Martin Villa

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Que tots els ex-presidents vius d’un país adopten una decisió pública és un fet molt excepcional. La diplomàcia és feta de gests i aquest gest concret es llegeix sempre com un missatge profundament nacional, no de partit ni de govern. Quan un estat fa signar una carta, un text, una declaració, a tots els ex-presidents vius, sense cap excepció i per damunt de les fronteres de partit, en llenguatge diplomàtic s’entén que allò que motiva la signatura es considera una agressió exterior de la màxima gravetat, que no admet diferències polítiques i reclama i aconsegueix la unitat de la nació.

Ahir els quatre ex-presidents espanyols encara vius van fer aquest gest tan insòlit, per adreçar-se a la jutgessa argentina Maria Servini en defensa del dirigent franquista Rodolfo Martín Villa, que demà declararà des de l’ambaixada del país austral a Madrid en l’anomenada ‘querella argentina’. Que Aznar i Rajoy facen aquest gest no pot estranyar a ningú, essent com són camarades de Martín Villa. Que el faça Felipe González ja no causa sorpresa, tampoc, vist el paper que va tenir aquells anys, però sobretot en veient-ne la degradació moral. Que el signe José Luís Rodríguez Zapatero, tot i amb l’aurèola de pertànyer a l’ala progressista del PSOE i després d’haver-se significat amb la llei de memòria històrica, és allò que indica la mesura de la importància que dóna l’estat espanyol a aquesta querella, perquè la cosa no pot ser més clara.

Especialment si tenim en compte que les cartes dels primers ministres no han arribat totes soles. Destacats dirigents de la transició, entre els quals Miquel Roca Junyent, o els líders històrics de la UGT i CCOO –quin paperot!– s’han afegit a la maniobra. I l’ínclit Josep Borrell, fidel a la seua política de no perdre mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat. El règim en ple ha eixit com un sol home a defensar un ministre de Franco que té les mans tacades de sang i que en el seu moment va ser titllat de criminal per alguns dels qui avui signen per defensar-lo. Contradictori? No pas. Perquè en realitat, defensant Martín Villa, els qui es defensen, dècades després, són ells mateixos i l’obra que els ha aplegats.

La querella argentina és un esforç heroic, que no podrem agrair mai com cal, una odissea humanitària destinada a trencar –en nom de la justícia universal– l’enorme barrera d’impunitat dreçada per Espanya per tapar els crims del franquisme, per evitar que siguen jutjats i per protegir així la seua pervivència. Ja fa deu anys que els jutges argentins lluiten per oferir als querellants la justícia que Espanya els nega sistemàticament. I en fa sis que sobre vint persones concretes, algunes de les quals mortes sense haver hagut de pagar per allò que van fer, pesa una ordre de detenció que Madrid desafia i entrebanca de manera pertinaç. Tanmateix, demà, finalment, Martín Villa haurà de respondre a les preguntes del tribunal argentí. I convindreu amb mi que la reacció de pànic que denoten cartes i signatures no pot ser ni més eloqüent ni més instructiva.

Aprofitem-ho. Hi ha aquells versos de Goethe, un poeta profundament interessat per l’òptica i els colors, que diuen que cal la foscor més completa perquè puga esclatar la llum més clara. I ací en tenim una nova prova. Perquè aquesta fosca reacció espanyola fa visible que no parlem només dels crims comesos per Martín Villa, sinó de l’essència profunda del règim en què encara avui vivim. I això il·lumina, i de quina manera i amb quina claredat, no solament la mirada sobre allò que va passar, sinó, sobretot, la realitat d’això que encara hem de suportar, d’això que són tots. L’episodi, en definitiva, posa una llum molt brillant sobre el problema fonamental d’aquesta Espanya de la qual no hi ha més solució que anar-se’n: no hi ha una Espanya demòcrata que s’enfronte amb coherència a l’Espanya autoritària. Simplement tots són tot u.

 

PS. Parlant d’aquest tema, permeteu-me que reivindique el treball de Xavier Montanyà i reconega el seu esforç d’anys, expressat en articles com aquests de l’any 2013, articles que avui cal llegir amb la perspectiva del temps passat:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.