Jordi Cuixart, en una imatge d'arxiu (Fotografia: Albert Salamé)

Per entrar a la presó dels Lledoners s’han de passar tres portes de seguretat. Abans-d’ahir, un boirós dia de novembre, Vicent Partal, Assumpció Maresma, i servidor vam visitar el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i no vam tenir cap problema amb les dues primeres portes. Però la tercera s’encallava, no acaba de tancar, i la funcionària forcejava el mecanisme. ‘Cap pres no s’ha escapat mai de la presó dels Lledoners, senyora?’ ‘Mai. A Brians i la Model sí. Aquí, cap ni un’, va respondre ella, victoriosa, amb el mecanisme ja arreglat i un somriure a la cara. ‘I vostè com es diu, senyora?’ ‘Jo em dic Llibertat’, deia mentre tancava la porta. Silenci. Un profund silenci que va durar microsegons. T’ho inventes i no et creuen: la funcionària dels Lledoners es diu Llibertat (i la del Tribunal Suprem es diu Piedad).

Hem de deixar la Llibertat enrere per arribar a Jordi Cuixart. Ens saluda de lluny, esperant-nos al mòdul 28. Quan hi arribem la Llibertat no hi és, però la vida sí. Jaqueta marró, camisa blavosa, cara molt neta, acabat de dutxar. Comencem 40 minuts de trobada a banda i banda d’un vidre dividits en dues parts. Una primera per a polir, tornar a preguntar o afegir preguntes a les que el president d’Òmnium ja ens havia respost per escrit feia dies. La segona part, per parlar amb Cuixart, un dels primers de fer-se subscriptor de VilaWeb ja fa molts anys, l’home que s’emociona quan Partal li envia a la presó papers mecanografiats originals de Joan Fuster o que recorda el dia que va cantar el ‘Fum-Fum-Fum’ en català a la presó de Soto del Real, just després d’una nadala en romanès. ‘Allò va ser un punt de canvi. Vaig ser un més. Perquè al final, qui us penseu que som? Nosaltres i els muleros, al final, què fem sinó voler el millor per a les nostres famílies, enyorar-los, i estimar-los? Tots som una mateixa cosa.’ Acabarem la visita saludant Rull, Turull i Junqueras, i amb una frase de Maresma al cap: ‘He après més en quaranta minuts que en tota una vida.’

Entrevista a Jordi Cuixart. Fotografia: Albert Salamé.

Veieu el sol de la cel·la estant?
—Amb prou feines. El veuria de les quatre de la tarda a les sis, quan passeja davant la finestra, però justament aquella hora vaig a classe de ceràmica. Sí que veig, amb sort, Neptú. A la nit, si és a tocar de la Lluna, el veig una estoneta. Això sí que ho trobo a faltar. Cels estrellats. És la primera cosa que faré quan surti d’aquí. Anar a veure el cel estrellat.

Nou anys de sentència. Us ho esperàveu?
—No m’ha sorprès. L’estat espanyol no falla mai. Ja dels primers dies a Soto del Real he pensat en condemnes de dos dígits. Veient la instrucció tampoc no podíem esperar res gaire diferent.

Valoreu-me la sentència, si us plau.
—A Òmnium vam optar per una estratègia jurídica de caràcter polític, també a partir de l’afirmació de Juan Maria Bandrés que diu ‘en un procés judicial de caràcter polític, com més oposició s’ofereix al Tribunal, més possibilitats hi ha que el resultat sigui favorable.’ Això es traduïa a no renunciar a rebaixar la pena, però sobretot a portar el tribunal a discutir sobre les qüestions de fons; en el nostre cas l’exercici de drets fonamentals: desobediència civil i dret d’autodeterminació. Per tant, vol dir deixar els fets de banda, perquè encara estem convençuts que no són constitutius de cap delicte. Penso que la posició d’Amnistia Internacional és, en bona part, gràcies a aquesta estratègia. Aquesta és una lliçó també per a les negociacions polítiques que han de venir aquests dies. És important parlar d’allò que tu vols, i no d’allò que ells volen. La sentència dedica moltes pàgines a parlar del dret d’autodeterminació i criminalitzar la lluita no violenta. Calia dir ben clar al Tribunal: ‘Sí, va ser un acte de desobediència civil’ i ‘Ho tornarem a fer.’ Penso que hem obligat el tribunal a baixar a l’arena i discutir sobre el fons de la qüestió, i no pas de quin era el veritable sentit d’un piulet o un altre, o de si vaig anar a una manifestació o no. De fet, la petició de la Fiscalia per a Jordi Sànchez i per mi era de 17 anys, la segona més alta després de Junqueras. L’argument, segons els jutges Lamela i Llarena, era que tots dos formàvem part d’una suposada cúpula al costat del vice-president Junqueras i el president Puigdemont ‘amb la mateixa capacitat de decisió i grau de responsabilitat’. El resultat és que hem acabat amb les condemnes menys altes.

De lluny sembla que tingueu una actitud d’acceptació zen de la realitat. Sou l’ara i l’aquí. Res més.
—He après a viure el moment present com un moment complaent, però tot plegat és molt més mundà. La felicitat no necessita raons, la vida no té sentit, tu dónes sentit a la vida. Que sóc a la presó? Doncs ho aprofito i no renuncio ni a la felicitat, ni als aprenentatges, ni a l’activisme, ni a continuar construint la meva família. Que sóc un pres polític? Doncs exerciré de pres polític assumint la responsabilitat que això implica, que no vol dir acceptar la legitimitat de la pena. Que quedi ben clar que tinc les mateixes ganes de sortir de la presó que la resta dels meus companys. El meu fill Amat, que ja té tres anys, em diu: ‘Pare, aquests senyors que s’han equivocat i et tenen tancat, que deixin d’equivocar-se.’ Comença a demanar explicacions, l’Amat. L’altre dia em va ensenyar un mapa. Li encanten els mapes, com a mi. I l’Amat té un continent que ha batejat així: ‘Europa de les Llibertats.’ Mira si tinc les mateixes ganes que la resta dels meus companys, de sortir.

El judici va ser just? Com els recordeu, aquells dies? Quines cares, persones, o moments el definirien?
—Estar a la sala no em significava gens d’esforç, al contrari: formava part de l’escenificació de la repressió i no hi pensàvem renunciar. No tinc un record especialment dur d’aquells dies, la fraternitat entre tots i veure’ns amb la Carme i la Dolors trencava la monotonia de la vida al mòdul. Tot plegat, i si no fos per la magnitud de la tragèdia, tenia un punt entre còmic i surrealista. Tota aquella gent amb un posat tan transcendental com si d’ells depengués el futur de la humanitat, au va. Això sí, els funcionaris del Suprem van ser ben correctes amb nosaltres. Tant de bo tots els presos, polítics o socials, que van cada dia de les presons als tribunals gaudissin del mateix tracte digne.

Jordi Cuixart, en una imatge d’arxiu. Fotografia: Albert Salamé.

—Amnistia Internacional ha demanat el vostre alliberament. Com ho heu entomat?
—L’estat espanyol s’ha desacreditat davant la comunitat internacional d’una manera veloç, però els encega la preservació de la unitat d’Espanya. La denúncia d’Amnistia s’afegeix a la que ja va fer l’Organització Mundial contra la Tortura, Front Line Defenders, el Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides i la Comissió de Drets Humans del Consell d’Europa. ​Ara, la rebo també amb un regust agredolç, perquè em dol la diferència amb la resta de companys i companyes, i ho lamento profundament. Tampoc no entenc que diguin que el procediment ha estat just. Com ha de ser just un judici en què no es poden mostrar els vídeos que contradiuen les versions dels testimonis de l’acusació? M’han vulnerat el dret que em jutgi el meu tribunal predeterminat per llei, el dret d’una segona instància judicial i el dret de ser jutjat per un tribunal lingüísticament competent.

Heu declarat que no demanareu l’indult. Per què?
—Demanar-lo implica acceptar que ets culpable i nosaltres no som culpables ni d’haver-nos manifestat ni d’haver votat. Al contrari, diem obertament que ‘ho tornarem a fer’. Assumeixo les conseqüències de tots els meus actes i no em penedeixo de res. Respondré a la sentència com a pres polític que sóc. No m’he de rehabilitar de res.

De fet, heu renunciat a signar el formulari per a començar un tractament de rehabilitació, cosa que us facilitaria les coses.
—Què he de fer, jo ara? Cursets per a aprendre’m la constitució? No necessito cap programa per a rehabilitar-me. Rehabilitar-me de què? Només faltaria. I tampoc no penso renunciar al tercer grau, entre més, perquè no depèn de mi. Te’l donen, o no, vulguis o no vulguis. D’aquesta manera denunciem el fet que alguns altres presos sí que s’hi apuntin, a la rehabilitació? Doncs no. Al contrari. Legitimem del tot les seves accions. Quedi clar també.

Acceptaríeu una amnistia? Per què?
—Una amnistia per si sola no implicaria la resolució democràtica del conflicte polític, com tampoc la renúncia a continuar exercint drets i llibertats. L’amnistia seria el reconeixement, per part de l’estat, que els actes pels quals estem condemnats no són delicte i, per tant, que la presó és injusta i injustificada. És una victòria del ‘Ho tornarem a fer’. L’amnistia és una reivindicació legítima de tots els moviments d’alliberament nacional que són víctimes de la repressió. Forma part dels instruments per a resoldre els conflictes.

Pedro Sánchez. Què en penseu? Com el definiríeu?
—Pedro Sánchez viu instal·lat en l’amenaça permanent i això aquí ja no funciona. Ho té tot per a demostrar. Fins avui ha estat totalment erràtic i això no inspira gens de confiança. Ha fet seva part del relat de Vox aquesta campanya i això és molt alarmant​. El PSOE actual no és el PP ni Ciutadans, és obvi, però que ningú no s’enganyi, ha assumit el discurs oficial de l’estat sense gens d’esperit crític, menystenint ​Catalunya i les seves institucions. Ni un sol gest per a derogar la llei mordassa o la reforma laboral, lluitar contra la instrumentalització de delictes de l’odi per a combatre la dissidència –ja no parlem de plantar cara als oligopolis energètics… I ara aproven de tancar webs sense ordre judicial. Crec que els dirigents del PSOE han perdut els ideals. Han pres posició al costat de la dreta més rància, al costat del PP i Cs i fins i tot de Vox en moltes de les decisions, com ara negar-se a un diàleg sincer. Allò que la societat reclama és més llibertat i capacitat de decidir. La lògica electoral i la pèrdua d’escons ha obligat Pedro Sánchez a moderar el to, però la seva estratègia, de moment, continua generant malfiança, tot i que sembla que ara reconeixen l’existència d’un conflicte polític.

És cert que el president Montilla ha vingut fa poc a visitar-vos?
—Va venir, sí. Montilla, com tants més polítics, és molt més interessant i diu més quan és ex-polític que no quan exerceix el càrrec. Jo he de dir, i remarcar, que el president Montilla sempre va estar al nostre costat als actes de Som Escola, per exemple.

I Podem, com els veieu?
—Em costa ser tan crític amb Podem. Hi posen més sentit comú a fer un paper una mica coherent. Hi veig diferències amb el PSOE, que ha perdut credibilitat i també sentit comú.

S’ha d’investir el govern de PSOE i Podem?
—Negligiríem la nostra funció com a entitat de la societat civil si diguéssim als partits què han de votar. Sí que els demanem estratègia unitària, això és imprescindible. Prou de perdre’s més en batalles partidistes i estèrils. Som davant un conflicte polític i només serà útil una resposta tant coherent com ambiciosa. Per tant, mesa de negociació sí, però sense vetos. L’estat i els partits catalans han de tenir clar que mai no renunciarem al dret d’autodeterminació.

Sou l’únic pres polític que ni ara ni abans us heu presentat a les llistes electorals. Per què?
—Perquè vaig entrar a la presó com a President d’Òmnium Cultural; n’estic molt orgullós i, si ho volen els més de 180.000 socis, en vull sortir també com a president. Volem deixar clar a l’estat que mai cap jutge ni fiscal no decidirà qui presideix l’entitat. Si Franco no va aconseguir de liquidar Òmnium, tampoc no ho aconseguirà ni la repressió, ni el rei ni els poders de l’estat.

Heu conegut de prop als polítics independentistes. Què heu descobert gràcies a ells?
—Malgrat les dinàmiques de partits, són gent honesta i valenta que ho donen tot per la defensa d’un ideal noble. Lluitem al costat de bona gent. Els presos polítics ja són part de la família. Com deien els avis, els companys de trinxera són més que germans.

​Jordi Cuixart, president de Catalunya. Us hi veieu? Ho voleu?
—No, per mi ser el president d’Òmnium Cultural és l’honor més gran. Lluitaré per veure la República Catalana, però no tinc cap aspiració personal. Em dec a Òmnium i quan s’acabi el meu mandat tornaré a la fàbrica. Jo sóc un empresari a qui li agrada de fer màquines i temporalment i de manera voluntària sóc un activista, però no un polític; jo no sóc home de partit –que ve de part. Vull continuar treballant per enfortir l’entitat i em deixaré la pell, amb Marcel Mauri i la resta de companys i companyes de junta, per defensar tots els drets civils i polítics condemnats, inclòs el dret d’autodeterminació, i per treballar en favor dels grans consensos de país, per enfortir la cohesió social, també mitjançant la cultura.

Heu escrit el llibre​ Ho tornarem a fer​. Es nota molta lectura de desobediència civil. Quina conclusió en traieu, de la desobediència civil i lluita no violenta?
—És apassionant, la lluita no violenta és un dels instruments més potents que com a societat tenim per a progressar, ​protegir-nos dels abusos del poder i l’autoritarisme. Com diu Howard Zinn, el problema no és la desobediència civil, el problema és l’obediència de milions de persones vers uns governants ineptes que duen el planeta a un declivi absolut. Per resoldre els grans desafiaments de la humanitat tinc tota l’esperança en la desobediència civil per fixar uns objectius compartits i actuar de manera disciplinada, bo i assumint les conseqüències dels nostres actes. Rosa Parks deia que ‘saber què cal fer elimina la por’. Fixa’t que fa just dos anys molt pocs dins el sobiranisme parlaven obertament de la desobediència civil, i ara cada dia n’hi ha més que ho tenen clar. Avancem a passos de gegant. Però si aquí vénen pares de família a visitar els fills tancats i els parlen de desobediència civil! Tot això ha canviat molt en pocs anys.

El president Torra va recomanar les paraules de Paul Engler, autor del llibre Manual de desobediència civil (Saldonar Edicions), que parlava de la necessitat d’acréixer la tensió, i que caldran sacrificis si es vol guanyar. N’heu seguit la polèmica?
—Les tempestes que es generen a fora arriben aquí com a simples gotetes. Però sí, ho he vist. Haig de dir que només faltaria ara que el president Torra no pogués recomanar llibres i entrevistes. Conec perfectament el llibre d’Engler i és una referència. De fet, no diu res que no hàgim dit. Jo me n’he fet un fart de dir-ho, que caldran sacrificis. ‘Sacrifici’ és una paraula que prové de la paraula ‘sagrat’. La part greu és que tot això no ho diguéssim abans.

La gent, una vegada es va fer pública la sentència, hi ha reaccionat indignada. Us ha agradat, en general, la reacció?
—La gent no falla mai, i aquest cop tampoc. En la població la repressió provoca una reacció inversa que la que cerca el repressor. La resposta al carrer és multitudinària, pacífica i determinada, com sempre. No es pot acabar aquí.

I, concretament, què opineu de les accions del Tsunami com ara tallar autopistes? I d’ocupar l’aeroport?
—Suport sempre a totes les accions que parteixen de la no-violència. No tenim cap més opció que mantenir-nos mobilitzats per defensar els drets i les llibertats que han estat condemnats. Paralitzar el país és un dret. Forma part dels drets que tenim per a mostrar el desacord amb què fan els poders de l’estat i, sobretot, revertir la situació. La nostra força és la gent mobilitzada. Si una vaga no molesta, no serveix de res.

Què opineu dels joves de Plaça Urquinaona que van defensar-se cremant contenidors i llançant rocs?
—Fins i tot la sentència que em condemna a 9 anys de presó afirma que no té cap dubte de les meves profundes conviccions pacífiques i no violentes, però tinc clar que els joves assenyalen la Lluna i alguns miren el dit. La pregunta és: a què respon la seva protesta? Al rebuig a la sentència, a la brutalitat policíaca i la frustració per la manca d’una resposta política? Sí, però no tan sols això, també al rebuig vers una societat que molt sovint els desplaça i els ofereix un futur totalment incert, que els expulsa amb feines precàries, un accés a l’habitatge inexistent, una societat cada dia més precaritzada i un planeta que se’ns fon entre els dits. Ens equivoquem si més enllà de l’acció no som capaços de preguntar-nos què empeny els nostres joves a actuar així. Hi ha una profunda demanda de justícia social, de drets i futur manllevats al jovent. En aquests moments trobo a faltar intel·lectuals com ara Joan Fuster, Maria Mercè Marçal o Pedrolo​.

​Què opineu de les accions dels Mossos i la policia espanyola després de la sentència?
—Entitats com ​Irídia denuncien la vinculació de la brutalitat policíaca i institucional. S’han vulnerat drets dels manifestants i s’han comptabilitzat centenars de casos en què tant els Mossos com la policia nacional s’han excedit. L’abús de poder i la brutalitat policíaca són del tot inadmissibles. Com ja va passar l’1-O, hem vist imatges intolerables en democràcia.

Hi ha nous presos polítics, alguns de molt joves. N’heu vist o conegut cap? Teniu cap consell?
—La meva família coneix la família Jolis de Santa Perpètua, els intenten fer costat amb tot allò que poden. La situació dels qui estan a Madrid és molt més dura que la nostra quan hi vàrem estar el primer cop; ells no tenen tant altaveu mediàtic. No hi ha dia que no pensi en ells. Escriviu-los. Enfortim eines com la Caixa de Solidaritat d’Òmnium i l’ANC o Alerta Solidària. I deixa’m afegir que l’expulsió dels joves que van participar en les mobilitzacions és una doble vergonya també intolerable, que reflecteix el racisme institucional. Consells? Els diria que lluitin perquè no els posin la presó dins. A mi em van ajudar moltíssim la meditació i el ioga i recordar que resistir també vol dir vèncer i que els companys de mòdul es converteixen en part de la teva família. Als familiars els envio tota la tendresa del món i, sobretot, que no es facin retrets entre ells; és una lluita col·lectiva i romandre units és clau per sortir-nos-en. Al web d’En Peu de Pau hi ha un decàleg per a famílies dels represalitas que penso que els pot ser de gran utilitat.

Com veieu el procés d’independència? Quins punts forts tenim i quins no?
—El sobiranisme és en plena crisi de creixement, però això no és negatiu, sinó tot al contrari. Hem estat capaços de convertir en positiva una situació aparentment adversa; en diuen kairós. Ara ja tenim clar que la repressió no pot ser un límit per a les nostres aspiracions com a societat i que la llibertat no es pidola, sinó que es defensa i s’exerceix. Per mi, el punt més fort que tenim és que el moviment és intergeneracional i interclassista i cada cop més intercultural. La unió entre la generació actual i la que sorgeix pot resultar imparable. Sóc optimista a mitjà termini; els tres anys o quatre vinents es presentaran molt interessants.

Quina correspondència us arriba més al cor? Persones amb qui us cartegeu de fa dos anys?
—La gent més jove i les persones grans, sobretot les dones, que són més sàvies. També la de pares que tenen els fills de l’edat dels nostres petits i que tot i que no ens coneixem, em comparteixen els seus sentiments. Mai no estarem prou agraïts a tanta tendresa. Ara toca que la gent es recordi sobretot dels de Soto del Real i dels qui encara tenim a les presons catalanes.

D’ençà que els presos polítics són a les presons catalanes, creixen les veus que demanen de fer-ne servir les claus: ‘Un dia anirem als Lledoners, els traurem de la presó, i no voldran sortir!’ Què opineu d’aquesta frase?
—No fotem, que alguns som a les portes del tercer Nadal entre reixes i no és pas per gust. És evident que qui té les claus és l’estat.

El vostre fill es diu Camí. Per què aquest nom?
—De fet es diu Camí Walden, i Walden és una espècie de nom del mig. Robert Frost té un poema, ‘El camí no escollit’, en què diu que dos camins s’obrien en un bosc de tardor i ell va prendre el menys transitat i això va fer la diferència. I Walden és un reconeixement a Thoreau, un dels primers naturistes, pare de l’ecologisme i de la desobediència civil moderna. Quan vaig entrar a la presó el primer llibre que em va portar la Txell va ser Walden o la vida als boscs. Llegir-lo m’ha canviat la vida.

Quin llibre llegiu ara?
Permagel de l’Eva Baltasar, la seva quotidianitat em té captivat, i la traducció a l’anglès del Bhagavad Gita a càrrec del mallorquí Joan Mascaró, un home de qui tothom hauria de conèixer.

La desobediència civil és cosa de Cuixart o d’Òmnium?
—El president de l’entitat i Òmnium són la mateixa cosa. I la tradició de la desobediència civil als Països Catalans ve de molt més lluny: els insubmisos, la PAH, la guerra contra el rebut de l’aigua… Ha passat que el sobiranisme s’ha reconegut col·lectivament en la lluita no violenta. Això ja no té marxa enrere.

Ha de ser un contrapoder, Òmnium?
—Per a res. Nosaltres som els del Premi d’Honor o la Nit de Santa Llúcia, però també els de la Flama del Canigó, els Onze de Setembre juntament amb l’ANC o part de les plataformes Som escola i Som el 80%. Som de tots i hem de continuar fent de la cultura –compromesa, valenta i transgressora– un punt de trobada per a tota la societat catalana i convertir un element estructural, com és el fet migratori, en un dels nostres principals motius d’autoestima col·lectiva. Ni som un partit polític ni volem ser un contrapoder de les institucions. Si ho pretenguéssim, negligiríem estrepitosament la nostra missió fundacional. Cal continuar creant les condicions oportunes per a facilitar acords en el si del sobiranisme i el conjunt del catalanisme.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb