Que la gent trie en les eleccions, que és tan fàcil i sensat com això

Si nos dels partits “tradicionals” hi ha molta gent que en viu, del càrrec. I no sap fer res més, si asseure’s a una cadira és saber fer alguna cosa. Noves candidatures restaran vots als partits tradicionals, però donaran una eixida a les persones abandonades a la seua dissort amb un missatge de rendició que ja fa massa que dura. Per avançar, segurament cal fer net. I això els partits tradicionals no ho faran mai. Viuen de les engrunes que els dóna l’amo a canvi de continuar dins la gàbia. Quan abans, millor.

Les 3 candidatures independentistes que han tingut representació al parlament els darrers 6 anys han estat un fracàs absolut. La realitat demostra que només hi són per viure de la política, no per a fer-ne. I cap democràcia hauria de permetre vendre mentides flagrants a les campanyes i no aconseguir cap resultat, cap, durant la legislatura, només excuses. En una empresa si fas això et fan fora. Aquests, quan per fi els facin fora (que no tenen ni la decència de dimitir) damunt els donaran algun càrrec chupiguai que també pagarem els de sempre.

Bé, sembla que ara sí puc comentar els editorials…

Aprofitant l’avinentesa, doncs és molt senzill que amb els 3 partits no n’hi ha prou.
No n’hi ha prou per què simplement no són independentistes.
N’han donat mostres d’això a bastament. I ara ja no queda cap mena de dubte que són uns autonomistes consumats al servei de la Ñ que actuen al dictat dels seus poders.

L’elefant continua allà Vicent. Com sempre, i ja no sorprèn però entristeix, ignores totalment Sílvia Orriols, AC, l’FNC… guiant-te per paràmetres d’altres latituds sense tenir en compte les nostres especifitats. Em penso que ignorant una part de la realitat no es poden fer bones anàlisis, i algú que és tan bon analista com tu no s’hauria de permetre de deixar-se endur pels sentiments sobre la raó.

En tot cas, i com bé dius, la manera de saber què vol la ciutadania és votant.

Votem i decidim.

Perdoni senyor Partal, però d’aquestes cinc una és clarament antiindependentista, esERC, l’altra no sap ni on navega, és laCUP, i JUNTS està marejant tant la perdiu que molts ja estem més que duptant de les seves intencions. Per tant només en queden dues,que encara no estan configurades, que diuen que la independència és possible, jo també ho crec per tant alguna d’aquestes dues votaré si arriben a materialitzar-se, però encara no han entrat joc, s’haurà de veure, l’esperança és l’últim que es perd i és el què ens fa tirar endavant. Total que comptat i debatut en queden dues per els esperançats

DE CIM NOMÉS N’HI HA UN, I ALLÀ ENS TROBAREM

Es mouen tant els fonaments de l’independentisme, que gairebé res no serà com abans.
Per fí tindrem l’oportunitat de saber per primera vegada amb tot detall i sense subterfugis, quina opció política té l’únic objectiu que consisteix a fer efectiva la Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya, i no una altra cosa.

No em fa por que hi hagi quatre o cinc candidatures perquè ara veurem els que volen pasturar pels prats i els que volen fer el cim, i la gent triarà en les eleccions..

Amb aquest escenari, només es divideix el vot dels que volen pasturar, doncs per pujar una montanya hi pot haver molts prats i moltes fonts, però de cim només n’hi ha un, i allà ens trobarem.

Pregunteu: “com és que amb tres candidatures independentistes de perfils tan diferents no n’hi ha prou, no n’hi ha hagut prou, per a encabir-hi la diversitat del moviment?” Podria ser, em pregunto, que després de l’1-O, una part significativa del moviment cregui que no hi ha cap organització que sàpiga guiar el camí cap a la independència?
I encara: quants anys de treball orientat de Renaixença van permetre assolir el petit-gran acord per la Mancomunitat de Catalunya? Segons els meus càlculs no menys de cinquanta.
No hi haurà independència “fast food”. No surten els comptes.

L’important és el resultat de les accions que es prenen . On ens acaben portant al final. Per exemple, la sortida del Govern de Junts, jo encara és l’hora que hi hagi de veure cap resultat positiu pel país, ni pel partit. Si algú en veu algún ja m’ho explicarà. Varem perdre bons consellers a canvi d’anar a pitjor i de regalar un rol central al PSC que no tenia.
Ara amb 4 o 5 llistes independentistes, el resultat més probable és que el proper President de la Generalitat sigui del PSC. Potser ens haurem aclarit, cosa que dubto, però a quin preu ? Tenir la Generalitat més espanyolista i mes supeditada a Madrid que mai ? . No sé on veieu els avantatges.

Ara cal la unitat independentista més que mai. Intentar de fer un govern de concentració de les forces que vulguen alçar la DUI i considerar-ho de manera urgent o un acord ben explicitat que faça possible de fer-la, mitjançant la unitat no forçada i amb valentia i el partit que s’en desmarque restarà encara més retratat i s’emportarà el rebuig del poble. Crec que és vital per a poder fer efectiu el mandat de l’ 1 d’octubre. És més pot ser que sigui l’única opció vàlida per no caure en la trampa que ens pararà l’estat espanyol. Si no hi agafem de bell nou el tren escaient no anirem enlloc i tornarem a fracassar.
És la meua modesta opinió.

Una abraçada a tot l’independentisme i fins a la victòria, sempre.

La principal arma contra l’independentisme és el “divide i venceras”, és el que volen els nacionalistes espanyols: Vox, PP i PSOE. Si els independentistes no som capaços d’entendre que el nostre autèntic ànim es sustenta completament en el esforç, perseverança i resil.liencia d’en Puigdemont, aleshores haurem d’acceptar que el moviment independentista no solament es mort, sinó que ja es camí del cementiri. Cal que aquests nous vinguts tinguin la suficient humilitat i decència i que es posin al costat del nostre president i que tots junts siguem capaços d’assolir la independència del nostre poble.

“SUBREPÚBLICA: Concreció de la Unitat” 1 – D’acord amb molts de vosaltres, Jaume Riu, 05.03.2024 | 23:44, i Manel Moreno 06.03.2024 | 00:09, no acabaria.
2 – Sr. Partal, em sembla molt estressant tallar els comentaris més llargs de les 13 línies. Es fa il·legible i cansa molt. No són sols comentaris sinó que fem independència i país
3 – Els partits rupturistes (DUI) s’hauran de coordinar i sumar, i potser constituir-se en “Subrepública”.
4- “la unitat estratègica que fins ara hem sigut incapaços de fer té tres potes ben clares i ineludibles, la Independència, la Llengua i la unitat i coordinació entre múltiples llistes i grups polítics per assolir fer-les efectives, ja”

Això, Llista Cívica, Ponsatí i Graupera, i més partits independentistes ho hauran de coordinar i compartir.

Jo ja he fet la meva votació a l’ANC en defensa de preparar la Llista Cívica.

La prova del cotó de qualsevol proposta serà la unitat vers la Independència, amb la DUI ja feta que ens cal completar. Al mateix temps l’acció pràctica, real i efectiva per la defensa i promoció de la Llengua Catalana; per exemple redreçar la immersió en l’ensenyament a tots els nivells educatius, la formació professional i universitària incloses, hem d’aturar la vergonyant desídia dels polítics envers el primer valor de Catalunya. La qüestió de la Llengua ha d’ésser prioritària i interdepartamental, urgent i absoluta. La Llengua és la vida i l’esperit de Catalunya, cal tenir-ho clar, el primer valor nacional que hem de defensar i compartir.

Ponsati i Graupera diuen que totes les polítiques han de tirar endavant a l’uníson i és cert, però Independència i Llengua primer de tot. Són la Llibertat i la identitat són l’objectiu i l’arrel.

De moment segueixo apostant primer de tot per la Llista Cívica Unitària per a la Independència. Els polítics han d’estar al servei del Poble Català, no pas a l’inrevés. Cal defugir a totes els partits empresa SA. Fins i tot Puigdemont acaba decantant-se sempre per Junts. La seva credibilitat va perdent pistonada, sempre Junts, sempre l’entesa amb Ñ, no posant al capdavall l’estat opressor entre l’espasa i la paret, desaprofitant els moments límits en que té la força. Un cop hagi votat l’amnistia s’haurà satellitzat del PSOE i de la judicatura espanyola.

L’empoderament del poble, ara en el nostre cas català, passa per la Llista Cívica Unitària per a la Independència.

Fora partits SA en el màxim possible. Fora pastors de pasturatge.

Així, doncs, la unitat estratègica que fins ara han sigut incapaços de fer té tres potes ben clares i ineludibles, la Independència, la Llengua i la unitat i coordinació per assolir fer-les efectives, ja.

Endavant compatriotes catalans!
Som-hi !

LA VIA INSTITUCIONAL…

Ara sembla que hi haurà dos llistes més, seran cinc.

La pregunta que es fa Vicent, és la resposta. Sortosament la diversitat del moviment independentista no se sent representat per cap partit ni llista que proposi la voluntat de “fer la independència” partint de la legalitat autonòmica, senzillament, perquè l’enfrontament amb l’Estat, requereix un poder al carrer que no tenim…El carro davant els bous.

Les candidatures, les llistes per dalt, no tenen trellat si no hi ha revolta. La via “institucional” per assolir la independència, només ens portarà a mans de la repressió.

Què faran i què proposaran els escons que surtin de la llista més “revolucionària” a la Generalitat? Una DUI?

Sabem el que és el poder coercitiu popular, mireu si no on apunta la repressió…Doncs comencem per trempar un full de ruta de mobilitzacions. És per aquí, ANC… La llista sortirà sola, per selecció darwinista, no pas pel pedigrí dels personatges…

Aquest és un llarg comentari que pretén aclarir la situació.

No ens en sortirem si no som capaços d’entendre una realitat complexe, perquè complexe és el comportament humà. L’única manera de fer-ho és anar als fets tenint en compte les circumstàncies. Vist en perspectiva, analitzem els tres partits que Partal anomena independentistes: JxC, ERC i les CUP’s.

Comencen pel més complexe de tots: ERC
Mirat en perspectiva, tot el que ha fet la ERC de Junqueras ha anat en contra de la independència. L’etapa inicial, del 2010 al 2014 va ser de preparació per liderar un moviment amb la finalitat de dinamitar-lo des de dins. Molts varem pensar que votar ERC era la garantia que mai ens tirariem enrera. Les conegudes frases de Junqueras en aquest sentit ho diuen tot: “Espanya mai accepta cap acord i quan diu que l’accepta mai complex”. O aquesta altre de “doneu-me 68 diputats i declararé la independència” Això es va acabar el 2014 amb la consulta de Mas: no acceptar anar junts a unes eleccions referendàries en el moment clau després de la consulta va ser la demostració de la maquinació de Junqueras en contra la independència. Va acceptar 6 mesos més tart quan Podemos havia fet forat i ja era molt difícil aconseguir una majoria de més del 50%, i ens varem quedar molt a prop, quasi al 48%. A partir d’aquí, les pors de Junqueras es van incrementar i ve el boicot a Mas primer i a Puigdemont a continuació però amb un engany permanent, el darrer dels quals va ser allò de Rufián acusant a Puigdemont de “vendre’s per 50 monedes de plata” per no declarar la independència i voler anar a noves eleccions. Però a partir de l’1O tot ha sigut rendició primer i colaboració amb el PSOE per destruir-nos a continuació. Tot, absolutament tot, el fet des de l’1O fins ara es pot entendre per perjudicar al màxim a Puigdemont. Ara mateix, ERC no vol la independència ni que li regalin i per això ha fet aquest bodri d’Acord de Claredad que és l’as a la màniga que es guarda per si no hi ha més remei que votar la independència algun dia. És la manera d’assegurar-se que sempre perdrem.
Hi ha una explicacio del per què Junqueras ha actuat aixi i del per què el partit li ha fet costat i els votants no l’han abandonat, però és massa llarg d’explicar.

Ara parlem de JxC. Venen de Convergència i per tant d’un partit acostumat a governar on la independència s’ha vist un impossible. Han calgut molts filtres per esdevenir independentista, ja que primer es va haver de desfer de l’Unió de Duran i Lleida i després de la part autonomista que es va quedar al PsCat. Una catarsi interna llarga i dura que va culminar amb el lideratge de Puigdemont, un independentista de pedra picada. Puigdemont s’ha equivocat algunes vegades, una de forma greu al no declarar la independència pressionat per tot arreu i coneixent que Junqueras havia estat boicotejant-lo tota la legislatura i no podia comptar amb ERC i després en l’elecció de Jordi Sánchez com a secretari general de JxC qui és un talp d’ERC i va fer Aragonès president. En la etapa des de l’1O fins el juliol del 2023, res ha pogut fer al no disposar de força parlamentària, ni a Catalunya ni a Espanya. A més ha hagut de fer el darrer filtratge del PdCat per treure’s de sobre els autonomistes que encara hi havien. Ara el partit està encara dividit perquè, malgrat que tots son independentistes convençuts saben que amb ERC en contra no es pot avançar directament a la independència, i hi ha uns que volen acomodar-se a la situació aconseguint el màxim poder -mantenint-se al govern de la Generalitat, pactant les Diputacions i Ajuntaments- i altres, liderats per Puigdemont, que tot sabent que no tene gaire marge de maniobra el primer que han fet és deslligar-se de compromisos que els limitem la llibertat d’actuació. Per això han deixat el Govern de la Generalitat i les Diputacions. Ara no tenen compromisos i son molt més lliures. Des del juliol del 2017 fins ara tenien dues opcions: noves eleccions o pressionar al PSOE en mots àmbits per facilitat el cami cap a un major reconeixement de Catalunya i rebaixar al màxim la repressió per poder actuar amb més llibertat cap a l’objectiu de la independència. Van escollir la segona i veurem si se’n sortirà però de moment sembla difícil.

Les CUP’s tenen objectius diversos i es tracte que guanyin els qui prioritzen la independència. No m’extendre perquè ara mateix estan en plena reconversió.

En definitiva, el fet que entrin noves listes és una oportunitat per molts independentistes que no es senten representats pels partits actuals però no podran fer res de res. El màxim que podríem fer és el que fa JxC però no tindria sentit sense decebre als seus votants. Fins que la ERC se Junqueras no despareixi no podem fer res. Tenen 400.000 vots segrestats que ens son impresindibles i controlen els Media per mantenir-los captius.

Partits “independentistes” al Parlament? Deu ser pels discursos perquè pels fets no se’n salva cap.

Un és cada cop més irrellevant i s’està refundant, l’altre ha aparcat o ja ha renunciat a la independència per ampliar la (seva) base i tocar pela.

El tercer en discòrdia, encara diu que és independentista, però ens ha fet esperar 6 anys unes sentències europees que tocarien de mort Espanya i podrien propiciar una DI -en cas de tenir un president i/o un partit amb prou coratge- i al darrer moment es dedica a investir un president espanyol, a pactar amb el PSC-PSOE arreu i a negociar una amnistia amb el PSOE que salvarà Espanya de la condemna i acabarà de pacificar i de desorientar el moviment independentista.

Ja hem vist pel que ha servit concentrar el vot (52%) en el 3 partits del llacet: 4 anys perduts més.
Els únics preocupats per la irrupció de nous partits i de lka fragmentació del vot 🙂 són ells i els votants que en tenen prou amb que el seu partit quedi per damunt de l’altre en qualsevol elecció.

Benvinguda sigui qualsevol nova proposta que miri de trencar l’hegemonia dels partits processistes, vividors de la política, que els prengui el màxim de vots possibles i que acabi d’esmicolar la dependència emocional que encara tenim. O nou partit o abstenció.

El moviment independentista és tan divers com mostra el Parlament?. Jo tinc la impressió que la immensa majoria de catalans independentistes volen i desitgen la unitat. Alhora de votar, molts no voten perquè no se senten representats i altres voten per inèrcia encara que si hi hagués una oferta unitària la votarien. Ho repeteixo, tinc la percepció que els milions que hem sortit al carrer tantes vegades, els que ens hem donat la ma en la via catalana cap a la independència creiem necessària la unitat i la volem. Sabem que els partits polítics que volen representar aquest moviment estan a mata degolla entre ells i, com que això ve de lluny, no sembla que tingui una solució ni a curt ni a mig termini. Us heu fixat que en política sempre surten frases fetes? -nego la major, empoderar-se, parlar sempre en dos gèneres, sí o sí, una llei robusta, etc.- la darrera frase: fer de la necessitat virtut. Potser passi que atomitzar el moviment independentista i fer els talls de pastís a repartir cada cop més petits, els partits SA perdin tanta rendibilitat que “de la necessitat virtut” en surti la opció unitària definitiva. Sigui com sigui no podem seguir en aquesta situació d’estancament kriptonitica i alguna cosa hem de fer per trencar aquest mirall que ens té encantats. Benvinguts els que busquen una sortida.

Simple la resposta a la pregunta de l’encapçalament de l’editorial.
La gent del CARRER ho veiem així:
no n’hi ha prou perqué només serveixen per encabir res més que panxacontents, inmobilistes, cínics i vividors, perquè senzillament són tres m…., amb diferent ferum, però tres m…. sense remei que mai faran res per assolir l’independència perquè formen part del sistema, probablement des de sempre, encara que ens van vendre el contrari i van enganyar a molta gent de bona fe. Ara ja no venen res més que ignominia i traïdoria pels quatre costats i ja no confiarem mai més en aquests artefactes polítics perversos anomenats partits ni amb els desgraciats que els porten. (deixem de dir-los independentistes, sisplau, que ja fa vergonya haver de sentir això encara ara!).

Ja diu molt apreciat Vicent que alçades d’ara encara segueixis definint aquesta secta botiflera d’ER de partit independentista; és com definir d’esquerres i progresistes això franquista de PSO€.
Per la resta ja és sorprenent que una vegada la llista cívica comença a caminar sortint altres opcions, deu ser això d’aquesta brama que les nòvies sempre surten quant ja en tens.
Al final no sé que quedarà, només espero que els que volem realment ser lliures d’aquesta espaÑa franquista i corrupte hi posin seny.

A l’editorial falta l’opció que estan preparant els crítics de la Llista Cívica de l’Assemblea liderats per Pere Pugés, agrupats en un principi sota el nom de “Indesinenter” i que ara proposen una “Llista de País” unitària, amb participació dels partits independentistes. Veure per creure!!!
Tinguem clar que en política no existeixen les coincidències. Per tant, no és casualitat que ara que l’Assemblea està consultant als seus socis si es tira endavant la Llista Cívica, precisament ara, surten tot d’iniciatives, entre d’altres, la proposta que en les properes eleccions a l’Assemblea en Lluís Llach hi jugui un paper preponderant.
És ben lícit preguntar-nos què ha passat que tothom es desperti ara i no durant els penosos més de 6 anys que portem empantanegats els independentistes, on només l’Assemblea ha jugat un paper de mobilització i crítica. Crec que és un primer èxit de la proposta de Llista Cívica i una constatació evident de la seva trascendència, independentment de què en resulti. En tot cas, ja veurem com evoluciona tot: pot ser que representi un despertar mobilitzador, que això és innegable ja en aquests moments, o que la diversitat de propostes que ha generat porti a una volguda fragmentació que deixi les coses com estaven: allò tan lampedusià de canviar-ho tot perquè res no canvïi.

Toni Cortadellas l’encerta força.

No tots els oficials han de pretendre esdevenir generals.

Ara , el generals han de donar exemple. Si no, només queda el cinisme, la hipocresia, després el desengany, finalment el fracàs.

Com puc fiar-me de votar partits com ara ERC, si quan van ser fets presoners van mostrar la cara més dòcil davant del jutge, enlloc de donar exemple, parlant en català, per dir una “confrontació” real? Això també serveix per els que van ser jutjats per part de Junts.