Quim Monzó, 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (fotografia: Albert Salamé).

La cerimònia del 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que Òmnium Cultural ha atorgat a Quim Monzó aquest vespre al Palau de la Música Catalana, anirà per sempre més lligada a la figura de Superman. La cosa ha anat així:

Eren les 20.08 del vespre. El Palau de la Música Catalana ple, a la ratlla de dues mil persones. De la sala Lluís Millet sortia cap a la platea Quim Monzó, vestit de negre rigorós (americana, camisa, sense corbata, pantalons i mitjons). El seguien gairebé de costat, l’un darrere l’altre, el president de la Generalitat, Quim Torra; el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri; el president del parlament, Roger Torrent; i el primer tinent batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens. A dins també hi havia, ja assegut, l’ex-president José Montilla.

Reunió de personalitats a la sala Lluís Millet
El president Torra havia arribat a dos quarts i cinc de vuit i s’havia reunit amb Quim Monzó, que ja hi era. A quina hora havia arribat el premiat? Ho ignorem, tot i que potser una hora abans de començar l’acte, perquè Monzó és extremadament puntual.

L’entrada a la sala de concerts modernista ha estat apoteòsica, amb un llarg aplaudiment i el públic cridant ‘llibertat!’, una vegada i una altra i una altra, amb l’escenari buit. Una gran pantalla presidia l’espai. A banda i banda dos taulells de bar. A sobre, cocteleres, gots de vidre llargs i gots petits de xarrup. El periodista i humorista Òscar Dalmau havia de conduir l’acte. De sorpreses, no n’han pas faltat, sempre regides per la voluntat d’agradar Quim Monzó i per la voluntat de provocar els parroquians d’Òmnium més arrenglerats en el sector de l’ordre.

Òscar Dalmau ha conduït l’acte.

Però, per començar, com no podia ser altrament, s’ha llegit una carta del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, escrita de la presó d’Estremera estant. L’actor Lluís Marco hi ha posat veu. En off. Una veu una mica ronca, apagada, greu, tot i les paraules de Jordi Cuixart, sempre tan vives, tan vibrants, sempre vinculant la cultura a la llibertat. Que ‘hem passat de salvar els mots a salvar els drets humans’, ha dit Cuixart.

L’espectacle ha durat una hora justa. Monzó havia advertit a l’equip d’Òmnium que això del teatre no feia per a ell. Ja ho havia dit en una entrevista a VilaWeb: ‘Jo he vist un vídeo que m’han passat de concessions prèvies i en una hi ha teatre. He quedat esgarrifat. Si em fan això, em moro. Perquè jo sóc antiteatre. O música, quina música faran? Què faran, l’spotify del Monzó?’  Doncs a l’acte hi ha hagut teatre i música i també reconeixement a la seva literatura i al seu articulisme i fins i tot un nu masculí i femení i un tema musical en directe, d’un autor de traca, que desvetllarem quan toqui.

El primer moment, ben còmic i sorprenent, ha estat quan a les imatges s’ha projectat un videoclip de Las Supremas de Móstoles, mentre Òscar Dalmau llegia alguns dels noms, Premis d’Honor, que han precedit Monzó: Rubió i Balaguer, Espriu, Foix… I el presentador que diu: ‘Las Supremas de Móstoles al Palau, només per això ja valia la pena venir!’

Ara, el primer moment d’impacte ha estat quan en un vídeo s’ha vist la reacció que va tenir Quim Monzó quan Marcel Mauri li va portar la carta de Jordi Cuixart, on li feia saber que un jurat format per Margarida Aritzeta, Marc Artigau, Fina Birulés, Marta Buchaca, Martí Domínguez, Lluïsa Julià, Isidor Marí, Joan Mas i Anna Sallés l’havia triat com a 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un Monzó emocionat, hem vist. Quin moment tan poderós.

Ha parlat el crític literari Manel Ollé, que en un minut i mig ha glossat el valor literari de l’obra de Quim Monzó. I més endavant han sortit a l’escenari els periodistes Mònica Terribas i Jordi Basté, parlant d’un Monzó de ràdio i televisió, que es preparava tant a consciència les seves intervencions com improvisava a consciència a l’hora del directe radiofònic. I Terribas ha recordat els grans amics de Monzó: Vendrell i Barnils.

Superman / Superwoman
El segon moment d’impacte ha estat la introducció de Superman en la història: durant l’acte s’han llegit fragments d’articles i de contes. El primer, dedicat al barri de Sant Antoni de Barcelona, que és el seu. El segon article, que ha semblat molt curiós d’entrada, era una columna que Monzó va publicar a La Vanguardia el 15 de maig del 2012. ‘Sunshine Superman’ es titulava. I deia: «La notícia és que, a les pròximes col·leccions d’historietes, Superman ja no portarà leotards, ni els calçotets per fora. Els calçotets de Superman són de color vermell, de la variant anomenada eslip: ‘mena de calçotets sense camals, usats com a roba interior o de bany’, els defineix el diccionari, i per aquest motiu tant se’ls pot considerar calçotets com banyadors. Però, evidentment, a tothom li fa més gràcia considerar que el que porta Superman són calçotets, la qual cosa el converteix en un d’aquests babaus de pel·lícula –preferentment dentut i amb ulleres de cul d’ampolla– que, de tan curts com són, quan es vesteixen es posen la roba interior damunt dels pantalons.»

La Superwoman saluda aquell que ja no sap qui és (fotografia: Albert Salamé).

En aquest moment ha aparegut un actor vestit de Superman al mig de l’escenari. Poc després, una noia nua ha trepitjat l’escenari i ha demanat a Superman que es despullés, per vestir-se ella amb els calçotets vermells, el mallot blau i la capa també vermella. Mentre ella es vestia ell restava nu. Aleshores ell ha dit:
—Ara tu ets la Superwoman. I jo, qui sóc?
Ella que li agafa el membre estirant-lo amunt i avall a tall de salutació i li diu:
—Ah, no ho sé, però molt de gust.

Però la idea de Superman associada a Monzó no s’ha pas exhaurit amb el doble nu: la traductora a l’anglès Mary Ann Newman, amiga de Monzó de l’època de Nova York, en un moment en què una quantitat increïble de traductors d’una vintena de llengües elogiaven la literatura de Monzó, l’ha definit d’aquesta manera: ‘Quim Monzó és una part de Superman literari i una part d’humanitat.’

A l’acte de lliurament del 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Quim Monzó s’ha sentit un fragment del seu conte ‘L’amor’ i una ballarina de dansa contemporània ha mostrat per mitjà de la poesia de la dansa la síndrome de Tourette, que és la malaltia que té Monzó, la que li causa els tics involuntaris.

Un altre moment senzill i molt visual i eficaç: les dues actrius que hi havia darrere les barres de bar de l’escenari, Mireia Trias i Nu Miret, han començat a beure didalets de whisky, cada vegada que l’una i l’altra, intercalades, citaven el títol d’un llibre de Monzó: Mil cretins (glop), Tres nadals (glop), El millor dels mons (glop), Tot és mentida (glop), Vuitanta-sis contes (glop), Guadalajara (glop), No plantaré cap arbre (glop), Zzzzzzz (glop), Benzina (glop), Olivetti, Moulinex, Chaffoteux et Maury (glop), Self Service (glop), El perquè de tot plegat (glop).

I després, una altra música de les que els creadors de l’espectacle han tret dels darrers piulets de Monzó, en què les músiques que li agraden. Ha arribat el torn d’Adriano Celentano i el seu ‘Pregherò per te’.


L’acte-espectacle-performança ha tingut un últim moment de clímax amb l’actuació en directe d’Albert Pla, abans dels parlaments finals. Pla ha triat la cançó ‘Bona nit-juerga catalana’, en què canta una festa d’alcohol i drogues que s’allarga dies i dies per tot Catalunya. El públic, mentrestant, s’havia posat  la careta que li havien donat a l’entrada.

Unes memòries que no escriurà mai
Marcel Mauri, a les 21.07, ha enfilat la recta final de l’acte, amb el seu parlament (ha definit el Premi d’Honor com un guardó que destaca una obra, però també –i per sobre– una actitud ètica, que es converteix en brúixola moral i, en aquests moments de manca de llibertats, apareix com a far) i el lliurament d’una escultura que acredita el premi i ha cedit pas al discurs de Quim Monzó.

Monzó, que sempre ha dit que no escriuria pas les seves memòries, ha fet un exercici d’autoficció en el seu discurs, remuntant-se a la infantesa (escolteu-lo íntegre). Ha explicat que va ser l’aparició d’un bibliobús al barri de Sants que li va canviar la vida: va ser una de les seves fonts bàsiques de subministrament de llibres. Ell era un nen de pis, poc sociable, que llegia tant com li queia a les mans. Però, tornant al bibliobús, ha acabat enllaçant-lo amb el darrer bibliobús que va sortir de Barcelona, el 23 de gener de 1939. A dins hi anaven Francesc Trabal, Armand Obiols, Mercè Rodoreda i Joan Oliver, fugint de les tropes franquistes, cap a l’exili. I diu Monzó: ‘Que un vehicle que havia de subministrar cultura es convertís en un vehicle que portés escriptors cap a l’exili és un detall clar del que hem viscut i del que vivim encara. Em pregunto si algun dia no gaire llunyà haurem de tornar a fer servir un bibliobús per parlar de la injustícia, de l’opressió, de la dignitat.’

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb