Quan tot semblava fàcil i Rajoy mentia sobre el 155

Espanya s'ha col·locat en una posició pitjor que la que tenia el 2017 per a defensar-se d'un segon assalt català a la independència

Vicent Partal
01.12.2019 - 20:51
Actualització: 01.12.2019 - 21:51
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dissabte al matí vaig visitar Jordi Cuixart a la presó dels Lledoners, com explica Andreu Barnils en aquesta entrevista amb el president d’Òmnium que recomane que llegiu. I al vespre vaig participar en el tall de la Meridiana de Barcelona, un tall que, si no m’he descomptat, avui farà cinquanta nits que es duu a terme, cinquanta nits seguides de resistència i denúncia.

A la Meridiana dissabte no s’hi va presentar la policia, amb la qual cosa vaig tenir temps de parlar tranquil·lament amb alguns dels concentrats. Una de les converses em va colpir. Un home em va dir que el 2017 tot semblava fàcil, com retraient que ens ho pensàrem tots plegats, això. Ara en canvi no sabia què havíem de fer. ‘Però sou ací’, li vaig respondre, admirat, mentre li explicava una part de la conversa d’hores abans amb Jordi Cuixart.

Cuixart havia rigut rere l’odiós vidre carceller quan va recordar que el 2017 havia dit: ‘Aquest país no el reconeixerà ni Déu d’ací a dos anys.’ I havia rigut perquè efectivament era així. I ell ho veia així. En positiu. Per l’enorme avanç en la decisió personal i col·lectiva de la gent i l’aclariment que la repressió ens ha obligat a fer a tots plegats. ‘Ara sembla que faci de Partal!’, havia exclamat, al·ludint rialler a aquesta pesada fama d’optimista que em volen endossar alguns. Però coincidíem plenament en l’anàlisi. Aquest país ja no el coneix ni Déu i això és bo. Fa dies jo mateix ho explicava en un d’aquests editorials, com ha canviat aquest país en un any tan sols, recordant la reunió del govern espanyol a Barcelona i les estèrils polèmiques sobre contenidors i caputxes que avui ja ningú no sostindria.

L’home de la Meridiana, ara em sap greu no haver-me’n apuntat el nom, n’era una prova evident. Els seus dubtes sobre què havia passat el 2017 no l’apartaven del carrer, ans al contrari. No sabia, no ho sap ningú, com ho farem. I per això semblava enyorar la seguretat i l’alegria del Primer d’Octubre. Però ell era allà, al mig de la Meridiana, tallant el trànsit a quarts de deu del vespre, passant fred sense saber si vindria la policia a foragitar-l’en, però decidit a mantenir-se en la protesta. No sé si li vaig saber explicar prou que és aquesta tenacitat seua, finalment desobedient i escèptica, que ha canviat per bé i la que promet un segon envit contra l’estat molt més rotund, segur i decisiu quan les circumstàncies ens hi menen.

Pocs minuts després començava a circular un fragment del llibre de memòries de Mariano Rajoy que demà es posa a la venda. L’ex-president del govern espanyol hi aclareix definitivament una cosa que sempre havien negat els qui tant van criticar la decisió del govern català de proclamar la independència el 27 d’octubre. Rajoy hi diu que, efectivament, el 155 s’hauria imposat de la mateixa manera si el president Puigdemont no hagués proclamat la independència i hagués convocat eleccions autonòmiques. I ho rebla dient que no veia cap motiu ‘per a deixar en suspens una decisió que no era fruit de la rauxa’.

Aquest reconeixement vol dir dues coses. La primera que Rajoy i el govern espanyol mentien quan pressionaven Puigdemont mitjançant emissaris i columnistes de premsa i és probable, i greu, que alguns d’aquests emissaris i columnistes de premsa mentissen també. La segona, i aquesta és realment important, que la reacció espanyola no era, com ens volen fer creure, una reacció a la sessió parlamentària del 6 i el 7 de setembre, impecable per més barbaritats que vulga dir segons qui, ni al referèndum del primer d’octubre. ‘No era fruit de la rauxa’ vol dir que no anava vinculada als esdeveniments immediats. I sabem, en canvi, perquè comencem a tenir-ne prou dades, que a partir del 9-N –d’ençà del 2014, doncs– el govern espanyol va activar maniobres, investigacions i persecucions adreçades a liquidar el procés, fos com fos. Secretes en molts casos i àdhuc il·legals. De molt abans que la victòria de Junts pel Sí i la CUP obrís la porta a l’octubre republicà.

He respost ara i adés a la pregunta de si tots plegats vàrem ser massa innocents de creure que es podia anar de la llei a la llei i que la independència unilateral era possible des de les institucions. Ho repetiré: en tot cas vàrem pecar de demòcrates, no pas d’innocents: aquella era la primera via que calia intentar perquè era la que, raonablement, s’havia de transitar en una democràcia europea. Ells d’ençà del 2014 que no volien saber res de democràcia, però nosaltres havíem de seguir el camí de la democràcia precisament per posar-los davant l’espill.

La discussió sobre aquelles hores, sobre els errors i els encerts, estic segur que ens perseguirà mentre visquem. Però Jordi Cuixart i l’home anònim de la Meridiana dissabte em van reafirmar, cadascú a la seua manera però tots dos amb l’exemple, que hem après moltes coses i que la polarització desencadenada pel colp d’estat autoritari del 155 té un efecte més que positiu.

Perquè dos anys després queda clar que Espanya no únicament no ha aconseguit de derrotar de cap manera el moviment per la independència sinó que s’ha col·locat en una posició pitjor que la que tenia el 2017 per a defensar-se d’un segon assalt català a la independència, que arribarà mentre la seua cara es reflecteix, ara ben nítida, en l’espill de l’autoritarisme.

I atenció a aquest mes de desembre en què Espanya pot rebre bufetades transcendentals des del front jurídic en l’espai lliure europeu, pot comprovar fins a quin punt els partits catalans han deixat de creure’s subordinats a la política espanyola i com això la fa ingovernable i pot haver d’afrontar una de les mobilitzacions de denúncia més globals que s’haja imaginat mai, en ocasió del Barça-Madrid.

Al llibre Rajoy diu que no podia ni pensar que l’independentisme guanyaria les eleccions del 21-D. De fet, ell i Pedro Sánchez van anar a Brussel·les a demanar, junts i solidaris, que els deixassen fer, que ells eliminarien el problema català sense necessitat que Europa hi intervingués. Però dos anys més tard la realitat és que el problema català encara és molt més greu i agut que el 2017 i evidencia més clarament allò que els insensibles buròcrates de la Unió més temien ja el 2017: que el problema de veritat és Espanya.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Perera
Ramon Perera
01.12.2019  ·  22:21

Un comentari fàcil i curt, però molt important. Si no haguéssim fet això que diu l’editorial, des fora sempre ens ho haguessin recriminat i haurien dit que no estàvem legitimats.
L’editorial diu això:
“Ho repetiré: en tot cas vàrem pecar de demòcrates, no pas d’innocents: aquella era la primera via que calia intentar perquè era la que, raonablement, s’havia de transitar en una democràcia europea.”

Josep Usó
Josep Usó
01.12.2019  ·  22:23

El més sorprenent de tot, és que Espanya s’ha posat ella sola en la posició actual. A punt de rebre sentències judicials europees molt contràries als seus interessos, sense poder tirar endavant econòmicament i amb el poble català desconnectat. És on és per les seues pròpies maniobres. I està obligada a continuar endavant.

Matilde Font
Matilde Font
01.12.2019  ·  22:29

Queda clar que el que els molesta als unionistes és que vulguem un país diferent al d’ells, un país com la majoria de països democràtics i avançats del S XXI. Per això, fem el què fem i com ho fem els és igual. Mai acceptaran que siguem diferents i tan sols anhelem una nació demòcrata i de ciutadans lliures.
Per tant, seguim endavant sense aturar-nos.

Antoni Muntané
Antoni Muntané
01.12.2019  ·  22:57

Molt encertat Sr. Partal, com sempre.
Però ara tenim un greu problema que ens esclatarà aviat, es la visió curta dels partits, que prefereixen pactar amb el 155 petites coses, com ara Diputacions i alcaldies varies, que anar junts a Madrid a EXIGIR l’alliberament dels segrestats per l’estat Espanyol. (CDR i polítics)

Jordi Minguell
Jordi Minguell
01.12.2019  ·  23:17

Chapeau, Vicent !

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
01.12.2019  ·  23:20

Sr. Partal gràcies per repetir-,nos un dia i un altre que anem bé.

Sí vam pecar de demòcrates davant d’una Ñ autorotària i camí de feixista (Vox treu la cua arreu).

La propera vegada, potser aquest desembre ens hi porta ja, guanyarem!!!

Adéu Ñ, adéu!
Endavant, sempre endavant.

jaume vall
jaume vall
01.12.2019  ·  23:27

Una peça periodística notable. Gràcies de nou, director.
El 10 d’octubre vaig tranquil·litzar un familiar que no entenia perquè el MHP Puigdemont posava en parèntesi la declaració d’independència. Recordo que li vaig dir allà, al Pg.Companys: “toca fer-ho, toca donar una oportunitat a la UE perquè intervingui, toca la via eslovena”.
Però no es produí. En Tusk, o qui fos, ens enganyà.
Per això, vaig pensar que a la segona, el 27/O ja havíem d’anar a la tremenda. I, la prudència d’un estadista va evitar un bany de sang, segurament a desgrat de molts, de mi mateix, que pensava en termes d’heroïcitat, a curt termini.
Vist, la prudència de Puigdemont, va ser un cop dur, però mai va ser covardia, sinó respecte per al seu país, cap als seus ciutadans.

Ara, sembla que el combat no es guanyarà per ko, sinó als punts. També sembla que no anem malament de puntuació. Ratifico que el nostre enemic està pitjor que fa dos anys.

Per això, quan tinguem el proper moment, la propera finestra d’oportunitat, ens ha d’agafar ben preparats, i units. L’experiència recent demostra que Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, els estats que s’han declarat independents, i Escòcia, que ho serà, han anat units en el període crític.

Siguem dignes del nostre destí. Mediocres, envejosos, covards, mesquins, si us plau, abstingueu-vos de liderar aquest projecte cívic, il·lusionant i revolucionariament democràtic.

jordi Rovira
jordi Rovira
01.12.2019  ·  23:32

Que el problema de veritat és Espanya, no ho temien pas; ho sabien. Vés a saber quina martingala es porten els dirigents polítics espanyols, i a raser de quins interessos. Per això el tema, el nostre tema és una qüestió tan interna com europea. Interna per a nosaltres. Europea, pel fons que hi ha al darrere. Per tot plegat ens hem d’apuntar la pulcritud com una fortalesa. La nostra pulcritud democràtica és un actiu que fa que la Catalunya d’avui ja no s’assembli en res a la de fa 12 anys. Hem d’estar-ne convençuts, orgullosos i combatius. M’alegra molt que no em tractin d’il·lús, l’1-O, pensava que pel davant o pel darrere, la fèiem ben feta. I ara penso que la continuem fent ben feta.

Ricard Pintado
Ricard Pintado
01.12.2019  ·  23:37

Ara sí que anem bé, ja no depenem de polítics calculadors que volen liderar el nostre moviment però que temen les reaccions d’Ñ. Ara depenem de nosaltres mateixos, orientats per un eteri Tsunami que no té cara ni ulls, que apareix, s’esmuny i ridiculitza els serveis d'”intel·ligència” espanyols.
Abans ho vèiem a tocar i ens desesperàvem molt fàcilment. Resultat: desànim.
Ara sabem que el camí pot ser molt llarg i ple de reptes, però ens sentim preparats per encarar-lo i no abaixarem els braços, esperonats per les flagrants i maldestres injustícies d’aquest Estat, així com pel resultat de les mateixes: els nostres presos polítics i exiliats. I la inèrcia segueix sent la mateixa: més injustícia i autoritarisme, que encara dóna més sentit a la causa i ens hi manté fermament connectats.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
01.12.2019  ·  23:43

Avui, a la Bisbal, inauguració al museu de la Terracota de l’expo del que han fet Cuixart i els presos de Lledoners en el taller de ceràmica de la presó. Calculo que més de 300 persones, atapeïdes per escoltar la carta que ens llegia la Txell, i com els ceramistes havien treballat per tenir a punt milers de reproduccions de la tassa que en Jordi havia creat.
Xavier Antich ha parlat del llibre de’n Cuixart, del que és la desobediència civil, del que implica. M’he quedat amb una frase diafanament senzilla: el contrari a la desobediencia civil és… l’obediència civil a les lleis de l’estat opressor.
És, crec, el que anem aprenent a poc a poco. Estem fent sal, dia a día. Sense cap mena d’innocència. Tossudament demòcrates.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
02.12.2019  ·  01:23

Ja fa molt de temps que està clarissim el projecte polític que Espanya (tant PP com PSOE) té per a Catalunya: La destrucció. Tant la destrucció de l’autogovern, com de la llengua i la cultura, de l’economia, de les infraestructures, de la sanitat, de l’escola, dels mitjans de comunicació, de les entitats socials… Pel capbaix des del segon govern Aznar, aquest ha estat el projecte.

Sembla mentida que els únics que no ho vegin clar siguin els dirigents dels partits polítics.

Vicent Juli Iborra
Vicent Juli Iborra
02.12.2019  ·  02:01

Amb l’única cosa que estic d’acord amb aquest editorial és amb la frase final, «el problema de veritat és Espanya» (jo hi afegiria “per a Espanya”). Quan Rajoy diu que, «efectivament, el 155 s’hauria imposat de la mateixa manera si el president Puigdemont no hagués proclamat la independència» això ho diu perquè tenia claríssim que no es proclamaria la independència. Si Madrid hagués sospitat que els polítics al Parlament català anaven de debò s’hagués aplicat l’article 116 i no el 155. No entenc com el senyor Partal continua insistint que es va proclamar la independència quan des de fa uns mesos i explicat sota jurament pels mateixos parlamentaris, ja es més que sabut que el que va passar és que la senyora Forcadell llegeix un text (la suposada proclamació de la República Catalana) però posa a votació un altre text (bàsicament, la condemna del 155).

L’editorial continua dient que l’ofensiva del Govern de Madrid «no anava vinculada als esdeveniments immediats», efectivament, perquè a Madrid sabien perfectament que els seus subordinats (Forcadell, Junqueras, Puigdemont i la resta) des de Barcelona farien veure que proclamarien la República Catalana però no ho farien. Per tant, independentment amb la mena de paperot interpretat al Parlament l’acció coordinada de Madrid i Barcelona (això ningú m’ho pot negar va coincidir en el temps) va acabar amb l’aplicació del 155.

Per altra banda, no acabe de veure quina és la “posició” de desprestigi que té Espanya des de 2017 ençà -segons en Vicent Partal- sobretot tenint en compte que l’ONU ha decidit que Madrid siga seu avui de la Conferència Internacional sobre el Canvi Climàtic (per exemple …).

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
02.12.2019  ·  02:57

Josep Usó

El més sorprenent de tot, és que Espanya s’ha posat ella sola en la posició actual. A punt de rebre sentències judicials europees molt contràries als seus interessos, sense poder tirar endavant econòmicament i amb el poble català desconnectat. És on és per les seues pròpies maniobres. I està obligada a continuar endavant.

Obligada? Ejpaña no està obligada a res, es salta les Lleis i tant amples…Fins que un dia ‘Algù’ es ‘quadri’ i digui ‘això No pot Seguir així’

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
02.12.2019  ·  06:03

El problema de veritat és Espanya, és cert, però és com aquella nafra que no es pot curar i que vas mantenint per tal que no es faci més grossa, posant-li alguna cura, un desinfectant de tant en tant, o tapant-la per tal que no s’infecti. Fa mal, és lletja, és incurable, però segueix i la vas tolerant mentre no vagi a més.

Aquesta és l’actitud des de l’època de la “conllevancia” de l’Ortega. No, Espanya ni caurà ni desapareixerà probablament ni en dècades ni tan sols en segles, perquè, a més de la deriva feixista de bona part de la seva societat (ni Franco, ni Primo de Rivera, Lerroux o Gil Robles varen ser casualitats, sinó fruits d’un sentiment social), no hi ha cap força interna per derruir-la. O algú sent veus republicanes o contra l’enriquiment il·licit de la monarquia, per exemple ?

Per això jo no crec que estiguem millor que el 2017. Com pitjor no és millor. Tenim una classe política escapçada, una classe política substituta que no sap què fer, un control permanent del poc autogovern que tenim, una Espanya oficialment molt més feixista, una absoluta desunió i un comportament obtús de l’independentisme, que inclou tot l’espectre. Que la població creu menys en els somriures i més en la revolta ? Si, evidentment. Però siguem una mica rigorosos: mireu dins els vostres cors i pregunteu-vos si realment algun creia que el 27O les eleccions aturarien el 155 !! Si és que realment no tenien altra solució, en la dinàmica que Espanya havia començat ! Igual que la repressió: molts l’esperàvem i el que ens va sorprendre és que el govern no hagués planificat res per la resistència i per a implementar allò que tan vehementment s’havia promès. Aquest va ser el gran error: no intentar-ho.

Potser en podem treure de positiu la determinació de la gent, però manca una articulació política que no hi és i que, francament, no se quant de temps trigarà i ni tan sols si arribarà mai. També ens caldria eixamplar la base, malgrat els tòpics. Els que som estem molt mobilitzats, però fem clarament curt per a aconseguir res contra un nombre tan gran de persones que no és que no vulguin res amb la independència, sinó que ja els està bé que ens facin la pell a bastonades (per mi aquesta manca d’empatia social és el més tràgic de tot plegat, per cert): amb un 42-48% de la població no anem enlloc per aturar el país, enviar-los l’economia a can pistraus o negar-nos a obeir les ordres. En bona part perquè ja es veu que facin el que facin als seus conciutadans, els unionistes catalans ni baixen ni deixen de votar als partits que volen mà dura. Crec també, això sí i tot i que sembli mentida, que la indiferència i sovint les accions en contra del parlament europeu i de la UE són positius, perquè ens ajuden a entendre com funciona realment Europa i a saber amb qui podem comptar i amb qui no i quines accions cal fer per fer-los bellugar de la cadira.

Carles Serra
Carles Serra
02.12.2019  ·  06:25

Gràcies Vicent per la teva editorial; Lo que també faria falta dir/analitzar, si s’hages tirat endavant la INDEPENDENCIA, com hages realment actuat aquesta espanya FRANQUISTE? segons alguns polítics de la Generalitat, han dit que havien rebut l’amenaça de l’exercit d’intervenir, amb l’amenaça de ver-hi MORS.
Com hages actual aquesta espanya FRANQUISTE, en cas de fer afectiva l’INDEPENDENCIA?

Albert Miret
Albert Miret
02.12.2019  ·  07:48

Realment Vicent és innegable que estem en una situació molt millor que fa dos anys, i no ens ha resultat pas barat arribar-hi, per això dol tant observar el “llirismanisme” (de lliri a la mà) i l’alegria amb què alguns es reuneixen amb els botxins. La maniobra del Sánchez en funcions de “poli malo” i de “l’apoyador” Zapatero en funcions de “poli bueno” els està -per enèsima vegada-, començant a donar resultat entre copets a l’esquena i el rictus idiota fixat a la cara. Em costa de creure que els polítics independentistes siguin tan babaus de deixar-se entabanar per aquest parell de xoriços, però no m’estranya gens d’un personatge que ja va confessar temps enrere no ser partidari de cap independència i que s’està trobant d’allò més bé en el decadent i caspós decorat del nacionalisme espanyol. No saben que si amb feines i treballs arriben a un pacte és completament garantit que l’incompliran? L’absolució del Vicepresident Junqueras val més que la llibertat d’un país? És possible que se segueixin intentant pactes ficticis mentre el mateix Sánchez amb l’ajut del poder judicial de la seva propietat segueix maltractant als independentistes? No admetrem continuar sent burlats cap dia més. Són ells els que s’han acorralat i s’ofeguen, i ens neguem a què la situació que ens hem guanyat entre tots a hòsties, insults, espolis i humiliacions, sigui malvenuda als nostres botxins per un personatge que per més inri, no és ni independentista. Ara els feixistes espanyols es comencen a acollonir davant dels càstigs que de ben segur els han de caure des d’una Europa que sembla que tingui ganes d’ensenyar que no tothom és feixista. Nosaltres ens neguem rotundament a servir altra vegada de coixí ni de servir de còmplices perquè se’ls suavitzi l’enorme hòstia que estan a punt de fotre’s. Si ens acaben malvenent, ho pagaran molt car a les pròximes eleccions. La pèrdua de només 150.000 vots farà riure. Ja estem cansats de deixar jugar amb el país a quatre polítics que encara no han demostrat mai que es mereixin aquest nom.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
02.12.2019  ·  07:52

La qüestió és … com despendre’s d’un paràssit? I l’altra … Espanya fa tants anys, ara ja, que forma part d’Europa que les institucions europees la defensen. Tenim feina, però no som mandrosos.

Carles Lladó
Carles Lladó
02.12.2019  ·  08:49

“No ho sap ningú com ho farem” diuen i jo d’entrada ho faria així:
–No és hora ja de clavar un punyent cop d’efecte i convocar la creació de la Federació d’Entitats Sobiranistes i empoderar tota l’autoritat i força del sobiranisme globqal? Tots els col·lectius amb objectius comuns estan agrupats en federacions, gremis, col·legis o sindicats i les entitats sobiranistes, per què no?

Sílvia Ramos
Sílvia Ramos
02.12.2019  ·  09:00

M’agrada molt el fragment on diu que “vam pecar de demòcrates”, a part que és veritat ajuda molt a a gestionar aquest sentiment de culpa, de pensar que no ho vam fer bé, a mi particularment em pesa i molt.
El país ha canviat per bé i molt, ara ja som molts els que ens veiem capaços de fer accions que jo mai m’hauria imaginat que faria i, a més , m’hi sento còmode i a gust i a estones puc tenir por, però no gaire, sincerament. Aquest país, els ciutadans que ens estimem i volem aquest país lliure hem madurat moltíssim, i madurar, fer-se gran aprenent dels errors i perdent la por, ens fa cada dia més valents, més lliures, en definitiva, imparables. No ens podem aturar ni un moment, hem de ser moooolt actius fent accions, debatent, explicant, organitzant el que sigui…. i arribarà, més d’hora que tard arribarà el moment definitiu.
Gràcies, Vicent, per tanta feina i tan ben feta. Si hem après tantes coses durant aquests anys és gràcies a Vilaweb i als professionals que hi treballeu.

Jaume Riu
Jaume Riu
02.12.2019  ·  09:16

A mi també em passa, em titllen d’optimista i no ho sóc pas. Sóc, això sí, positiu.
Veure que el regne d’Espanya té una posició pitjor que el 2017 no és optimisme, és veure la part positiva de la realitat.
Els optimistes veuen com a òptim fins i tot allò que objectivament no ho és.
L’optimista no veu doncs la realitat, en canvi, el punt de vista positiu consisteix a veure la part de la realitat que és objectivament positiva.
Els processos revolucionaris tenen un desenvolupament incert per definició, per això necessiten el punt de vista positiu.
Pensament positiu:
No vam pecar d’innocència, sinó de democràcia.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
02.12.2019  ·  09:25

Molt bé, Partal. Sí, vàrem pecar de demòcrates. I aquesta és la qüestió ara mateix. Els espanyols han de decidir de una vegada què volen ser: una democràcia sense adjectius (“orgànica”, “homologable”,…) i de veritat, o un règim autoritari, i dictatorial si cal, amb concessions, com que els ciutadans puguin votar cada 4 anys; però que votin el que votin, els que manen ja ho arreglaran perquè tot segueixi igual. De moment la decisió està presa: per acció o omissió han decidit clarament per la segona opció: autoritarisme dictatorial amb concessions.
I ara ens venen amb cants de sirena: cal salvar España! de l’autoritarisme i de la regressió democràtica diuen. Però la pregunta que fa dies em faig és si els catalans tenim dret a imposar a España la democràcia. Tenen dret a no voler-la, crec jo. Per tant no cal salvar de res a ningú! En tot cas que se salvin ells solets, perquè si no és així no servirà de res, com la història demostra repetidament. Al cap de poc temps tornarem a ser allà mateix.
Si no volen ser una democràcia que no ho siguin; però Catalunya sí que ho vol ser, que no ens ho impedeixin! I això és l’únic a negociar, ara mateix.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
02.12.2019  ·  09:33

Varem pecar de demòcrates inocents, si n’haguérem sabut les conseqüències potser no ho hauríem fet, i alguns polítics menys. Altra cosa és que això a la llarga pot ser beneficiós, com haver provat de deixar governar l’interí Sánchez, amb la moció de censura.

Ara cal aprofitar tot el que vingui de la justícia europea i no quedar-nos a casa mirant-lo. A cada decisió que ens afavoreixi hem de sortir al carrer a exigir que es faci realitat. No com amb la resolució de l’ONU de detencions arbitràries, que tot i donar-nos la raó no hem sortit a exigir que es compleixi.

Pep Agulló
Pep Agulló
02.12.2019  ·  09:34

QUAN LA PRUDÈNCIA ENCARA NO ERA CLAUDICACIÓ…SINÓ UN PRIMER RECORREGUT

El trencaclosques de l’octubre republicà possiblement no l’arribarem a completar-lo mai, però davant de noves dades anem aclarint alguns dubtes a la vegada que en surten de nous.

Voldria constatar, pel que fa a aquestes memòries d’en Rajoy i entorn de les conclusions que en treu Vicent, que l’Estat davant del desafiament del 9-N va iniciar el 2014 un pla per acabar amb l’independentisme amb independència de les vicissituds de l’embat. Ara veiem que ells no mesuraven les giragonses polítiques del govern català, ni responien puntualment a cada decisió del parlament, això era cosa dels tribunals i la policia. Una prova la tenim amb la sorprenent confessió de què no s’esperaven el triomf de l’independentisme el 21-D.

De tauler d’escacs res. No entenien ni entenen res de conclusions polítiques. No saben, ni volen saber què ha significat l’1-O, perquè només actuen amb estratègies repressives quixotesques: aturar la voluntat de milions de ciutadans mitjançant la policia i els tribunals.

Per tant moltes de les suposicions dels nostres polítics aquell octubre de 2017 que hi havia dues alternatives (República o eleccions) s’han de llegir, ara, com errors comesos per pensar en termes polítics: que unes eleccions canviarien el tarannà de l’Estat, quan era que res el faria canviar. El pla estava implacablement traçat el 2014.

I això és una lliçó en aquests moments en què l’actualitat dels mitjans, també els nostres, posen l’accent de l’independentisme en si ERC investirà a Sànchez o no. És igual qui governi a Espanya, l’embat és amb l’Estat. En diem polarització, és nació contra nació. La lluita de partit ja no és res quan la lluita de país ha entrat en escena, aquí i a Europa. El nou acte de tsunami tornarà a escombrar la politiqueta partidista. Mentre el tall a la Meridiana manté el fil del carrer.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Jordi Alou
Jordi Alou
02.12.2019  ·  10:34

2017 no va ser una innocentada. Quant tu et creus que políticament ets demòcrata en el segle XXI as de creure que els altres tambe ho son. Lamentablement no es així Ñ es una societat casi totalment reaccionaria i encara que no es solucionin els problemes i que això perjudiqui al desenvolupament a les clases dominants els es igual ells sempre quedan protegits. Amb un M.Rajoy inútil perfecte mentider titella i en el futur pot ser un altre titella producte d´un casting per imatge .

Empar Valls
Empar Valls
02.12.2019  ·  10:50

Quan els joves van fer el que van fer a plaça Urquinaona ningú entenia el perquè i desprès es va entendre.
Quan els veïns de la Meridiana fan el que fan i no saben el perquè, ja ho sabran.
Això és l’intel.ligència col·lectiva.
Cadascú fa el que li pertoca fer, sense por, ni dubtes, encara que sembli irrisori o inútil, veurem que no ho és.
Ara és el moment que allò que estava amagat es destapa i la nostra funció és fer-ho visible. Ja ho estem fent, pot ser sense ser-ne conscients.
Intentaran tapar-ho però l’aigua finalment trenca el tap o bé troba un altre camí.
Si ER es converteix en un tap, no importa, perquè sabem que ja no tenim aturador. Ja hem guanyat, només ens falta viure-ho.
El que no sabem és el quan i el com, però tant se val, passarà de la manera i en el moment és adient.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
02.12.2019  ·  10:51

A Europa cal que es conjuminin tres nivells d’interessos, no sempre coincidents, per tal que la pesant estructura de la Unió Europea es comenci a moure: el nivell institucional, el nivell econòmic i el nivell periodístic. Exemple::el Brexit.

