no parlava amb ningú, però em van fer veure que valia més que em relacionés amb tothom. T’has d’integrar’, diu. El primer dia els van recomanar que al menjador s’asseguessin sols. ‘Si vas a un lloc que sembla lliure però que sempre s’hi asseu la mateixa persona pots tenir problemes.’ Al cap de dos dies, un pres ja els va convidar a dinar a la seva taula.

Cada mòdul té el seu pati, on es troben els mateixos interns, però durant les activitats es poden relacionar amb altres presos. En Robert feia tecnologies de la informació i la comunicació el dilluns i el dimecres a la tarda, una activitat en què coincidia amb la consellera Dolors Bassa, de qui guarda molt bon record: ‘Té uns ovaris i una fortalesa que ja m’agradaria tenir a mi. Jo a la segona setmana estava com inert, tot m’era igual, i aquella dona es movia sempre. Em va sorprendre que fes tants dies que era allà i tragués forces per a fer tot això.’ La consellera es va abocar a ajudar-los, a ells dos i als altres tres nois detinguts durant les manifestacions, que hi van ingressar més tard: l’Ibrahim, en Charaf i en Mouhcine.

L’Ibrahim i en Charaf eren els més joves dels cinc empresonats. Van arribar a Catalunya, del Marroc estant, a setze anys i van passar a viure sota la tutela de la Generalitat en un centre de menors. Quan van assolir la majoria d’edat es van trobar al carrer. El 18 d’octubre els van detenir junts i el dilluns següent la jutgessa va ordenar-ne la presó sense fiança. Al Puig de les Basses compartien mòdul amb en Robert i en Pau. ‘Estaven descol·locats, no entenien per què hi eren, allà. No sabien res de la sentència ni per què s’havia convocat la manifestació, ni res’, diu en Robert. Els primers dies, Dolors Bassa els havia fet una carta de suport, però a ells els importava si aquella dona els podia fer sortir de la presó. ‘No, no us farà sortir d’aquí, però us demostra el suport. És molt que us hagi escrit i us faci veure que no esteu sols’, els va dir. Amb tot, va veure clarament que no entenien res. Més d’un mes després, tant ells com en Mouhcine, més gran i a qui en Robert no va arribar a veure perquè era en un altre mòdul, continuen empresonats.

‘Al locutori em sentia com un gos en un aparador’

Per a en Robert, les visites eren difícils, ‘com una merda’, diu. Després d’entrar va tenir dret a un vis-a-vis, però ja no en va poder fer cap mes perquè s’han de demanar amb un mes d’antelació i, com que hi va ingressar a final d’octubre, no va arribar a temps pels del novembre. Cada setmana tenia dret a dues comunicacions als locutoris. ‘És el que més malament m’anava. Eren trenta-cinc minuts en què em sentia com un gos en un aparador que vol que se l’enduguin.’ El molestava especialment quan la veu s’apagava sense avisar. ‘A les trucades, quan queden vint segons hi ha un xiulet i et pots acomiadar. Però al locutori t’avisen cinc minuts abans i quan acaba el temps es talla la comunicació. Et quedes aixafat, sense saber què fer.’ Amb les trucades la cosa era millor, tot i que també se li feien curtes. Tenia deu trucades de vuit minuts cada setmana. De dilluns a divendres en feia una, i dissabte i diumenge tres. ‘Si algun dia volia trucar dues vegades, ho podia fer.’

També rebia moltes cartes, de familiars, amics i d’un dels nois a qui entrenava, que va il·lusionar-lo especialment. També en va rebre una de l’Eulàlia, una dona que no coneixia i li enviava suport. Des dels Lledoners, va rebre una carta de Jordi Sànchez, que li demanava que fos fort. ‘Encara no li he respost, però ho vull fer.’ També té a mig escriure una carta a la Dolors Bassa. ‘Les vull escriure bé, crec que s’ho mereixen.’

I ell, era un pres polític? ‘En cap moment no vaig pensar que ho fos, no em va passar pel cap. No em puc queixar perquè la Dolors, els Jordis i la resta fa set-cents dies que estan tancats. Jo hi he estat vint-i-cinc dies. No estic mobilitzat, era a la presó perquè m’havia tocat aleatòriament i mira, mala sort. Vaig ser jo com hauria pogut ser qualsevol dels meus amics.’

13 de novembre, el dia que surt de la presó

Tot i que ha estat traumàtica, en Robert no la considera tan dolenta, l’experiència a la presó. Això sí, li sap molt de greu com ho ha passat la família. ‘Al calabós vaig passar por –he tingut la gran sort que no em van pegar, a diferència d’en Pau i la Xènia–, però a la presó no. He pogut estar tranquil’, diu. En comparació amb la incertesa del calabós, la presó li donava una rutina i la seguretat de saber què passaria. Això no vol dir que no en volgués sortir. El 13 de novembre, li tocava ordinador amb Dolors Bassa i al Diari de Girona va llegir que aquell matí es revisaria la seva presó. L’article, publicat al matí, deia que en les hores següents es publicaria la decisió. Com que ja era la tarda, en Robert ho va veure negre. ‘Vaig anar amb la Dolors i li vaig dir: “Ens han cardat a tots, ni jo ni en Pau ni els de Barcelona no sortirem.” Ella es va preocupar. Jo creia que passaria com en el seu cas, que són molts anys i ens desgracien la vida.’

Quan va acabar l’activitat i va tornar al mòdul va parlar per telèfon amb el seu pare, que li va dir que el posaven en llibertat. No van parlar gaire estona perquè havia d’anar a voleibol, però quan es va trobar en Pau li va donar la bona notícia: ‘Jo surto, pensa que demà tu també. Si no és així, torno jo amb tu.’ No va caldre, divendres ja va poder sortir. Amb qui no va poder tornar a parlar va ser amb Dolors Bassa, cosa que li va doldre. ‘Es va quedar preocupada, el meu últim dia amb ella no havia d’haver estat així. A la carta li dic que, si ho vol, l’aniré a veure. I que qualsevol cosa que necessitin ella o la seva germana, vull ser-hi.’

Un cop fora, ara l’angoixa què passarà amb la causa judicial. ‘És el més dur. Si el judici és d’aquí a tres anys, què? Potser m’ha anat bé i tinc una feina estable o estudio. Volia fer una carrera, però el judici ho desequilibra tot.’ L’altra preocupació és econòmica, tant per la possible multa com pel cost de l’advocat. ‘No sabem com anirà, si n’haurem de pagar una part, si ho haurem de pagar tot… Em fa patir la sorpresa que un dia em diguin quant he de pagar i no estigui preparat’, diu. De moment, però, mira de gaudir de les petites coses que va trobar a faltar a la presó.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb