Ramon Tremosa: “Si Catalunya fos independent, seria l’últim país de la UE en renovables”

Fa més d’una dècada que la independència és l’eix vertebrador de la política catalana, però la qüestió de la sobirania energètica sembla més lluny que mai. En un moment en què la transició energètica sembla imminent, Catalunya produeix molt poca energia renovable, i en consumeix encara menys. Què ha passat? A Energia sobirana (Pòrtic Edicions), el diputat i ex-conseller d’Empresa i Coneixement Ramon Tremosa i el gerent de dialEc – Comunicació per a la Sostenibilitat, Jaume Morron, posen fil a l’agulla a un fracàs col·lectiu que amenaça de convertir Catalunya en una illa fòssil en una Europa com més va més renovable. En parlem amb Tremosa, que es mostra molt crític amb la situació però es nega a llençar la tovallola: Catalunya, reivindica el diputat, té un potencial enorme per a assolir la independència energètica i completar la transició energètica.

—Al llibre dieu que amb la transició energètica no s’hi val a badar, i Catalunya ha badat de mena. Per què hem avançat tan poc en renovables?
—Catalunya és un país petit amb molt de desnivell, molta muntanya, poc vent i poca terra plana. També som un país amb molta gent, molta indústria, molt de turisme i, per tant, molta apreciació pel paisatge. No és com l’Aragó, per exemple, que és un país on és fàcil d’instal·lar renovables perquè està força despoblat i hi ha molt d’espai. Ens passa com Baviera, que també va tard amb les renovables. Però si mirem Alemanya de l’Est, que és un desert sense indústria del qual ha marxat molta gent, veiem que l’eòlica –com a l’Aragó– ha avançat molt. Ara, amb l’encariment de l’energia, la patronal bavaresa es posa les mans al cap i diu que, si això continua, una bona part de la indústria que avui hi ha a la regió se n’anirà a l’Alemanya de l’Est: no és igual tenir els molins de vent al costat de la fàbrica que haver-la de portar cinc-cents quilòmetres enllà, amb els costos afegits que això comporta. Això passarà a Alemanya de l’Est amb Baviera, i també ens passarà a nosaltres amb l’Aragó. Cal que ens preguntem: volem ser energèticament autosuficients, o volem regalar la nostra independència a l’Aragó?

—Precisament, la guerra d’Ucraïna ha evidenciat que la transició ecològica no és solament una necessitat ecològica sinó també econòmica.
—La factura fa mal, i tant. Parlem de pimes solvents catalanes que han resistit crisis brutals i que ara, després d’haver vist com se’ls han multiplicat els costos energètics per tres, han hagut de tancar. Malauradament, això passa, i és una situació dramàtica. Tenim un teixit empresarial que no té el millor mercat laboral del món, ni tampoc la fiscalitat més competitiva o les millors infrastructures: encara no tenim corredor mediterrani, i les autopistes estan col·lapsades de camions. A la vida tot té un preu, i els catalans no som conscients del luxe amb què vivim. Us en poso un exemple: al món hi ha 30.000 universitats, i entre les 300 més bones (l’1%) hi ha tres universitats catalanes: la UPF, la UB i la UAB. Matricular-se en aquestes universitats costa 2.000 euros. Tu vés als Estats Units i matricula’t a una universitat d’elit: et costarà 40.000 euros cada any. Allà la gent s’hipoteca per pagar la carrera, però ací estem permanentment enfadats. Un altre exemple: tu ací tens una malaltia greu, vas a l’Hospital Clínic i t’operen del que calgui. Als Estats Units t’has de vendre la casa per pagar-te l’operació, és així. A Catalunya vivim en un paradís en què el sector públic assumeix coses que ja veurem si podrem mantenir en un futur.

—La llei catalana del canvi climàtic estipula que la meitat de l’electricitat consumida a Catalunya el 2030 haurà de ser d’origen renovable. Enguany, segons l’Observatori d’Energies Renovables, aquesta proporció se situa en un 15,4%.
—Sí, i la major part és hidroelèctrica, provinent de centrals que fa cent anys que existeixen. Amb les renovables fem tard, no hi ha més. No pot ser que hi hagi projectes eòlics que triguin vuit anys, deu o quinze a aprovar-se. L’administració s’ha de muscular per fer front a l’allau dels projectes d’energia renovable que vindrà, ha de poder accelerar la tramitació d’aquests projectes.

—L’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya, per exemple, parla d’un “col·lapse administratiu” en l’aprovació del projecte d’energies renovables a Catalunya.
—Això mateix. L’altre dia, la directora general d’Energia, Assumpta Ferran, va fer un piulet dient que calien tres enginyers a Lleida per a tramitar projectes d’energies renovables… Jo no sé si Twitter és el millor lloc per a fer un anunci com aquest, i sigui com sigui, l’administració hauria de ser prou flexible per a adaptar-se a aquesta situació: apujar sous, etcètera. Un altre problema és l’excés de zel de l’administració. Un cas paradigmàtic és el de Joan Vila, l’empresari paperer de Girona que volia posar una petita instal·lació fotovoltaica d’autoconsum al costat de la seva fàbrica. Li ha costat set anys, set! En un projecte d’aquesta mena s’ha de tenir rapidesa i una certa previsió, que és el que passa als països avançats. No pots estar set anys esperant l’ocurrència de no sé quin consell, no sé quina direcció, no sé quina cosa que al funcionari de torn no li acabava d’agradar.

—Més enllà dels entrebancs burocràtics, també hi ha la qüestió de l’oposició ciutadana, sobretot en projectes d’energia eòlica i solar.
—A les Terres de l’Ebre, per exemple, s’han blocat molts projectes perquè afecten una au rapinyaire, l’àguila cuabarrada. Tanmateix, hi ha molts estudis que demostren que l’energia eòlica no causa més mortalitat entre les aus que les torres d’alta tensió, els avions o els edificis de vidre. Però no diem mai que no a les torres d’alta tensió, o als avions. Hauríem de ser capaços de gestionar el medi perquè no sigui sempre una barrera que ens acabi limitant, perquè som un país molt muntanyós, i no hi ha pas vent a tot arreu. Si continuem dient “no a tot”, acabarem pagant l’energia molt més cara que no els aragonesos, i això afectarà el PIB i fins i tot el mercat laboral del país. Això és una variable de què no parlen mai els opositors als projectes renovables. Tu vas per Dinamarca, Escòcia o Portugal i veus molins de vent i plaques solars a tot arreu. Catalunya no pot ser una illa fòssil en una Europa que en pocs anys avançarà de manera molt clara en les renovables.

—I de l’energètica pública catalana, què en penseu?
—Ara surt la consellera Jordà i diu que posarem plaquetes a les teuladetes. Amb això no cobrim ni l’1% de les necessitats energètiques d’aquest país. No pot ser que tots els governs europeus, i fins i tot governs regionals com Escòcia, posin els gigawatts de deu en deu o de quinze en quinze i ací ens conformem amb això. Això de la sobirania energètica podia semblar innocu abans de la guerra d’Ucraïna, però ara tots veiem què passa si et tanquen l’aixeta de cop i volta. Aquest llibre, si més no, té una bona notícia: Catalunya pot posar fins a catorze gigawatts d’energia renovable a mitjà termini. No estem condemnats a tenir cinc línies de molt alta tensió que travessin el país d’extrem a extrem, podem ser autosuficients energèticament.

—Ja que parlem de potencial, el llibre se centra en les centrals reversibles. Què són i quin rol poden exercir en la transició energètica a Catalunya?
—Els molins s’han de canviar cada vint anys, les plaques solars cada quinze. L’energia hidràulica fa cent anys que funciona, i funciona molt bé: prems un botó i en dos segons ja generes electricitat. El subministrament, a més, és molt fiable: no saps si demà farà sol o vent, però en el cas de la hidràulica la seguretat del subministrament és total. La importància de les centrals reversibles és que permeten d’emmagatzemar l’excedent d’energia que, si no, es perdria. Tothom té la idea que, en l’energia hidràulica, l’aigua és d’un sol ús: obres la comporta del pantà i l’aigua baixa riu avall. Però en les centrals reversibles, sempre que el pantà sigui ple, no es perden recursos: l’aigua es mou d’un pantà a un altre tot aprofitant el desnivell, i així es conserva l’electricitat. A Catalunya ja tenim tres centrals d’aquesta mena, que fa vint anys o trenta que estan actives però que encara operen amb poca potència. Aquestes centrals són molt difícils i cares de construir de zero, perquè primer cal construir els pantans entre els quals corre l’aigua. Però l’avantatge de Catalunya és que ja en tenim seixanta-sis, de pantans. Al llibre citem un estudi del Col·legi d’Enginyers que explica que, si aprofitem els pantans que ja existeixen per fer centrals reversibles –cosa que tindria un impacte ambiental molt baix–, Catalunya té un potencial energètic de catorze gigawatts. I aquest potencial es pot aconseguir amb inversions de centenars de milions d’euros, no pas de milers de milions. L’Antoni Tahull, a qui dediquem el llibre, explica que a l’Alta Ribagorça, entre els pantans de Baserca i Cavallers, es podria construir la central reversible més gran del món, amb un potencial de tres gigawatts, tot aprofitant instal·lacions que ja existeixen. És l’equivalent a l’energia que produeixen els tres reactors nuclears de Catalunya, que no podrem tancar sense centrals reversibles. No cal posar plaques infinites ni molins infinits: allà on toca n’hem de posar, sí, però tenim una capacitat de generació hidroelèctrica enorme. I no he vist que ningú en parli, d’això.

—Dieu: “Si no fas la transició energètica, te la fan”.
—Això és Joan Fuster 2.0: si no fas política, te la fan. La ministra per la Transició Ecològica espanyola, Teresa Ribera, fou molt clara en una conferència a Barcelona. Va dir: “Què fa Catalunya per generar energia renovable? Res de res.” Recordem que Espanya té uns compromisos signats amb la Unió Europea pels quals es compromet a assolir un 75% d’energia renovable en pocs anys. Espanya no pot imposar la generació d’energia a Catalunya, però sí que pot imposar-hi la distribució. De fet, ja hi ha projectes per a dur cinc línies de molta alta tensió de Terol, Saragossa i Osca fins a la costa de Tarragona, a Barcelona i a la Costa Brava de Girona. Això tindrem si els catalans continuem dient “no a tot” i no fem res. Hi haurà un moment en què els catalans haurem de triar entre un molí eòlic de seixanta metres –que és cent per cent renovable i reciclable– o bé torres de molt alta tensió de vuitanta-cinc metres que ja són ací per quedar-s’hi.

—L’Aragó ha instal·lat gairebé 560 megawatts de potència solar i eòlica durant els primers sis mesos d’enguany. Catalunya n’ha instal·lat poc més d’un.
—I no és una qüestió de sobirania energètica i prou. Tots els diners derivats de la generació d’energia –impostos locals, llocs de feina, etcètera– se n’aniran a l’Aragó: els regalem centenars de milions d’euros. L’Aragó té ambició, i sembla que Catalunya l’ha perduda. Jo sempre dic que allò que costa més a l’hora de fer una infrastructura no són els diners ni el temps: és guanyar el consens social previ. Per recuperar el camí perdut, hem d’ajudar a construir aquest consens. Com diu Jaume Morron, si Catalunya fos un país independent, seria l’últim de la Unió Europea en renovables. Catalunya pot encapçalar en l’àmbit de l’energia renovable, però el discurs del govern de Catalunya no es pot limitar a dir que posarem plaques a les teulades o bé als edificis públics. Amb això no anirem enlloc.

—A aquest ritme, la dependència energètica d’Espanya sembla inevitable.
—Aquest és el darrer tren que té Catalunya per a assolir la sobirania energètica, i el perdem. Si també diem que no a això, l’energia ens haurà d’arribar de l’Aragó mitjançant torres de molta alta tensió i l’haurem de pagar al preu que dicti el govern espanyol. Els catalans no tenim estat, però tampoc tenim sentit d’estat. I això segurament és encara més important.

—Sou especialment crític amb el decret 147/2009, que regula el desenvolupament de l’energia eòlica a Catalunya. Dieu que els resultats han estat “absolutament decebedors”.
—Van ser deu anys de paràlisi, sí. El 2019 es va simplificar molt el tràmit administratiu, i la prova d’això és que aquell any es van generar projectes per valor de gairebé 15 gigawatts. Ara el govern d’ERC ha fet un nou decret que ha introduït elements d’incertesa, que no és gens bona per a inversions d’aquestes característiques, com ara una clàusula que estipula que el territori ha de participar en una part dels projectes. Això ha estat una frenada per a les renovables a Catalunya: molts promotors han optat per agrupar els seus projectes petits i els han enviat directament a Madrid, que és més previsible que no el govern català i que és responsable d’aprovar els projectes de més de 50 megawatts. El decret del govern Torra, aprovat l’any 2019, va situar Catalunya al mapa dels grans projectes de renovables: ací va venir l’empresa número u d’Europa, l’elèctrica pública de Noruega, que volia fer cinc projectes petits. Van tramitar-los els cinc a Catalunya, en un català impecable, però després de temps de veure que els passaven d’un departament a un altre van decidir d’agrupar-los tots i enviar-los directament a Madrid en castellà. Hem de canviar la manera en què la Generalitat fa les coses.

—Us heu posicionat públicament a favor dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. Com casen les tesis que sosteniu al llibre amb la defensa d’un esdeveniment tan criticat pel seu impacte ecològic?
—Catalunya està discriminada i espoliada fiscalment. El Pirineu està abandonat. Sant Esteve de la Sarga –que és on hi ha el congost de Mont-rebei, que és un municipi gairebé tan gran com Barcelona– no té 3G. A Esplugafreda, al Pallars Jussà, l’accés a l’escola pública de la Generalitat no està asfaltat: quan hi neva o plou molt, no hi ha transport escolar. Això és el Pirineu català. No es pot dir que no a una inversió de 1.300 milions que obligarà el govern espanyol i català a fer els deures amb el Pirineu. A això no s’hi pot renunciar. No pot ser que dos regidors de la CUP, que són els dos únics que hi ha a l’Alt Pirineu, siguin entrevistats a tots els mitjans, amb uns arguments més que discutibles, quan catorze diputats dels quinze escollits a la demarcació de Lleida s’han posicionat a favor dels jocs. El pressupost de la Generalitat de l’any passat va ser de rècord: 42.000 milions d’euros per al sector públic i totes les empreses públiques incloses. La inversió al Pirineu va ser de trenta-vuit milions. El Pirineu està abandonat, i com que no hi arriba el que hauria d’arribar-hi de la Generalitat i del govern espanyol, els Jocs Olímpics són la via ràpida per a posar en el mapa les necessitats del Pirineu: els jocs duraran quinze dies, però vindran 1.500 milions d’inversió de fora que duraran molts anys. Com podem renunciar-hi? És una gran frivolitat.

—Sou militant i diputat de Junts, i fins l’any passat vau ser conseller. Com veieu la sortida de Junts del govern, i les situacions que s’obren a partir d’ara?
—Jo em vaig posicionar per continuar al govern, malgrat tot, però és evident que ens n’han expulsat. En un país normal com Dinamarca s’ha trencat la majoria de govern i la primera ministra ha convocat eleccions. Aquí s’ha expulsat la presidenta del Parlament de Catalunya per una suposada corrupció que encara s’ha de demostrar. La CUP i ERC van votar de suspendre-la amb el PSC, això és insòlit. Això Junts no ho va fer pas amb ERC en l’anterior legislatura: van retirar la condició de diputat al president Torra i, malgrat tot, ell no va destituir el vice-president Aragonès. Ara, en canvi, s’expulsa el vice-president Puigneró senzillament perquè Junts va reclamar la qüestió de confiança que Aragonès mateix va prometre fa dos anys, però que ara resulta que és una gran pèrdua de confiança. Així doncs, com hagués quedat Junts al govern, en cas que hi haguéssim continuat? Debilitats, o encara pitjor. Hem estat expulsats del govern, i ERC no pot fer d’oposició de l’oposició i després demanar que els votem el pressupost. Prioritzar el partit al país és el gran mal de la política catalana, i diria que ERC n’és el màxim exponent.