L'escriptor Raül Garrigasait, autor de 'El fugitiu que no se'n va' (Edicions de 1984)

En el redescobriment de Santiago Rusiñol al Teatre Nacional de Catalunya i en la projecció més enllà, el director Xavier Albertí va tenir la pensada de proposar a l’escriptor Raül Garrigasait de rellegir Rusiñol, remirar-se’l i escriure’n un assaig. La pensada va ser de gran lucidesa i el resultat, brillant: El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984).

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va estudiar filologia clàssica, una formació que va acabar a Alemanya. És autor de l’assaig Els gos cosmopolita (Acontravent) i d’una novel·la molt premiada: Els estranys (Edicions de 1984). En tots els seus llibres hi ha l’esforç de canviar el punt de vista per veure les coses amb una llum diferent. I és això que ha fet també amb la figura de Santiago Rusiñol.

El llibre de Garrigasait s’inscriu en una tardor de reivindicació de l’obra de Rusiñol. Albertí ha posat en moviment tot de mecanismes i n’ha resultat el muntatge de l’obra teatral Els Jocs Florals de Canprosa (fins l’11 de novembre) i després una adaptació teatral de La niña gorda (del 19 de desembre de 2018 al 4 de gener de 2019). I s’hi han afegit tot d’esdeveniments artístics: el Museu Nacional de Catalunya farà un acte sobre Rusiñol i, a més, coincideixen diverses edicions de la seva obra: Teatre polèmic, que publica L’Avenç; Oracions, que publica Edicions de 1984, a partir d’una edició de Garrigasait; i El fugitiu que no se’n va, que ha aparegut a la mateixa editorial. Però, a més a més, l’editorial Males Herbes acaba de publicar Savis, bojos i difunts, volum que conté tres contes de Rusiñol.

Hem entrevistat Raül Garrigasait, que ens parla de l’aproximació a Rusiñol i el seu temps, de com va introduir la modernitat al país i de la seva vigència. A més, ens explica el nou projecte la Casa dels Clàssics, que ell presideix i que neix amb la intenció de divulgar els clàssics grecs i llatins de la col·lecció Bernat Metge.

Com vèieu Rusiñol abans d’aquest projecte?
—Era el Rusiñol de L’auca del senyor Esteve, el Rusiñol que la majoria tenim al cap. Per això abans d’acceptar d’escriure sobre Rusiñol, vaig agafar les seves Obres Completes i em vaig passar quinze dies llegint-lo. I vaig descobrir que era un autor que m’interessava i em van venir ganes d’endinsar-m’hi. A partir d’aquí, tot ha estat un descobriment.

D’entrada, sense aprofundir-hi, l’obra pictòrica de Rusiñol es mostra molt més contemporània que no la seva literatura.
—És molt sorprenent pensar que a final del segle XIX, en molt pocs anys, es va passar dels Jocs Florals, d’una poesia religiosa, amorosa, patriòtica, al món de Rusiñol, un món amb gent addicta a la morfina, amb marginats, amb tot l’ambient que veiem en les pintures que va fer a Montmartre. Rusiñol va ser una figura clau en la modernització de la pintura catalana. Això és innegable i ja s’havia dit: Mita Casacuberta té estudis molt importants sobre Rusiñol (de fet, sense aquests estudis jo no hauria pogut escriure aquest llibre), en què el presenta com el primer artista modern de la nostra cultura. Jo he mirat de llegir algunes de les obres que més me n’interessaven i mirar-me’n alguns quadres, des del punt de vista de l’artista que introdueix la modernitat artística entre nosaltres.

I què hi heu trobat?
—Hi he trobat un artista que en la seva obra explora tots els conflictes del seu temps. La modernitat, per a mi, no és un estil ni és una cronologia, sinó que és una crisi i l’aparició d’un seguit de conflictes: entre classes socials, entre l’individu i l’estat, entre l’artista i la societat, entre ideologies diferents… I no sé si hi ha cap obra literària de la Catalunya del voltant de 1900 que presenti tots aquests conflictes d’una manera tan crua i tan directa com ho fa Rusiñol. Això el fa molt interessant.

És un autor complex, de camins estranys. El títol del llibre resumeix molt bé què li passa, a Rusiñol. Adopta la modernitat abans dels quaranta anys i ens en fa d’ambaixador des de París, però després es replega i acaba convertit en un antimodern.
—Té una relació molt ambivalent amb la modernitat, que es va manifestant de maneres diferents. Per exemple, a la primera part del llibre es fixa en el fugitiu. Aquest gest de fugir és molt típic de l’artista modern: hi és en Gauguin, que se’n va a la Bretanya i després a Tahití, i en Rusiñol, que decideix d’abandonar la família (la dona i una filla de dos mesos) per anar-se’n a París, a viure entre marginats (tot i que ell no va ser mai un marginat). I aquest gest és com una metàfora de la llibertat de l’art, que l’art no s’ha de sotmetre a convencions socials, al poder, a les ideologies, al mercat, etc. Aquesta és una part de Rusiñol molt forta. Però hi ha una altra part que no se’n va: Rusiñol també tenia la capacitat de connectar amb un públic, de ser popular. Va tenir la capacitat de crear-se una imatge pública envoltada d’anècdotes.

Sí, és la imatge que ha quedat més en l’imaginari del país.
—I dins aquesta capacitat que tenia de connectar amb el públic, hi ha una cosa que em sembla molt important: la seva relació amb la tradició barcelonina del costumisme humorístic, de l’humor popular, que es veu en els monòlegs, en les anècdotes que popularitzava amb Ramon Casas… És un món molt popular. Ell era fill del barri de la Ribera i és aquell món menestral. Són dues cares que poden resultar contradictòries. Una cosa és fugir del teu món i anar a pintar la marginació, que és l’antisocietat, i una altra és ser un personatge social, un home de cafè, que tothom coneix, que explica anècdotes a tothom, que fa obres de teatre al cafè mentre parla amb els seus amics… Són les dues cares de Rusiñol.

L’escriptor Raül Garrigasait.

Comenceu el llibre parlant del quadre que immortalitza la trobada de Rusiñol amb el músic Erik Satie, un marginat de Montmartre, però que va ser l’artista que ‘va inventar l’estètica musical del segle XX’. Rusiñol estava entre marginats, però triava marginats elevadíssims.
—En aquesta trobada hi ha una cosa extraordinària: Satie tenia vint-i-cinc anys i Rusiñol en tenia trenta. Ni l’un ni l’altre eren figures reconegudes. La seva coneixença va ser casual. I aquest Satie ja havia compost les Ogives, les Sarabandes, les Gymnopédies, les Gnossiennes. O sigui, unes obres que ja són revolucionàries, que ja transformen la música del segle XX. Però no l’havia reconegut ningú com el músic revolucionari que era. Tocava al cabaret i ja està. Rusiñol li va sentir tocar aquestes peces i això és impressionant! A mi segurament aquesta idea és la que em va fer escriure el llibre. Perquè, a més, Rusiñol té un quadre en què representa Satie tocant l’harmònium a l’apartament de la colla d’artistes catalans. Aquesta imatge em va fascinar. És un moment d’aquells que canvia la història, tant de Rusiñol com de l’art modern en general.

I Rusiñol ja va reconèixer i valorar la modernitat de Satie?
—Rusiñol tenia molta habilitat a flairar les atmosferes, les estètiques, els estils. I, en canvi, no feia pas una lectura sistemàtica, no era una rata de biblioteca. A ell li agradava d’anar als llocs i parlar amb la gent. D’aquesta manera captava les coses. Jo crec que amb Satie va passar això. El presenta com un compositor hel·lènic que busca la màxima simplicitat. És bonic i molt exacte. I la pregunta que jo em feia era: aquella atmosfera que va flairar ell en aquella trobada amb Satie, en aquell món de Montmartre, es reflecteix de cap manera en l’obra de Rusiñol? D’una banda hi ha els quadres, que capten a la perfecció aquesta atmosfera de quietud que hi ha en Satie, de col·locar-se fora de la història. Hi ha un quadre que és Satie assegut  a l’habitació a la vora del foc i n’hi ha un altre amb Satie tocant l’harmònium. En tots dos es veu molt clar. Però hi ha un llibre de Rusiñol, poc conegut i que ara reedita Edicions de 1984, Oracions, en què també es troba aquesta atmosfera. Les Oracions és el primer llibre de proses poètiques de la nostra literatura. Es va publicar amb dibuixos de Miquel Utrillo i partitures d’Enric Morera. És a dir, es va concebre com una obra d’art total.

I què són les Oracions?
—Són uns poemes que constitueixen moments de contemplació, de quietud. Cada apartat del text és una pregària estètica, a la bellesa d’algun element natural o a la innocència o a l’amor. A les meravelles del món, tan naturals com humanes. I en totes aquestes oracions s’insisteix a trobar aquests moments de quietud davant la bellesa. Moments de quietud que són el contrari de la pressa i el procés d’industrialització, que s’esdevé en l’època en què és escrit el llibre. La quietud de Satie és una mica exòtica, com ho és la quietud que demana Rusiñol en les Oracions. És un moment d’entrada de la modernitat estètica molt important. Les Oracions es publiquen el 1897 i sembla que es van començar a concebre el 1893.

El segon capítol del llibre el dediqueu a parlar de la música de Satie i al concepte de modernitat. Mostreu uns coneixements musicals molt notables. Heu estudiat música?
—Sí. De fet, d’adolescent em pensava que seria músic. Vaig estudiar guitarra clàssica al conservatori. I vaig combinar la filologia clàssica amb la música, fins que em vaig acabar centrant en el món de les lletres. Però la música sempre ha estat molt important per a mi i apareix en tots els meus llibres.

Aleshores entreu en un tema central: la posició de l’artista davant la modernitat, que es trenca o que es vol transformar. Perquè la societat del tombant de segle es troba en plena transformació, també de valors. És el moment del naixement de l’individualisme modern i tot allò que implica aquest nou paradigma. I d’aquí a la posició de l’estat. És el moment en què començat la reglamentació social, l’establiment de lleis per a tot. I això ho confronteu amb l’ànsia de llibertat i de trencar els límits de l’artista.
—La cosa que em va sorprendre molt, i que és un fil recurrent que travessa tota l’obra de Rusiñol, és la idea de dominació i de violència. És clar, l’encarnació més clara d’això és l’estat. L’obra teatral L’hèroe ens presenta el conflicte estat-família i estat-individu. Hi ha un noi que l’estat ha convertit en un heroi de guerra per mitjà de la violència colonial i que el mostra com un instrument de propaganda de l’estat. I presenta el conflicte amb un cruesa poc habitual. Aquest interès pel conflicte, en el teatre de Rusiñol es veu molt clar. Per això trobo molt encertat que el volum que ha publicat l’Avenç sobre el teatre de Rusiñol es tituli Teatre polèmic. Ell, del teatre estant, va fer sàtires pràcticament de totes les ideologies del seu temps. I sempre pensant en l’efecte que aquests debats susciten en el públic.

El capítol sobre L’hèroe, un dels moments colpidors del llibre, conté uns paral·lelismes amb la situació política actual, sobre la violència de l’estat, que anguniegen molt.
—Això en Rusiñol passa sovint, que hi veus uns paral·lelismes que fan patir una mica.

Hi ha un altre moment culminant, quan parleu d’Els Jocs Florals de Canprosa. Rusiñol tasta en la seva pell que l’humor i la sàtira tenen un preu també.
Els Jocs Florals de Canprosa eren una sàtira del Jocs Florals que proliferaven en aquella època, que sovint eren més un vehicle de propaganda política que no una festa de la poesia. I és això que critica el text. Però la representació de l’obra es va fer en un moment en què Enric Prat de la Riba havia estat empresonat per rebel·lió (una cosa que ens sona una mica), només per haver publicat a La Veu de Catalunya un article que parlava d’independentisme a Catalunya Nord. D’una altra banda, s’havia declarat l’estat de guerra perquè hi havia una vaga general indefinida per a reclamar la reducció de la jornada laboral. I aquest estat de guerra s’havia acabat amb un munt de detinguts, de ferits i fins i tot de morts. I, a més de tot això, els Jocs Florals que s’havien de fer van ser suspesos perquè el governador civil va obligar a posar-hi una bandera espanyola, que els joves van xiular. En aquesta atmosfera tan carregada, a Rusiñol no se li va acudir res més que portar al teatre una sàtira dels jocs florals, símbol del catalanisme. Això va causar indignació en el públic, crítiques, i les forces de l’ordre van decidir de defensar aquesta obra. S’explica que en una de les representacions la policia va comprar un munt d’entrades per controlar l’interior del teatre. Un Josep Carner de divuit anys, que va trobar la situació indignant, va escriure al diari: ‘Els Jocs Florals de Can Poesia foren suspesos. […] L’obra de Rusiñol fou protegida pels policies.’

És impressionant aquest moment.
—Potser és un moment en què ell no és conscient de les conseqüències de la seva broma. Però la cosa interessant és que molt poc després d’Els Jocs Florals de Canprosa ja escriu L’hèroe, que és l’obra sobre la violència de l’estat. Tinc la sensació que el fet de fer una sàtira i veure que la policia i l’estat s’aprofiten del seu intent de dir la veritat per afermar el seu govern, a Rusiñol li va fer aprendre alguna cosa, perquè l’obra següent parla de la violència i l’obra propagandística de l’estat.

Hi ha molts paral·lelismes amb la realitat actual. Els heu trobats o el heu cercats?
—M’he centrat en aquells aspectes de Rusiñol que a mi m’han interessat més, m’han interpel·lat més. I segur que el moment històric hi ha influït, en això. El fugitiu que no se’n va és un llibre escrit entre el 2017 i el 2018; per tant, escrit en un dels moments més intensos de les nostres vides. I això es nota.

I què n’heu après, de la repressió d’estat, de les lleis per a aplicar la censura, etc.?
—Concretament, de Rusiñol, n’he après que l’art ha de ser prou fort per a parlar de tots aquests conflictes. Això ho hem d’aprendre, perquè de vegades hem amagat conflictes. La modernitat és la capacitat de percebre uns conflictes nous i de parlar-ne, d’explorar-los amb el recursos de l’art: Rusiñol fa això.

Hi ha un tercer tema important en el llibre, la violència contra les dones.
—Rusiñol té sàtires del feminisme. És habitual de dir que és misogin, i té aforismes que es riuen de la típica imatge estereotipada de la dona. Però, en canvi, La ‘niña gorda’ llegida avui és una novel·la espectacular sobre la submissió de la dona i sobre l’explotació del cos de la dona. És una nena que neix molt grossa i que només fa dues coses: menjar i llegir novel·les romàntiques. I quan la posen al circ entén el món a través de la novel·la romàntica. Per això s’acaba enamorant del domador, que la maltracta i l’explota. I té la il·lusió que la redimirà i se l’endurà a una illa exòtica. En aquest sentit, és una novel·la completament actual.

Tornem a l’actualitat de l’obra de Rusiñol.
—Llegint-lo t’adones que és un autor que realment té molta relació amb els conflictes que vivim avui. I també en Rusiñol trobes aquest malestar davant la pressa, la precipitació, davant tot de coses que, en el món tecnològic en què vivim, veiem semblants a com les veia Rusiñol. Per tant, personalment m’ha interessat molt, perquè m’ha interpel·lat molt. M’ha semblat un autor molt interessant de llegir ara.

Novetats de (i sobre) Santiago Rusiñol.

Més enllà d’aquest assaig sobre Rusiñol, voldria demanar-vos també per la nova etapa de la Col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. La família Guardans la va vendre al grup Som. Vós n’éreu el director editorial i ara us heu convertit en president de la Casa dels Clàssics. Què és aquesta nova entitat?
—Quan la Bernat Metge s’incorpora al grup Som, el grup fa una reflexió sobre els clàssics en general, quin paper han de tenir els clàssics, tant en el grup com en el món de la cultura. Un objectiu que pren força és de recuperar la idea inicial de la Bernat Metge, que va néixer com una col·lecció de llibres però volia anar més enllà. Va néixer amb la idea del valor dels clàssics per a europeïtzar la cultura catalana, per a connectar-la amb els corrents internacionals, per a donar un punt de vista universal a la cultura d’aquí, a la llengua també. Per tant, es va proposar una col·lecció d’una gran força dins la cultura catalana, de dinamització i vitalització. El propòsit de la Casa dels Clàssics és que es faci càrrec de la Bernat Metge i de més col·leccions de clàssics que s’aniran creant entorn de la Bernat Metge, entre les quals la primera serà una col·lecció de butxaca. D’una altra banda, també es pretén de fer tot un seguit d’activitats que posin els clàssics al centre dels debats i les energies creatives d’avui. Això vol dir organitzar conferències, cursos, passejades filosòfiques… fins i tot organitzar un Festival Clàssics, el projecte més ambiciós de la part de divulgació de la Casa dels Clàssics.

Però heu començat amb un nom d’altura internacional i per a les altures.
—Sí, hem començat amb un llibre de bibliòfil de Miquel Barceló, per una raó: la Casa dels Clàssics té molt clar que vol ser un projecte de llarg recorregut, per als pròxims cent anys. Nosaltres ja no hi serem, però volem que d’aquí a cent anys la Casa dels Clàssics encara hi sigui, igual que d’aquí a no res la Bernat Metge farà cent anys. I com ho fem per donar solidesa econòmica a aquest projecte? Se’ns ha acudit de fer un llibre de bibliòfil amb un artista reconegut cada dos anys. El primer és amb Miquel Barceló. Són llibres molt cars, però que no tenen valor tan sols com a obra d’art (estem contentíssims de com ha quedat l’obra d’en Barceló), sinó que qui compri els llibres es converteix també en mecenes de la Casa dels Clàssics. Aquests llibres donaran solidesa al projecte. Aquest llibre de Barceló, Aurea Dicta (un recull de sentències de l’antiguitat, sobretot del món romà, que han quedat gravades en la memòria de les generacions a través dels segles), nosaltres diem que és la pedra fundacional de la Casa dels Clàssics.

I parlàveu d’una col·lecció de butxaca també?
—Sí, una col·lecció que es dirà ‘Bernat Metge Essencial’ i cada volum valdrà deu euros. Tots. I segurament també arribaran al quiosc.

I anuncieu la creació d’un festival. Quin format tindrà?
—Serà un festival multidisciplinari, que consistirà a fer deu encàrrecs a creadors d’avui sobre un tema universal que tingui una llarga història en els clàssics. El primer festival girarà entorn de la bellesa. Demanarem deu mirades sobre la bellesa: la bellesa innocent, efímera, sagrada… I això es farà la tardor del 2019, però arrencarà el 25 de novembre d’enguany: convidem l’escriptor Alessandro Baricco a fer una conferència a Barcelona sobre la bellesa. Volem que aquesta conferència sigui el manifest de la primera edició del festival. I durant un any, els artistes convidats, inspirats per la conferència d’Alessandro Baricco i pels textos clàssics que nosaltres els puguem facilitar, prepararan les seves aportacions que es presentaran la tardor del 2019.

Ja hi teniu artistes confirmats?
—Hi haurà Àlex Rigola, Josep Pedrals, Roger Mas, el jove videoartista Albert Moya… Serà un festival amb propostes molt diferents, que es farà d’entrada a la Ciutat Vella de Barcelona. I també volem que algunes d’aquestes propostes circulin per altres ciutats.

I per acabar, en aquests moments d’efervescència creativa, teniu més projectes en marxa?
—Sí que en tinc, però… Tinc al cap una altra novel·la però trigarà a sortir. I més coses que encara no puc dir…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb