El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Assistesc, confesse que una mica estupefacte, a les polèmiques que apareixen en relació amb l’acte que el Consell per la República ha convocat a Perpinyà el dia 29. Sembla com si qualsevol excusa fos bona per a provar de rebentar un acte que té una gran importància per a tot el país, però sobretot, i d’això voldria parlar avui, per a Catalunya Nord.

Guia de l’acte de Puigdemont, Comín i Ponsatí a Perpinyà

Com és sabut, l’acte significarà el retorn a Catalunya d’una part dels exiliats. Del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, tots tres ara mateix eurodiputats. El conseller Lluís Puig, que ben sovint obri camins, ja va anar a Perpinyà fa pocs mesos, però aquell viatge –tan discret com arriscat– no es pot comparar amb l’abast que té aquest. Perquè ara la mobilització té una lectura singular: la de la victòria. L’acte de Perpinyà, per damunt de tot, és la plasmació de la derrota de les tesis espanyoles, la plasmació d’una de les grans victòries aconseguides d’ençà de l’octubre republicà. Els tres eurodiputats hi seran per a fer palès que tot allò que Espanya va dir i encara diu, que no serien eurodiputats ni tindrien immunitat parlamentària si no juraven la seua constitució a Madrid, no és cert. Com una punyada on més mal fa.

L’acte de Perpinyà, no es pot negar, té un component de furgar més encara en les contradiccions i de posar Espanya a lloc, de limitar i rebatre aquesta eufòria dels qui, embogits per la propaganda patriòtica, criden a tort i dret que el procés s’ha acabat. Durant la constitució del Parlament Europeu, Puigdemont i Comín no van poder entrar a l’estat francès perquè el govern de Pedro Sánchez ho tenia tot preparat per a segrestar-los i el TJUE encara no havia pres cap decisió. L’espanyolisme aquell dia esclatà de joia, convençut que ens acabaven de derrotar. I a Perpinyà els la tornarem. Ara la presència dels tres eurodiputats al sud més sud de l’estat administrat pels francesos és un missatge de victòria que tothom, ací, allà i més enllà, entén i sap calibrar perquè no pot ser més gràfic.

Dit això, però, Perpinyà no és un escenari i prou. De cap manera no és un escenari, com ho han estat Brussel·les, Madrid o Estrasburg durant aquests dos darrers anys. I pense que això ho ha de tenir en consideració tothom, més enllà del debat partidista o d’intencions que l’un o l’altre vulga fer sobre l’acte concret del dia 29. Com també em sembla que ha de ser un motiu extra per a anar-hi, per a ser-hi, per a formar part de la gran massa humana que durà a terme la manifestació més important de la història de la ciutat.

Perpinyà no és un escenari perquè Perpinyà és Catalunya. I per tant la responsabilitat que tots tenim, o hauríem de tenir, amb Perpinyà no és comparable amb la que puguem tenir amb qualsevol població estrangera, per més amiga que siga. Perpinyà no és cap excursió. El dia 29 no hauríem d’anar a Perpinyà tan sols a passejar-hi, a escenificar el suport als represaliats i a continuar reivindicant la llibertat i la república com ho faríem en qualsevol altre lloc. La presència de tothom, com més gent millor, a Perpinyà hauria de ser també la reivindicació com a país i del país sencer del paper cabdal en el procés cap a la independència. El reconeixement i l’agraïment per tot allò que han fet, per tot allò que fan i per tot allò que sabem que faran sempre que calga. I l’afirmació pública que ens volem un dia junts i lliures, deslliurats de tot poder aliè, siga quin siga. Per això crec que no hi hauria d’haver espai per a cap mena de polèmica interessada. Per això m’entristeix la irresponsabilitat dels qui sense dissimular gaire voldrien que l’acte fos un fracàs.

La gent de Catalunya Nord lluita de fa segles per mantenir la catalanitat del país i per restar lligada al seu espai natural, trencat a banda i banda pel Tractat dels Pirineus. La frontera artificial que ens separa ha vist passar gent de l’una banda a l’altra i instal·lar-s’hi, amb tota la naturalitat del món, quan les coses anaven mal dades a l’altre costat. Molts dels Angelets de la Terra acabaren a Olot, com molts dels de la retirada del 39 acabaren a Prada. És cert que la força de dos imperis enormes ens ha pressionat fins a extrems insuportables. Però també és ver que no ens han pogut trencar encara. I aquest serà el missatge que com més lluït, esclatant i magnífic siga l’acte del 29 de febrer més clar i contundent resultarà.

La proclamació de la república i el colp d’estat del 155 han revifat al nord una solidaritat i un suport cap al sud que ha esdevingut alhora un ferment insospitat per a ells mateixos, per al seu futur. I això es palesarà també el dia 29 amb la presència multitudinària de catalans del nord als carrers de la ciutat donant la benvinguda a casa a tres dels exiliats que reconeixen com a propis, perquè ho són, i que respecten com a propis, perquè ho són.

Aquell dissabte no tothom ‘pujarà’ del sud. Entre Perpinyà i la frontera occitana hi ha poc territori, però de segur que hi baixarà gent de Salses i del Barcarès, de Baó i de Sant Llorenç de la Salanca, de Ribesaltes, de Baixàs i de tantes altres poblacions. Desempallegada de polèmiques partidistes, de rumors i conxorxes més o menys interessades. Hi acudiran amb les quatre barres pel país que és seu i esperant que tot el país que és seu veja en Perpinyà, ni que siga per un sol dia, la seua capital. Que la senta pròpia i l’estime. Que la reconega com a capital de la llibertat que s’ha guanyat a pols el dret de ser.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.