Il·lustració: Anna Sanchis

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ramon Folch. L’èpica masculina de la ciència normal desdenya la vida quotidiana. Els llibres d’història són un interminable recull de gestes o, els més moderns, de fets econòmics rellevants. Parlen de guerres o de preus del blat. Coses importants, és clar, però no pas més que els sentiments, les il·lusions i els infinits gestos quotidians dels homes o de les dones que protagonitzen la realitat. Qui fa el discurs surt a les cròniques, però qui prepara el menjar o renta la roba, no. Hi estem tan avesats, que ens sembla normal. En realitat, és una colossal anomalia.

Els prehistoriadors sí que parlen de vida quotidiana. Que si les eines, que si la vestimenta, que si els hàbits alimentaris paleolítics o neolítics… Però quan el relat es basa en textos escrits, les notícies èpiques desplacen qualsevol altre testimoni i la història s’escriu segons les prioritats dels sumaris relators dels temps antics. O sigui dels cronistes etnopatriarcals. La prehistòria és vida, la història són gestes. Com en les converses de matrimonis, ells proclamen mentre elles parlen.

«Qui fa el discurs surt a les cròniques, però qui prepara el menjar o renta la roba, no. Hi estem tan avesats, que ens sembla normal»

L’any 1945 Elisa Vives de Fàbregas publicà La vida femenina barcelonesa en el ochocientos. És una deliciosa crònica de la vida quotidiana barcelonina de fa dos-cents anys, escrita a partir dels records de la besàvia de l’autora. Permet d’entendre moltes coses de la Catalunya actual que no es comprenen llegint els llibres d’història. Per exemple, els barcelonins de l’època napoleònica duien els seus propis fanals en els escassos cops que sortien de nits perquè la ciutat no disposava d’enllumenat públic. Les dones no podien caminar soles en aquelles insegures foscors. L’any 1815, les autoritats penjaren els primers llums d’oli als carrers. La gran mutació en la vida nocturna arribà l’any 1843, amb l’enllumenat públic a gas –el primer de l’estat–, gràcies a la creació de la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, hereva de les proves que l’any 1826 ja havia fet el químic Josep Roura i matriu de Gas Natural, l’actual Naturgy. De l’epopeia empresarial del gas se n’ha parlat molt; de la prèvia motivació de fons evocada per Elisa Vives, no gaire o no gens.

Ramon Folch és doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF (Barcelona).

Llig els altres articles de la secció Sociofolcologia.

Descobreix el nou número de la revista Mètode «Ciència ciutadana: La societat entra a escena».

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.