Des de mitjan anys vuitanta fins ara, la biologia de la conservació s’ha escindit en dos camps quasi independents: la gestió i l’ecologia de la conservació. Hem assistit a la recuperació de les espècies amenaçades de gran envergadura i a la disminució de les petites i comunes. A més, l’abandó del món rural ha permès l’expansió de les espècies forestals i ha perjudicat les d’espais oberts, vinculades a les labors agrícoles tradicionals. Moltes espècies de fauna antany refugiades inicien ara un procés d’eixida del refugi i de pèrdua de por a l’ésser humà. I cada vegada s’ocupen amb més èxit els ambients antropitzats. En definitiva, ens dirigim cap a un món reconciliat quant a la relació entre l’ésser humà i la fauna salvatge, una situació que serà beneficiosa, però també plantejarà nous reptes.

La biologia de la conservació, que va nàixer amb Mi­chael Soulé a mitjan anys vuitanta del segle XX com una disciplina per a atallar la crisi de la biodiversitat (Soulé, 1986), ha derivat amb el temps en dos camps que es toquen només tangencialment. D’una banda, els ecòlegs que la practiquen fan ciència ecològica però integrant l’ésser humà dins del ventall de factors que poden influir en la dinàmica de les poblacions o en l’estructura de les comunitats (vegeu, per exemple, Forester i Machlist, 1996). L’objectiu final dels ecòlegs de la conservació és el coneixement de la biosfera. D’altra banda, les administracions públiques, ONG i fundacions privades practiquen la conservació per aconseguir objectius concrets, ja siga afavorir un determinat ecosistema, millorar l’estatus demogràfic de les espècies amenaçades o recuperar espècies perdudes localment o regionalment. Els practicants d’ambdós tipus de conservació solen retraure’s que interaccionen poc. Els ecòlegs se senten ignorats pels gestors i aquests senten que els ecòlegs viuen en les seues «torres d’ivori».

No obstant això, podria pensar-se que el problema no és tal, ja que ambdues disciplines s’han separat tant que són ja pràcticament independents. En determinats aspectes, l’ecòleg que inclou el factor humà en els seus estudis pot informar els que prenen les decisions sobre conservació, però en tot cas el seu criteri és un més dels que es troben sobre la taula del gestor. Sovint compten més els aspectes socials i polítics, i és comprensible que així siga, ja que l’administració ambiental està feta per i per a les persones, més que no per al desenvolupament del coneixement. Aquesta meta depèn d’altres ministeris.

«La biologia de la conservació va nàixer a mitjan anys vuitanta com una disciplina per a atallar la crisi de la biodiversitat»

El fet de no haver incorporat encara aquesta dicotomia fa que es camuflen com a biològics molts problemes que són merament socials o econòmics. Un bon exemple d’això són les anomenades espècies invasores. Per posar un exemple, pensem en les campanyes actuals de descastament massiu de cotorres en diverses ciutats espanyoles, executades o en marxa. Per bé que amb prou feines hi ha evidències d’efectes negatius de les cotorres sobre altres espècies animals, es justifica que s’eliminen amb arguments bio­lògics, quan el major factor d’enfrontament entre humans i cotorres són els danys potencials en els conreus (Postigo, 2017). Per a les cotorres de Kramer (Psittacula krameri) no es coneix cap dany ecològic causat a tercers i per a les cotorres argentines (Myiopsitta monachus) tan sols s’esgrimeix el desplaçament de dues espècies que al seu torn crien en ambients antròpics absolutament artificials: els nòctuls gegants (Nyctalus lasiopterus), que es refugien en palmeres exòtiques d’un parc urbà de Sevilla, i els xoriguers petits (Falco naumanni), que crien en cavitats d’edificis (op. cit.). En ambdós casos el problema és tècnic, perquè hi hauria prou de proporcionar caixes niu adequades per a rates penades o construir xoriguereres a les teulades, de manera que la disponibilitat d’orificis no fora un factor limitant. El moment d’haver eliminat les cotorres, com a mesura de precaució, es va deixar passar quan eren encara escasses a les nostres ciutats. La biologia, doncs, no justifica aquests descastaments. A més, com sol passar amb moltes espècies nouvingudes, ja hi ha depredadors que s’han forjat una imatge de cerca de les cotorres com a presa, cas dels falcons pelegrins o les àguiles calçades (García, 2018), per la qual cosa es pot esperar que la seua abundància vaja a menys a mesura que els depredadors s’insereixen més i més en les zones urbanes.

El mateix va succeir fa anys amb els gavians de potes grogues (Larus michahellis), tractats com a espècie invasora nativa, quan moltes vegades el problema era només de tipus social: atacs a turistes a les colònies de cria, soroll, excrements en les costoses embarcacions de les marines o molèsties als patis de les escoles, entre altres. Els problemes biològics causats per les gavines (com el desplaçament d’espècies o la depredació) es podien solucionar d’una altra manera molt allunyada del descastament massiu, és a dir, mitjançant descastaments selectius d’individus especialistes, com es va demostrar en el conflicte gavines-escaterets en l’illot de Benidorm a Alacant (Sanz, Martínez-Abraín, Tavecchia, Mínguez i Oro, 2009). I a més, tot el problema va acabar quasi de colp de seguida que es van clausurar els grans abocadors de fem a cel obert que fomentaven una dinàmica expansiva de les gavines (Steigerwald, Igual, Payo-Payo i Tavecchia, 2015), i probablement serà més evident quan s’eviten els rebutjos de la pesca d’arrossegament.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Alejandro Martínez-Abraín, investigador del Grup d’Investigació en Biologia Evolutiva (GIBE) i professor contractat-doctor en l’àrea d’Ecologia de la Facultat de Ciències de la Universitat de la Corunya (Espanya).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb