Quintin McGarel Hogg, Lord Hailsham, va ser lord canceller, un càrrec que al Regne Unit protocol·làriament està per damunt del primer ministre, era el baró de Hailsham de St. Marylebone, membre de l’orde de la Lligacama, la més important i selecta de la noblesa britànica, va ser també membre del Consell Privat, l’influent i elitista consell assessor de la monarquia, i va ocupar tota mena de càrrecs, entre els quals la presidència de la Cambra dels Lords i el càrrec de primer lord de l’almirallat, que té a les seues ordres la imponent, i més encara en el seu temps, marina de guerra britànica. Lord McGarel, considerat una de les personalitats polítiques més influents del Regne Unit al segle XX, era conservador, com resulta fàcil d’imaginar, havia estat educat a Eton, on va adquirir una passió insaciable pels clàssics grecs, i fruit d’això va ser molt conegut per la seua enorme capacitat retòrica.

Una vegada, discutint en públic quines havien de ser les polítiques del seu partit, Lord Hailsham va fer una definició que ha quedat per a la història. El lord canceller va replicar a un contrincant que intentava de fer un catàleg de mesures concretes: “Us equivoqueu de ple, ser conservador és per damunt de tot una actitud davant la vida i el detall concret de les decisions, us agrade o no, importa ben poc.”

En política, les paraules tenen significat només en la mesura que reflecteixen realitats; en cas contrari, són propaganda, adreçada únicament a consolidar la realitat imaginada pel poder. Això passa a tot arreu, però encara més en un país tan gallinaci en termes intel·lectuals com és el nostre. Entre nosaltres, segurament per la repulsió que provoca encara el franquisme, tothom malda per declarar-se progressista, ho siga o no, actue com a tal o no. Com un escut, en realitat, com una capa que amaga les vergonyes. A França fa anys que grans, enormes, intel·lectuals malden per desemmascarar els polítics que s’afirmen d’esquerres però que en realitat són uns conservadors com una casa de pagès. Pierre Bourdieu, per exemple, enfrontant-se com un lleó a Lionel Jospin. El sempre valent Dionys Mascolo afirmant que ser d’esquerres és “negar-se” –allà on ser de dretes és “acceptar”– a participar en la societat on vius i les conseqüències de viure-hi.

La dreta s’adapta sempre, mentre que l’esquerra, com va dir Malcolm X, hauria de practicar el “deure de la descortesia”. Quan el gran dirigent afroamericà va proposar-se de canviar la relació entre el seu poble i els blancs, va entendre que era imprescindible de fer-ho a partir del canvi de les actituds, i no de discursos i prou. I per això va proposar d’oposar a la tradicional submissió tímida, al respecte als blancs pel simple fet de ser blancs, allò que ell anomenava “el deure de la descortesia”, de la irrespectuositat, la insubordinació a les normes i els mites i, sobretot, a les exigències; en definitiva, el refús de les regles de joc i el refús d’aquell “sentit de la responsabilitat” que, com fa ara mateix el govern, s’invoca sempre per desarmar-nos.

Ahir, Julià de Jòdar publicava en aquest diari un article imprescindible, monumental, analitzant de quina manera els partidaris de la reforma 2.0 intenten i intentaran a partir d’ara d’apartar-nos de la vida pública: “En formació de combat“.

Entre moltes més coses, De Jòdar explica això, que és molt important: “La segona línia de combat té a veure amb el fet d’introduir la confusió als rengles de l’enemic perquè semble que el bé comú o interès general està contingut en els interessos del poder i dels particulars: en aquest cas, establint una subtil línia vermella que lligaria els enemics de la democràcia –naturalment, segellada per la constitució espanyola– de banda i banda: si allà tenen Vox, aquí tindríem l’independentisme irredempt (v. La Vanguardia i els seus columnistes habituals). D’aquesta manera, l’independentisme, que ha significat, i significa, l’alternativa més democràtica, moderna i inclusiva a la situació d’explotació i opressió que pateix Catalunya per part d’Espanya, quedaria reduït a una secta intransigent que, pretenent defensar la seua pàtria, en realitat l’enfonsaria en la misèria.”

I és en el marc de totes aquestes reflexions que heu de posar l’espectacle lamentable d’ahir, la trobada del govern de Catalunya amb el Borbó. Perquè és únicament partint d’aquestes reflexions que ho podreu entendre.

Les etiquetes seran les que es vulga i la propaganda mirarà de remarcar les paraules buides per construir un mur contra la crítica ciutadana, però va quedant clar que aquest és un govern profundament conservador, tot ell. Es dirà d’esquerres i tot el que vulgueu, però, com diria lord McGarel, l’actitud els delata. Els delata tant, que els fa vergonya i tot, com va quedar demostrat en l’esperpèntic joc de cadires organitzat sobre qui havia d’anar a reconèixer com a autoritat suprema a Catalunya el rei d’Espanya –que d’això tractava la cosa. O, pitjor encara, en l’avís de Presidència que de la trobada entre el Borbó i el president Aragonès no hi hauria fotografia –un gran clàssic del conservadorisme aquest, com si l’absència d’imatge fes la reverència menys evident. Del “deure de la descortesia” descolonitzador passem doncs, de sobte i en companyia de tots els gestos que hem vist aquests dies, a l’intent d’expulsar els extrems, fora del consens, tots aquells que no ens conformem a canviar el significat de les coses ni tot el que hem fet aquests anys. Incloent-hi, i sobretot, el Primer d’Octubre. ERC en bloc i Junts majoritàriament, segons que s’entén de les seues pròpies declaracions, sembla que han triat. La CUP ahir es va enfadar, o això van dir, però de moment dóna un suport clau i fonamental al govern més conservador que hem vist a Catalunya des del 2016.

I nosaltres? Bé, contra això que descriu Julià de Jòdar hi ha una solució i no és gens complicada. El camí és reforçar, reforçar molt, reforçar moltíssim i de manera urgent, qualsevol organització, associació, projecte, mitjà, debat, formació o el que siga que els “independentistes conservadors” vulguen expulsar de la nova centralitat que aspiren a crear amb la seua reforma de la reforma del postfranquisme. Disputar-los la centralitat, en definitiva. Al carrer, sobretot i primer, i quan siga possible a les urnes. Que és, ni més ni menys, allò que ja vàrem saber fer com a país, amb un èxit enorme, entre el 2009, des de la consulta popular d’Arenys, i la formació de Junts pels Sí.

PS. Ahir es va saber que Marcel Vivet ha estat condemnat, a instàncies de la Generalitat de Catalunya, a cinc anys de presó per la seua participació en la manifestació Holi contra els policies espanyols de Jusapol el 29 de setembre de 2018 a Barcelona. La sentència li imposa dos anys de presó per un delicte de desordres públics i tres anys de presó i un dia per atemptat contra un agent de l’autoritat. Tot i que el mateix jutge reconeix que no hi ha cap prova que això passés i es basa únicament en la paraula del policia.

Això significa que ara mateix ja hi ha tres persones que podrien entrar a la presó en qualsevol moment i esdevenir presos polítics catalans: Francisco Garrobo, Adrián Sas i Marcel Vivet. Potser els nou que hi ha ara tancats eixiran aviat, però queda clar que les garjoles continuaran omplint-se quan ells siguen fora gràcies al perdó del règim.

–Entrevista de VilaWeb a Francisco Garrobo: “Les clavegueres de l’estat s’han desinhibit amb el procés i ara aniran contra tot”

–Entrevista de VilaWeb a Adrián Sas: “Qui m’acusa és un policia sanguinari condemnat a dos anys de presó”

–Entrevista de VilaWeb a Marcel Vivet: “Hem de demanar a la Generalitat que deixi de ser una institució que no defensa el seu poble”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.