Què vol Iglesias?

«La pregunta és si per a Pablo Iglesias, i no dic Podem sinó ell en concret, és important o no aconseguir canvis concrets. Factibles i reals. Contrastables»

Vicent Partal
Vicent Partal
06.06.2017 - 05:25
Actualització: 06.06.2017 - 07:25
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Amb la fundació de Podem i la direcció de les seues primeres victòries electorals, Pablo Iglesias va tenir una capacitat política fora de dubte. Hi ha una part del moviment 15-M que creu que se’l va apropiar per als interessos propis. És possible. Però és indubtable que va fer allò que semblava impossible: canviar la política espanyola i obrir una esquerda monumental en la trama institucional bastida amb la transició del franquisme.

La capacitat d’arribar a acords amb forces de les diverses nacions de l’estat espanyol va dur Podem al moment més brillant i poderós, quan va ser a punt d’encapçalar l’esquerra en el conjunt de l’estat. Disminuir allò que van aconseguir seria absurd.

Però ben prompte es va veure que la personalitat de Pablo Iglesias, en un moment o altre, acabaria causant problemes importants en el partit que ell havia posat dempeus, amb la col·laboració indispensable de molta gent.

I així, aquest cap de setmana hem viscut un episodi impensable: un atac incomprensible del líder de Podem a Compromís, concretament a Mónica Oltra –que no hem de perdre de vista que era una de les cares del seu cartell electoral, tot i no ser-ne candidata.

El motiu és només el dubte públic que Compromís ha posat sobre la taula respecte de la moció de censura. Compromís ha anunciat que donaria suport a la moció de censura, però alhora ha parlat de la conveniència que Podem la retire, tot esperant saber si el PSOE vol presentar-ne cap. La de Podem no té cap possibilitat de fer fora Rajoy. Una moció de censura encapçalada per Pedro Sánchez sí que podria expulsar Rajoy del govern. El dubte és lògic, però Pablo Iglesias se l’ha pres com una ofensa i ha atacat Oltra dient que està enganxada pel PSOE, Compromís dient que no té democràcia interna i el Bloc Nacionalista, acusant-lo de conservador.

Amb aquest moviment, Iglesias, que acaba de perdre el control de Podem País Valencià, no fa res més que enutjar Compromís i obrir un abisme entre tots dos partits. I ho fa, hi insistesc, amb un grup que ha anat en coalició amb ell a les eleccions i que donarà suport a la seua moció de censura, i amb una dirigent política que era la seua principal aliada al País Valencià.

Més enllà de la sorpresa per aquests fets, que semblen una rebequeria indigna d’un dirigent polític important, l’actitud de Pablo Iglesias envers Compromís fa pensar en una qüestió més seriosa: què vol? Què pretén? Al servei de què està la seua estratègia política?

Concretament, la pregunta és si per a Pablo Iglesias, i no dic Podem sinó ell específicament, és important o no aconseguir canvis concrets. Factibles i reals. Contrastables. Al País Valencià Compromís va fer un gran esforç per aconseguir deixar el PP fora del govern valencià, una necessitat ineludible per a milions de ciutadans valencians. Això va implicar compromisos, acords imperfectes, renúncies i alguns problemes. La política és això. ‘A la valenciana’ abans, amb el PP, significava robar. Avui vol dir ser capaços de sumar forces molt diferents per un objectiu més important que el de cadascú.

Quan Pablo Iglesias converteix això en un problema i redueix tot allò que el govern valencià ha fet a una simple imposició del PSOE sobre Compromís demostra, en primer lloc, una ignorància supina de la realitat valenciana. Però també ens fa dubtar a molts, i no solament al País Valencià, sobre què vol en realitat i quin projecte té. Potser ell es pot permetre de pensar només en termes de partit i centrar la seua activitat en ell mateix i en els seus interessos. Però, amb el Partit Popular destruint cada dia el sentit de les institucions, no sembla de cap manera que dedicar-se a atacar els partits democràtics i a dificultar la construcció d’alternatives realment possibles siga un gran encert.


[Bon Dia] –Els Col·lectius Emma, Wilson i Praga han fet públic un manifest comú sobre el referèndum d’autodeterminació, en què expliquen per què hauria d’interessar especialment a Europa. El podeu llegir i fer circular en les nou llengües a què ha estat traduït: anglès, àrab, esperanto, portuguès, francès, espanyol, català, italià i alemany.

–Aquest cap de setmana vam publicar a VilaWeb un article que feia el recompte dels morts en atemptats aquest mes de juny. Eren 89, comptant els set de Londres, els únics fora d’Àsia i Àfrica. El vam publicar dissabte a la vesprada. Avui, dimarts al matí, n’hi hem d’afegir set: dos membres de la comunitat Hazara, assassinats al Paquistan, tres morts a Somàlia per un atac amb bomba, un més a Bagdad per la mateixa raó i un a Melbourne durant un segrest, a càrrec d’un gihadista. Aquest és el món que tenim i és important de saber-ne el context.

–Divendres es va saber que Leo Varadkar seria el nou taoiseach, primer ministre, de la República d’Irlanda. Un país retratat tradicionalment com un dels més conservadors ha triat per a dirigir-lo un jove de trenta-vuit anys, fill d’emigrants indis, ateu i casat amb un altre home. The Irish Times el presenta en aquest interessant article.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jaume Calsapeu
Jaume Calsapeu
05.06.2017  ·  22:33

Dissortadament els Egos juguen males passades als moviments populars, la història en va plena d’aquests exemples, posen el prestigi personal per davant de l’interés col.lectiu…

Josep Usó
Josep Usó
05.06.2017  ·  23:57

Segurament Pablo Iglesias té una concepció quasi messiànica d’ell mateix. D’altra banda, no vol recordar que el seu partit va obtindre els millors resultats electorals allà on anava amb coalició amb forces polítiques locals. Compromís al País Valencià, Marea a Galícia, els Comuns a Catalunya, i així. A la resta, va fer forat, però molt menys del que s’esperava. Des d’aleshores, sembla que s’ha dedicat a lluitar en contra dels altres possibles caps del seu partit i, més exactament, en contra del PSOE. Amb això, acaba convertint-se, sense voler-ho o volent, en una garantia de continuïtat del PP. Quan ataca a Compromís, només admet que al País Valencià, Compromís seguirà endavant, mentre que Podemos, segurament no. Ja s’ho veurà.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
06.06.2017  ·  00:34

És ben cert que Podemos quan va sortir fruit de les protestes del 15-M va semblar que seria una gran fora espanyola progressista i trencadora amb l’estatus quo de llavors però tot i uns resultats gens negligibles aconseguits amb un suport important, decisiu, de la perifèria de l’estat, emparant-se amb promeses poc fonamentades i directament falses, va aconseguir una pàtina de força que amb el pas del temps s’ha anat desdibuixant i ara no és altra cosa que un partit més de l’esquerra amb poques perspectives de tirar endavant. Per això ha decidit moure fitxa i proposar una moció de cesura a Rajoy per tal de treure’l fora tot i que sap que això no serà possible. La pregunta és evident, per què presenta propostes impossibles? El més greu és que és un personatge que no tolera que li esmenin la plana perquè ja en altres ocasions ha tingut diversos problemes interns i externs. Un dels quals és la situació de Podem a Catalunya anant per lliure i separats del comuns i la falta de control del partit al País Valencià. El que ha passat ara a aquest últim país corrobora que a Podemos li falta madurar i al Pablo una dosi de tranquil·litat i maduresa pensant les frases abans de dir-les. Criticar amb la aspror que ho ha fet a Compromís i al BNV ho trobo fora de lloc i d’una prepotència excessiva. Si no hi ha cap “mea culpa” per la seva part, pot ser que encara se li compliqui més la situació al PV i per tant augmentin els seus problemes i l’estabilitat del govern que havia generat tantes esperances després de un bona pila d’any sota el govern negatiu del PP en tots els aspectes.

Cal doncs una reflexió seriosa d’aquesta formació tot cuidant el fons i les formes i acabant de definir com encararan el referèndum català d’aquesta tardor. Aquesta última reflexió sobre aquest tema també l’hauria de donar aquí el grup de “Catalunya en comú” per tal de tenir unes respostes nítides i clares.

Carles Balbastre
Carles Balbastre
06.06.2017  ·  00:35

Iglesias quan va venir a Barcelona va fer enfadar a quasi tothom, fins i tot als votants de Convergència, criticant la CUP i l’abraçada de Fernández amb Mas. Em sembla que la seva visió és massa Madrid-centrista. Això l’inhabilita per a ser el que els veins, Espanya, necessita.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
06.06.2017  ·  00:36

De Pablo Iglesias se n’han dit moltes bestieses, des que governa Podemos com un partit estalinista fins que la seva vocació real és estar en un plató de televisió. Segurament siguin lectures molt superficials i interessades. Del que no hi ha cap dubte és que té una determinada agenda política i no en tolera cap desviació. A la vegada que el seu argumentari polític pot canviar amb una facilitat impressionant, contradient-se en pocs dies. El seu problema és un problema de poder: “ordeno y mando”. En això no és tan diferent d’un Rajoy, un Aznar, un Pedro Sánchez o una Susana Díaz. Però se suposava que precisament ell no havia d’assemblar-s’hi en absolut. I aquí hi ha la seva pífia: no diguis representar políticament el 15-M si després tot l’esperit assambleari i qüestionador del poder queda en no res. I així Podemos no ha arribat mai a realitzar tot el seu potencial, doncs al final la personalitat intolerant d’Iglesias, unida a l’inevitable batalla per les cadires de qualsevol partit polític, ho han aigualit tot.

Diana Vizán
Diana Vizán
06.06.2017  ·  00:37

En l’actual modernitat líquida, sembla que es vol imposar l’admiració per la novetat i cert menyspreu per la vellesa, ja es tracti de persones, objectes o idees. I així ara s’ha posat de moda la nova política. Es qüestiona així un dels valors de qualsevol persona, entitat, empresa o institució: la trajectòria.

La trajectòria d’un partit polític pot ser més o menys coherent, amb llums i ombres… Sigui com sigui, un llegat històric, el passat, ens serveix per interpretar el present i poder predir, amb més o menys encert, el futur. L’evolució de tot partit polític, en sintonia amb la societat, és una manera interessant de comprendre la història i la realitat d’un país.

O així ho havia estat fins que, com explica l’historiador i articulista Joan B. Culla al darrer llibre que ha publicat, ha arribat un tsunami al sistema de partits català i espanyol.

D’una banda, el PP i el PSOE defensen l’ordre, l’estabilitat i l’statu quo. De tal manera que sembla que qualsevol dia propugnaran el sufragi censatari i l’encasellament, com en temps de Cánovas i Sagasta. Un temps en què Espanya va perdre les colònies de Cuba i Filipines. Ara potser podrien perdre Catalunya.

D’altra banda, Pablo Iglesias, líder de Podemos, presenta una moció de censura per perdre-la, com va fer el PSOE de Felipe González contra el govern d’Adolfo Suárez i Unión del Centro Democrático (UCD) el 30 de maig de 1980. Es tracta de mocions perdudes abans que es generi el debat, dirigides a denunciar una pràctica de govern determinada o com a aparador d’una alternativa de govern. En aquella ocasió, Adolfo Suárez va aconseguir superar la moció de censura, tot i que dos anys després, el 1982, el PSOE va guanyar les eleccions, va aconseguir la primera majoria absoluta d’un partit a la democràcia i Felipe González va ser investit president del govern espanyol. Si aquest és l’exemple que segueix ara Pablo Iglesias, mostra una falta d’imaginació a l’hora de criticar la corrupció. No ha de ser creativa la nova política i utilitzar altres formes?

Tot i això, la nova i la vella política ara tenen una oportunitat per fer bona política: aportar una nova solució a un conflicte que ve de lluny, promovent que els catalans i les catalanes puguem decidir el futur del nostre país, independent o no, a les urnes. Ser nou o vell és només qüestió de temps i en la nostra època “time flies”.

Roger Mira
Roger Mira
06.06.2017  ·  00:38

És evident que Pablo Iglesias no ha mesurat les seves paraules. Tal vegada pretenia fer un cop d’atenció i ha acabat per provocar una reacció contundent a les xarxes del gruix d’un nacionalisme valenciá que, ara sí, sembla haver fet pinya.

L’ínclit professor de la Complutense ha mirat de criticar les cúpules per no deixar decidir les bases, quan ell i Oltra tancaren un pacte de cúpules i “èlits” per a que Compromís anara amb Podemos a les Generals del 2015 i 2016, saltant-se el propi BLOC la democràcia interna que va rebutjat el pacte en dos referèndums virtuals. A Iniciativa i a la resta de Compromís les èlits ni tan sols van permetre la consulta. Per acabar, no està de més recordar qui al si del BLOC va pactar amb Oltra pegar-li la volta a la truita mitjançant un tercer referèndum-trampa intern, que finalment va lligar el valencianisme polítoc a un pacte contra natura amb una força eminentment centralista.

Albert Miret
Albert Miret
06.06.2017  ·  07:21

És trist, però tots acaben ensenyant la ceba. Tan els “ultres” com els “progres”, tant la dreta com l’esquerra, tots es passen la vida sense cap programa clar, sense idees, sense reflexió. i els acaba sortint el “hidalgo caballero del usted no sabe con quien esta hablando” quan menys s’ho esperen. No és tant una qüestió d’ideologies com d’haver patit una història negra i profundament degenerativa. El problema no és només la seva manera se ser, si no el fet que la troben collonuda. Que Déu els empari, perquè el que és a nosaltres ja se’ns ha acabat la paciència per sempre més.

Pauli Morer
Pauli Morer
06.06.2017  ·  08:57

Es evident que Iglesias te un ego tan gran que l’encega. Te tots el números per acabar com el Julia Anguita o la Rosa Diaz, carregant-se el seu partit per culpa de la seva prepotència.

Pep Agulló
Pep Agulló
06.06.2017  ·  09:02

Editorial: …”va fer allò que semblava impossible: canviar la política espanyola i obrir una esquerda monumental en la trama institucional bastida amb la transició del franquisme”.
Què han canviat de la política espanyola?
Podemos s’està mostrant com un partit centralista, espanyol, que vol guanyar-se un lloc dins el règim monàrquic neofranquista que tant respecten. En què és diferent ? El que és diferent és que ara hi ha un procés històric democràtic, revolucionari, una realitat que els qüestiona políticament: o estan al costat de la democràcia (referèndum a Catalunya) o al costat del PP. Per tant, no ens ha d’estranyar que les aliances amb formacions que poden reivindicar les llibertats nacionals s’han de subordinar als interesos del centre. El model de partit PSC-PSOE és el de Pablo Iglesias respecte als seus aliats. Nostàlgia d’un sol eix, el social. Les llibertats nacionals els fan nosa. Això és històric.

Daniel Mir
Daniel Mir
06.06.2017  ·  10:00

Timeo danaos et dona ferentes.
Sempre m’han fet por els partits d’esquerres que son promocionats per medis de la dreta. Aquest senyor crec recordar que va sorgir a través d’un medi televisiu d’en Lara.
Jo a Troia no hi vaig ser però puc treure lliçons del seu cavallet. Oi?

Eduard Pertíñez
Eduard Pertíñez
06.06.2017  ·  10:37

L’editorial es basa en tres prerrogatives que no comparteixo.

La primera: Pedro Sanchez té més probabilitats d’encapçalar un govern alternatiu que Pablo Iglesias. Això és fals. Pedro Sanchez/PSOE s’han encarregat de fer impossible que guanyin cap alternativa, ja que amb la posició que ocupen respecte Catalunya i la llilbertat dels pobles, impedeixen la col·laboració imprescindible dels partits catalans.
En canvi, P’s hauria de poder obtenir el suport del PSOE (si aquest partit existís i fos d’esquerres), podria obtenir el suport dels partits catalans i només caldria que obtinguès el suport del PNV.

La segona: El PSOE no és hegemònic ni té cap dret a anar per davant de P’s en el lideratge de l’esquerra. La diferència de vots entre totes dues formacions és molt minsa i la posició de P’s, per més que estigui més ancorada a l’esquerra, no és pas comunista com està venent el sistema. Radical sí, però força socialdemòcrata.

La tercera: El PSOE és el sistema. És el PP. És C’s. Pretendre que és tant prioritari treure el PP del govern encara que suposi posar-hi a qualsevol cost el PSOE que ha regalat la governabilitat al PP, … oblidem massa ràpid. El PSOE és tant corrupte i tant poc desitjable com el PP. És una estructura Poli bueno Poli malo, però és bàsicament el mateix. De fet, és fàcil endevinar que si el PSOE ha regalat la governabilitat al PP i el PNV també és perquè tots ells saben els draps bruts que amaguen i que el PP/Sistema pot destapar quan li plagui. Omertà.

Total, que davant d’aquest panorama, potser la opció de presentar una moció que es perdrà però deixarà als altres en evidència és la millor opció.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
06.06.2017  ·  11:45

No fan més que repetir, a l’entorn d’Iglesias, que aviat guanyaran unes eleccions, que alguna cosa esta canviant a Espanya, que donaran la volta al sistema… i no es cansan de repetir-ho, a veure si es fa realitat i acavan creient-ho ells mateixos. Aqui viu Iglesias.
Que l’hi expliquin que la seva oportunitat, el seu moment perfecte ja ha passat, que els seus resultats van ser millors del que es creia, i tot anira a menys. Que el seu sobrevalorat exit, no és seu, són els moviments de les nacions perefèriques (que també aniran a menys) farts del sistema mesetari (el seu) que han fet gruix. Que Espanya no es pot canviar, perque cap espanyol ho vol (ni ell tampoc) i desde fora és impossible.
Desde l’aula de la Complutense, desprecia Compromís i també Marea i als Comuns i… tot el diferent, com la seva mentalitat espanyola requereix. Són així els espanyols, amb cua o corbata, la seva superbia, prepotència, orgull estùpid, ignorancia són endèmics. Deixem-los ja.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
06.06.2017  ·  13:46

La història de Podemos i Iglésias en concret és una llàstima.
Sembla que demostra que no pot sortir res de bo ni dialogant de un país, España, amb un naixement absolutista, antidemocràtic i despòtic.

Ramon Sans
Ramon Sans
06.06.2017  ·  16:14

Pablo Iglesias está diciendo PODEMOS ES UN BLOQUE UNIFORME Y PIRAMIDAL CON CENTRO EN MADRID .

Bloque porque todos vamos a la una EN FORMACIÓN , no puede haber MATICES de un “SI pero sería bueno pensar en … ” , ESO NO TIENE LUGAR EN PODEMOS , TODOS A UNA.

Piramidal , lo que decide la cúpula NO SE MATIZA NI CUESTIONA.

Centro Madrid , todos los ataques van a una periferia que interpreta la realidad de manera diferente a como lo hace esa cúpula castellana.

¿La pregunta es si serán capaces de hacer los de PODEMOS ESO QUE HACE EL PSOE , IU Y más aun el PP DESDE HACE AÑOS ????

NOSOTROS MANDAMOS (CENTRO ) LA PERIFERIA OBEDECE .

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies