“És una cosa anormal. És la primera vegada que el president d’Òmnium no truca al premi d’honor. Perquè Cuixart és a la presó. És tan escandalós el que fa la ‘injustícia’ espanyola amb la gent i tan sorprenent l’absoluta complaença amb què mitjans suposadament crítics amb la situació haurien de respondre, que, a partir d’aquí, no hi ha més coses a explicar. Durant quaranta-nou anys el premi d’honor ha respost una trucada del president i li ha pogut agrair. Jo no ho he pogut fer. No he rebut una trucada, he rebut un full escrit a mà de Jordi Cuixart des de Soto del Real. Vaig començar un esborrany, però… per primera vegada no sé què dir. No me’n surto. Tinc l’esborrany en un racó de la pantalla de l’ordinador i no aconsegueixo acabar-lo. Aquesta és la primera impressió que m’ha produït el premi.”

Aquestes han estat les primeres paraules de Quim Monzó, adolorides, després que el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, l’hagi presentat com el 50è premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Després ha prosseguit, amb el seu humor més característic: “Després he pensat que dec tenir una malaltia que no sé i que d’aquí quatre dies la palmaré. És que jo tinc una consideració personal del premis, que…, no me’ls acabo mai de creure. I no parlem ja dels premis literaris, que per poc que coneguis com funciona el món editorial, saps com n’estan de preparats. Fins i tot els premis més prolífics, com el Nobel de Literatura. perquè trien «John Motherfucker» i no «Sara Smith»? Tot són valoracions personals. Hi ha gent que és morta i se’l mereixia. És clar que estic content ser premi d’honor al costat de la Rodoreda, en Pere Quart i en Calders. Però, perquè no puc estar al costat de Joan Brossa?

Preguntat sobre la situació de la llengua, la cultura i el país, ha explicat que de tots tres el que està més malament és la llengua: “La llengua està sota mínims acceptables. Del 2010 cap aquí la faramalla d’il·lusió independentista ha arraconat el problema de la llengua catalana. Anem cap a una ‘irlandització’ del català. Ara no ens hi fixem, perquè es considera prioritari que el país esdevingui un estat, fet que jo també vull (on s’ha de signar?!), però sigui un estat o no, cal estar amatent a la llengua. perquè Irlanda és un estat en què l’irlandès malviu en un estat penós, o l’occità, una llengua sense estat que també malviu. Nosaltres no tenim la llengua tan fotuda però hi anem.” Continua: “A veure, a mi m’agrada fer servir castellanismes i paraules corruptes quan escric, però hi ha l’estructura. De vegades penso que si no sabés castellà molts textos no els entendria.”

Monzó, un complex vitamínic

Abans d’aquestes paraules i de les preguntes dels periodistes, un dels nou membres del jurat, el també escriptor Martí Domínguez, ha fet una glossa de Monzó. D’entrada ha recordat l’anti-discurs que el nou premi d’honor va pronunciar en la cerimònia inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. Després, ha destacat que és un referent ineludible per als escriptors catalans des que l’any 1978 va publicar el seu primer reculll de contes Uf, va dir ell i després Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, el 1980. També ha destacat la seva capacitat narrativa i la capacitat de captar l’ànima del seu temps. Creador d’un llegnuatge net, un estil àgil, directe dessimbolt, que ha creat escola. En aquest sentit, ha dinamitzat la literatura catalana i ha tingut la capacitat de connectar amb la gent jove. El volum que aplega tots els seus contes, Vuitanta-sis contes és una obra cabdal de la literatura catalana i també europea, ja que s’ha traduït a catorze llengües. Monzó beu de la millor tradició literària i la renova, ha dit el glossador, que també ha recordat altres títols com El perquè de tot plegat, Guadalajara, i la novel·la La magnitud de la tragèdia.

Pel que fa a la seva vessant d’articulista, Martí Domínguez ha destacat la seva lluita contra el tòpic i la banalitat, mantenint sempre la seva independència intel·lectual. Són peces que fan obrir els ulls. A través de la ironia capgira la percepció quotidiana i no deixa mai indiferent. Aleshores, Domínguez ha conclòs: “Tal com va dir algú, llegir Monzó és com prendre vitamines.” En relació a aquesta metàfora, Monzó ha dit amb cordialitat que les metàfores són molt perilloses, que ell no se sent pas un compost vitamínic.

“No diré si escric narrativa, això és privat, com amb qui me’n vaig al llit”

Es dóna el fet que Monzó no publica narrativa nova des del 2007, quan va aparèixer el llibre de contes Mil cretins. Preguntat si aquest premi l’estimularia per tornar a publicar, ha respost que no ho sabia. S’ha insistit per saber si, tot i no publicar, continuava escrivint i ha dit: “No he dit mai que hagi tancat l’obra de ficció sinó que estic fart dels pirates i per això he deixat de publicar. Hi tornaré? No ho sé, pensa que alguna cosa s’ha de deixar per als hereus. I sobre si escric tot i no publicar, doncs això no s’explica, és una cosa privada com amb qui te’n vas al llit. Pensa que quan es fa una columna diària que no és ni de política ni de futbol, el procés és més lent, no surt a raig, requereix un temps més llarg de cocció. Però l’articulisme també és literatura.”

Sobre el periodisme i de com ficciona la realitat, Monzó ha dit que això ha passat sempre, però que ara és molt pitjor: “Als periodistes sempre et venen motos, però ara ens n’adonem més perquè la quantitat de bestieses és tal que ja no et pots creure res.”

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb