Jaume Morron: “Tal com anem, ens convertirem en colònia energètica de l’estat espanyol”

Jaume Morron és fundador de dialEc – Comunicació per a la Sostenibilitat, empresa de comunicació que dóna suport als projectes d’energia renovable que s’impulsen a Catalunya, i s’encarrega de la gerència d’Eoliccat, patronal de les empreses eòliques catalanes. A final dels anys setanta, Morron va militar en el Comitè Antinuclear de Catalunya, i ara els lectors de Twitter el coneixen perquè és l’home del DOGC, l’home que segueix fil per randa tots els projectes de renovables que es publiquen al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. I en treu una conclusió clara: Catalunya va molt lenta, però molt, en la transició energètica. VilaWeb entrevista un Morron crític per a parlar-ne.

—Feu un seguiment minuciós DOGC. En quin punt som de projectes aprovats de renovables?
—Anem molt malament, tot i que s’ha de reconèixer que pot haver-hi hagut un canvi de tendència, molt incipient, de mida lil·liputenca, que veurem si es consolida. Jo no tan sols miro el DOGC, sinó també els butlletins oficials de la resta de comunitats autònomes de l’estat espanyol. Els butlletins són el termòmetre, la mesura, de si es fa la transició energètica o no. És on apareixen les informacions públiques de projectes que hi surten, autoritzacions que es donen. Catalunya va molt lenta. Molt lenta.

—Quin és l’últim projecte que heu vist publicat al DOGC?
—S’ha posat a informació pública una petita instal·lació fotovoltaica a la Selva del Camp, de 2’925 megawatts. Aquesta central funcionarà 1.600 hores. És a dir, Lil·liput. Necessitem que es publiquin informacions públiques de projectes grans. Aquí parlem de substituir l’electricitat que ens aporten tres nuclears de 1.000 megawatts cadascuna, 8.000 hores l’any. El 52% de l’electricitat. Necessitem posar a Catalunya, abans del 2030, més de 4.000 megawatts fotovoltaics, i més de 4.000 d’eòlics nous. I això no ho farem a còpia de petites instal·lacions. Que tenen tot el mèrit, i són necessàries, però no seran la columna vertebral del nostre sistema energètic.

—Per què anem lents? Pels lobbies, que ho frenen? Per l’administració catalana, burocràtica? Pel centralisme espanyol?
—Aquí hi ha una administració poc musculada, que no té la musculatura que ha de tenir per a fer aquesta allau necessària de nous projectes que han de venir, i que s’han de tramitar, autoritzar, instal·lar, posar en servei fins el 2030. I després hi ha una absoluta falta de consciència en la societat catalana sobre el problema a què ens enfrontem. Tal com anem, ens convertirem en colònia energètica de l’estat espanyol. O ens trobarem sense llum. I tot això no serà de franc. Si no ens en sortim, això portarà a la desindustrialització de Catalunya.

—Hi ha un projecte de gran parc a l’Aragó, que podria portar electricitat a Catalunya. Com ho veieu?
—No em sembla bé. És clar que no. Perdem la gran oportunitat que significa desenvolupar les energies renovables al nostre jardí. Si desplegues energies renovables crees coneixement. Necessitem experts que dissenyin la instal·lació, els projectes, per a construir-los. I això són salaris bons i situats en el país rural, on tenim despoblació. Posar 4.000 megawatts en potencia eòlica (ara en tenim 1.200) significa que molta gent jove pot dedicar-se a aquestes carreres necessàries per a poder operar instal·lacions eòliques i fotovoltaiques. A banda, hi ha els beneficis econòmics immediats de tenir aquestes instal·lacions quant a impostos que plouen sobre els municipis. Si es fa a l’Aragó, aquests diners aniran a l’Aragó. I les feines, igual. Hem de triar. Per una altra banda, si no fem els deures, no ens podem quedar a les fosques. I ens portaran l’electricitat de l’Aragó.

—Tot això, com afecta el sector? Les empreses eòliques ara han de tancar? Han d’acomiadar gent? No contracten gent? Treballen fora de Catalunya?
—Nosaltres hem estat sota un decret llei del tripartit, durant deu anys, que impedia de fer parcs eòlics a Catalunya. La indústria eòlica s’ha deslocalitzat. El decret llei que aprova el govern Torra el 26 de novembre del 2019 el deroga, i ha tornat una mica l’esperança. La prova és que dels 14.440 megawatts en projectes, uns 6.660 eren eòlics. La indústria confia, o confiava, en el decret 16/2019. Però han passat gairebé tres anys i no s’ha autoritzat cap projecte, encara. Cap projecte eòlic autoritzat en tres anys. Sis han sortit a informació pública. Cinc més per part de l’estat espanyol, perquè hi ha promotors que diuen: “Si la Generalitat no ho fa, vaig a Madrid.” Catalunya té competències per a aprovar parcs de 50 megawatts. Més grans, Madrid.

—La legislació l’ha definit Madrid. Quin marge de maniobra té la Generalitat? Intentem de fer una cosa amb les mans lligades a l’esquena? O la Generalitat realment pot fer la transició energètica independentment, sense limitacions pel marc legal espanyol?
—La Generalitat sí que té competències per a fer la transició energètica. En té. No hi ha excusa per a dir “Madrid no m’ho deixa fer”. Madrid no deixa fer un munt de coses als catalans. Per exemple, la independència. No ens la deixa fer. Però als molins de vent, i a les plaques fotovoltaiques, per sota de 50 megawatts, no hi posa cap impediment. Al contrari. La Generalitat pot autoritzar projectes fins a 50 megawatts. I les empreses ho volen. Aquí ens ha vingut, estimulats pel decret llei aprovat pel president Torra, una de les millors empreses energètiques del món. Statkraft. I una empresa alemanya, ABO Wind. Però com que la Generalitat triga, va lenta, al final totes dues han anat a Madrid.

—Quants funcionaris o treballadors té la Generalitat per a aprovar projectes?
—Molt pocs. Per això parlava de l’administració poc musculada. Què han fet altres comunitats autònomes? Què ha fet l’estat? El ministeri ho ha subcontractat a una empresa pública que va a tota velocitat. Castella – la Manxa ha contractat 40 persones noves. I Aragó, 23. I el govern actual em consta que ho fa, però les coses són molt lentes.

—La consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, com la valoreu?
—Amb un any no n’hi ha prou. Fer la valoració ara és injust. Ha de liderar. Posar-se al capdavant d’això i liderar. De fet, qui hauria de fer-ho és el president Aragonès. La màxima autoritat d’un país, que, en vista del repte més gran que té Catalunya, s’ha de posar davant. I ha d’explicar el país que farem. I per què. Sense por. La cancellera Merkel va dir als alemanys: acollirem 1,5 milions de sirians. Això és un líder. La transició energètica és a les mans del Molt Honorable President Pere Aragonès i de l’Honorable Consellera Teresa Jordà. Catalans, necessitem 10.000 megawatts i ara en tenim 1.300. Els necessitem, perquè si no serem dependents de l’energia espanyola o de la nuclear, o serem un pària a Europa. Hem de posar màquines, artefactes, al nostre jardí, que es diu Catalunya. I explicar el perquè a la televisió i a tot arreu.

—És reversible l’anomenat NIMBY [moviments de protesta contra els parcs eòlics i altres a tot el país]?
—Tu mires els ecologistes preocupats pels aspectes ambientals i socials –no tan sols ambientals–, com Greenpeace, Fons Mundial de la Conservació de la Natura, Ecologistes en Acció, i en general estan claríssimament a favor de les renovables. Hi ha gent en contra? Sí. A vegades no saps si la gent va en contra dels molins de vent o de la propietat dels molins. Perquè Iberdrola, Enel, RWE són uns canalles, es veu. Però aquí es necessita tothom. Un parc eòlic de 50 megawatts val cinquanta milions d’euros. Això són molts diners. I hem de fer 4.000 megawatts. Multiplica. Es necessitaran inversions en massa.

—El projecte de llei de la Generalitat dóna prioritat a la propietat petita i local.
—Si vol això, això no quadra amb els projectes d’informació pública. Només el 6% són petits, de menys de 5 megawatts. Probablement, la meitat són de 50. Jo coincideixo molt més amb el discurs per les energies renovables, d’hidrogen i de la societat que tindrem que fa el director general d’Enel, que no pas amb el senyor Saladié (ex-diputat de la CUP). El senyor Saladié no m’aporta solucions. El director general d’Enel,sí. I no em prohibeix plaques fotovoltaiques al teulat. El senyor Saladié sembla que vulgui que només funcionin els petits productors. I necessitem tothom.

—Quins són els millors llocs per a instal·lar parcs eòlics?
—S’ha estudiat dels anys 1930 ençà. Es concentra al nord i al sud: terres de l’Ebre, Terra Alta, Ribera d’Ebre, Anoia, la Segarra, Conca de Barberà i Alt Empordà. Aquí hi ha el recurs eòlic. També és veritat que la tecnologia va millorant. Abans a la Segarra no hi anàvem a fer projectes. Ara hi podem anar amb màquines més altes i pales més llargues.

—Comenteu la frase “El bosc ha de ser negoci”.
—L’única manera que el bosc no es cremi és que sigui negoci. I quan dius ha de ser negoci, algú ja deu pensar automàticament en un paio maligne, amb banyes i cua. El bosc ha estat negoci tota la vida, a Catalunya. I el bosc es pot utilitzar per fer paper, bigues, podem substituir el formigó. I no necessàriament cremar.

—Solució d’un conflicte clàssic: pagès contra ecologista.
—Agrovoltaica. Plaques solars que permeten que l’herba de sota creixi. El bestiar menja herba en un camp de plaques. Una altra cosa és la casuística del pagès català. El propietari de les terres d’Alcarràs, la pel·lícula, és qui posa les plaques fotovoltaiques, i fot fora la família de pagesos que cultivava els préssecs. Aquí tenim un problema. Jo sé d’algun projecte a Catalunya, gran projecte de fotovoltaica, que arrasa unes vinyes. Però el propietari de l’extensió de vinya vol fer el projecte, és ell que vol fer el projecte. En canvi, el pagès, que treballa les vinyes… Què s’ha de fer? Doncs si això es fa, s’ha de buscar una solució per a aquestes persones, que potser es poden incorporar a la gestió de la planta fotovoltaica. En comptes de fer raïm, potser poden fer quilowatts. Ha d’haver-hi intervenció de l’administració forta. L’administració les ha de veure a venir, aquestes coses. I preparar aquest país, en el món rural, per a això. Els digestors de metà, un altre.

—Digestors de metà? Què són?
—Tots els residus que generen els porcs es poden convertir en metà. Es fa com una mena de digestió, en un dipòsit. I va emetent metà. Cada quilo de metà biològic substitueix un quilo de gas de Putin o d’Algèria. És evident, tot això. Treballem amb els recursos propis. Fem-ho de manera sostenible i guanyant diners. I fem-nos més resilients, més forts, i menys dependents. Doncs a Catalunya no en tenim, de digestors, pràcticament. Tres o quatre. A Holanda, milers. Doncs n’hi ha d’haver més. Holanda acaba d’aprovar un projecte per a reduir d’un 70% les emissions de nitrogenats a l’ambient. Ha posat en peu de guerra els grangers d’Holanda. El govern vol una aigua que es pugui utilitzar, netejada de purins. Anem a l’Anoia, la Garrotxa, Osona. Com tenim els aqüífers. Qui els ha embrutats? I som idiotes, i amb perdó. Una cosa que podríem convertir en font d’ingressos econòmics i prosperitat, en metà, la convertim en font de conflictes i problemes.

—Els molins de vent són un perill per als ocells?
—Els molins de vent maten ocells. És clar. Ara, aniquilen espècies, els molins de vent? La pregunta és aquesta. I la resposta és no. No aniquilen espècies, sinó que maten algun individu. Què hem de fer els homes? Protegir tots i cadascun dels individus, com fa la Generalitat ara? O protegir les espècies? Si la resposta és la segona, no ha d’haver-hi cap conflicte entre l’energia eòlica i la fauna salvatge. I s’ha de dir que els gats feréstecs maten molts més ocells que els molins de vent. I no. No parlo d’àligues cuabarrades. Però a la història de l’energia eòlica, tampoc no se n’ha matat mai cap. Una, a Castella – la Manxa. Algun voltor ha caigut quan els parcs eòlics són mal dissenyats. Els gratacels de vidre maten molts més ocells que no els molins de vent. Hem de buscar solucions.

—Quines són les xifres generals de la transició energètica?
—La llei de canvi climàtic diu que l’any 2030 la meitat de l’electricitat sigui renovable, i que el 2050 ho sigui tota. Avui l’electricitat és el 25% de l’energia que utilitzem. El 2050 haurà de ser el 75%. Avui el gasoil (32%) és el primer vector energètic, cosa que no diu gaire d’una economia pretesament desenvolupada i moderna. La resta és gas fòssil que cremem, gasolina, querosè per a l’aviació i importacions d’electricitat (un 10% l’any passat). A Noruega, el 50% és electricitat, que fan bàsicament amb energies renovables, com la hidràulica. L’eòlica, el 2050, serà, segons la Generalitat, la primera energia de generació elèctrica. I som a les beceroles d’aquest repte. I sobta una mica que es faci tan a poc a poc. És la Generalitat que posa aquests objectius i alhora va tan lenta, com el DOGC demostra.

—Voleu afegir res?
—Que m’heu espremut com una llimona.