L’àmbit dels drets humans, malgrat omplir pàgines de bones intencions i pomposos articles de resolucions i tractats, no compta gaire. Exemple: Frontex demostra que els europeus preferim que els subsaharians s’ofeguin al mar més que no pas oferir-los ports segurs i auxili en terra.

L’actitud europea envers Catalunya, a nivell institucional, és i serà de suport al seu soci espanyol mentre no canvïin significativament els altres dos nivells. A nivell econòmic l’únic canvi previsible es produïrà quan Espanya valori que la relació cost-benefici de mantenir Catalunya sotmesa li resulti molt més desfavorable que els rendiments extractius de l’ocupació.

L’opinió pública europea ha passat en un parell d’anys de la indiferència generalitzada respecte la reivindicació catalana, fruit del desconeixement per manca d”informació als principals mitjans de comunicació, a la constatació horroritzada, però episòdica, de la brutalitat policial durant el referèndum de fa dos anys o les recents manifestacions post-sentència. Si la UE tolera les accions militars d’Erdogan al Kurdistan, i fins i tot paga per tal que Turquia impedeixi la immigració de sirians cap a Europa, no cal esperar-ne gaire comprensió envers les reivindicacions catalanes.

La judicatura europea potser resoldrà un parell de situacions personals (Puigdemont, Junqueras, Comin, Ponsatí), però sense gaire incidència general.

En resum, depenem ÚNICAMENT de nosaltres mateixos. Com diu Cuixart en l’excelent entrevista d’avui, dels sacrificis (paraula derivada de sagrat) que estem disposats a fer. I ens en calen molts, moltíssims.

Joan López
Joan López
02.12.2019  ·  10:58

Nosaltres hem fet el camí correcte, ells no. Ara als partits independentistes han de anar-hi junts. El poble ha press la decisió: Tots units

Josep Salart
Josep Salart
02.12.2019  ·  11:17

Tots hem aprés alguna cosa d’aquell moment.

Tots, excepte algún partit polític que s’entesta a fondre com un terrós de sucre la valentía de tots plegats.

Aquest home anónim de la Meridiana, és el nostre representant per culminar, per acabar amb aquesta esclavitut que tant fa riure i distreu a molta gent. Aquesta esclavitut aue molts, es pensen que no va amb ells. Ara no toca parlar, toca actuar. Actuar i no parar de cas a l’instint, a fer tant mal com es pugui als que tant gustossament els hi tenim compte corrent obert.

Ho tindria tot si no em faltes la por¡¡¡¡

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
02.12.2019  ·  11:45

Vicent sempre aixeca l’ànim. Gràcies!
Però és poc realista.

L’independentisme (10 N) està estancat. No creix. En xifres va SEMBLAR que creixia proporcionalment per l’abstenció de l’espanyolisme.
No sabem ni explicar que SEMPRE els cops d’estat els ha realitzat EspañaUna contra Catalunya. No volem explicar que l’estat espanyol està destruint des de fa quatre-cents anys tot vestigi de la Catalunya “rica i plena” que vam ser abans de l’ocupació militar i legal.

No sabem ni volem dir i fer el que va dir Torra en el seu judici: “Son/sou un monstre colonial i colonitzador que ha practicat SEMPRE el genocidi de les seves colònies.

No volem dir que la sacrosanta constitució va ser una victòria del franquisme i, per tant, com llei injusta, NO S’HA d’obeir ni acatar perquè el dret internacional està molt per sobre de les lleis mesquines nacionals.

Jordi Cuixart va dir al director que tenim dret a parar el país… però encara tenim més dret a argumentar constantment que la constitució és injusta i també és il·lícita per haver estat aprovada sense CAP GARANTIA democràtica.

No sabem explicar que MAI Ejpaña garantirà un referèndum lliure de milers de trampes encara que els partits demanin ferventment un referèndum legal (Excepció feta de la CUP).

No anem com diu Vicent Partal. Però és veritat que la llei dels tribunals europeus pot fer canviar una mica la supèrbia de l’estat. Només UNA MICA perquè “d’on no n’hi ha no en pot rajar”.
I a Espanya NO HI HA justícia. Mai, en segles d’historia ha tingut compassió de ningú.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
02.12.2019  ·  11:56

Dir que estem millor em sembla agosarat i semànticament incorrecte. En tot cas diria que som més madurs. Si estem millor o encara hem d’empitjorar més, ja ho veurem. El que és segur és que encara ens falta acabar de treballar l’autoestima, trencar les dependències emocionals i perdre la por a ser nosaltres mateixos.

A les nostres files, encara veig massa gent cercant la validació a la xerrada del Boye o de l’activista internacional de torn entrevistat al FAQs. Encara veig massa gent ofuscada amb denunciar l’autoritarisme espanyol de forma patològicament obsessiva. Encara veig massa gent rabiosament sorpresa per la poca esquerranor dels “progres” espanyols tipus Carmena. Resumint, massa gent que demana perdó per parlar en català. Passem pantalla per focalitzar l’energia en construir i desgastar el rival de forma intencionada en comptes de reactiva?

No vull que s’interpreti com a destructiu. Senzillament el que dic és que portem molts segles captius, moltes derrotes doloroses que ens han fet identificar-nos amb el paper de màrtir. Sortir-ne és un procés llarg i dolorós; desvictimitzar-se i passar a sentir-te com un ens actiu en aquest món, una persona amb conviccions, respectada, admirada a voltes, que pren decisions, al cap i a la fi que cerca què vol treure de la vida més que estar pendent d’allò que volen els altres. Qualsevol que hagi passat per un procés així sap de què parlo.

Aquest procés tot just va començar fa uns 9 anys i no és ni de bon tros acabat.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
02.12.2019  ·  13:32

No ho crec que empitjorem més, el 155 mai va desapareixer, per què? Si ens tenen por? i deuriem d’aprofitar-nos d’aquesta por enlloc de caure com victimes de les seves actituts malaltes basades en aquest sentiment que ells mateixos no entenen ni en son concients de tenir-ho i els fa actuar com bestioles ferides d’un orgull mal entès… ja n’hi ha prou de caure en les seves pors.

Es venus qui il.lumina les nits estelades, venus i els amants de la vida… tan se val no és important si es marte o saturno al cel perque en Jordi Cuixart a la terra és un esser de llum amb la seva actitut dirigida al futur amb la mirada anclada al present implacable … i li dono les gràcies per l’esperança i força que ens transmeten seves paraules. Endavant, siguem valents!!!

David Mascarella
David Mascarella
02.12.2019  ·  14:07

Pecar de demòcrates…si, i hi hem de tornar tantes vegades com calgui, i per aquest motiu no hi caben innocència ni impaciència, i menys encara l’anti partidisme que és l’avant-sala del populisme.
Com diu l’Eduard Samarra, “seria agosarat dir que estem millor, i en tot cas diria que som més madurs”, jo diria també que mai havíem arribat tan lluny, i aquesta és la nostra força, que existeix perquè passem de la defensa reactiva a l’acció proactiva, tal com ho demostra l’aflorament de la mancança democràtica d’una pretesa nació espanyola que no existeix, un estat que només es pot defensar amb la força de les armes perquè no pot justificar-se d’altre manera.
Som els que som, amb les virtuts i mancances pròpies, i com que ningú sap amb concreció per on passarem, ens hem de respectar uns als altres.

Roser Caminals
Roser Caminals
02.12.2019  ·  15:59

A la banda dels negatius, hi ha la desunió i incompetència dels partits. Però la resistència als carrers s’ha enfortit i les futures–en alguns casos, imminents–decisions judicials a Europa poden alterar el mapa de la política catalana en un sentit o en un altre. No sabem quins efectes tindrà que en Puigdemont obtingui la immunitat i es deslligui de mans, cosa no segura però possible. El futur d’Escòcia també pesarà.
No discuteixo si som pocs o molts, però la demografia ens afavoreix. La generació que puja és majortàriament independentista i capaç de donar nous líders que no s’han format dins de l’autonomisme pactista.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
02.12.2019  ·  16:41

Refiem-nos de nosaltres mateixes, engeguem a dida als polítics, i llavors ja només ens caldrà fer l’última empenteta. Espanya és a la UCI, en estat terminal. Aprofitem-ho.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
02.12.2019  ·  17:15

Molt bé Vicent!

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
02.12.2019  ·  18:18

He llegit els comentaris i un diu, l’altre desdiu. Però la que no té mot malbaratat és l’entrevista a Jordi Cuixart. És clarivident, serè i admirable, un líder moral de primer nivell.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
02.12.2019  ·  19:24

No em cal entrar en matisacions. És hora d’anar al gra. Subscric ‘esperit del moment i la claredat amb què apreciem moltíssima gent que som en un camí sense retorn al mesellisme.
Molta feina a fer, encara, molta massa crítica present per fer-la i molta seguretat en el que passarà.
Un dubte gran, només: com anem formant i com disposarem dels dirigents adients al moment, d’entre la molta gent que creix en intel.ligència i empatia, perquè puguin recollir el testimoni dels que més pateixen aquest final d’època terrible, que hauran de descansar i estar a la rereguarda.
Farem diana quan aconseguim el més difícil, en aquest país: no deixar-se distreure per la gran quantitat de mirallets de joguina que se’ns presenten cada dia.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes