La lluita d’un grup de pares per a posar fi a la segregació en una escola de Vic

Al mig del parc Jaume Balmes de Vic (Osona) hi ha l’escola Vic Centre, catalogada de centre de màxima complexitat, amb un alt percentatge d’alumnes de famílies nouvingudes i amb necessitats educatives especials, derivades, sobretot, d’una situació familiar econòmica vulnerable i amb un risc social significatiu. Tot plegat fa que, durant anys, hagi estat una escola estigmatitzada i segregada –tot i ser relativament nova, amb un projecte pedagògic innovador i només una línia per curs. “Som un centre de màxima complexitat. Sempre ho hem estat”, diu la directora, Sandra Gutiérrez. L’escola fa dotze anys que es va obrir i hi estudien dos-cents set alumnes.

“Hi havia hagut alguna família catalanoparlant, però de mica en mica se’n van anar perquè es trobaven que el seu fill era l’únic que parlava català a l’aula. A la jornada de portes obertes, venien famílies catalanoparlants interessades en el projecte, però a l’hora de fer les inscripcions es feien enrere”, afegeix. Així i tot, aquest curs (2023-2024) la cosa ha canviat: a I3, el perfil dels alumnes és heterogeni i divers gràcies a l’organització d’una desena de famílies de la ciutat que va decidir d’escolaritzar la mainada al centre en un grup singular. Aquesta mesura, prevista en el decret de programació de l’oferta educativa i del procediment d’admissió en els centres del Servei d’Educació de Catalunya del 2021, garanteix l’admissió en el centre d’un grup sol·licitant d’alumnes per fomentar la demanda heterogènia i revertir la segregació escolar.

Maria Montaña Castany, Ariadna Fernández Prat i Coty Maschio Gastelaars són mares d’aquest grup singular d’I3. Totes tres volien que els seus fills anessin a una escola pública de la ciutat. L’escola Vic Centre els agradava, tant per la proximitat com pel projecte educatiu. Per això van demanar a la resta de famílies de la llar d’infants si també estaven interessades a portar la mainada a aquesta escola pública. “Érem dues famílies que vèiem molt clar que volíem optar per aquesta escola. Vam fer un missatge a més famílies de l’escola bressol, per obrir-ho a tothom, i, a partir d’aquí, vam parlar amb la regidoria d’Educació, la inspecció, l’AFA i la direcció del Vic Centre, etc., fins que vam saber que hi havia aquests grups singulars que oferia el departament”, diu Fernández. “Llavors tot va ser molt fàcil.”

Tal com explica Elisabet Franquesa, regidora d’Educació de l’Ajuntament de Vic, aquest decret preveu que escoles de màxima complexitat puguin tenir una oferta específica i singular per a alumnes provinents de famílies no vulnerables: “Això vol dir que en una escola de màxima complexitat es reserven unes places a un grup tancat d’un mínim de quatre alumnes i els assegurem que podran entrar al centre triat. D’aquesta manera, s’equilibra la matrícula.” Això, alhora, és un alleujament per a les famílies que fan les inscripcions escolars: “Saber que el teu fill entrarà a l’escola que vols és molt tranquil·litzador”, diu Fernández. En les pre-inscripcions, això sí, les famílies van haver de triar com a opció única l’escola Vic Centre. A més, van signar un document en què asseguraven que es comprometien a inscriure la mainada al centre i que el departament es comprometia a assegurar-los la plaça. “Necessitàvem un compromís per totes dues bandes, perquè al procés de pre-inscripció només hi podíem posar una opció. I, és clar, també hi ha aquell punt de neguit per si algú queda fora, no?”, diu Maschio.

Aquest curs tot ha quadrat: l’escola Vic Centre oferia vint-i-una places per a I3, de les quals onze ja eren cobertes pels germans d’alumnes de l’escola –que sempre tenen prioritat–, de manera que només en quedaven deu, que es van assignar a aquest grup singular d’alumnes ordinaris. El resultat: una classe que representa la realitat de Vic. “Ara tenim un curs representatiu d’allò que és Vic, que és el que hi hauria d’haver a totes les escoles”, diu Gutiérrez. I afegeix: “La meitat dels alumnes parlen català i això permet als altres d’aprendre’l. Abans només tenien els mestres de referents en aquesta llengua. Ara comprenen què han de fer, cap on han d’anar, etc. Es pot avançar molt més. Abans tot anava més a poc a poc. A més, molts ja han anat a l’escola bressol i tenen molt de bagatge. I això també es nota.” Alhora, Dolors Ausió, cap d’estudis, apunta que el català és la base de tot. “El nostre projecte dedica moltes hores a la llengua catalana. El català és la llengua vehicular a tota l’escola, però ens trobàvem que era difícil d’arribar als alumnes de primeres edats amb aquesta llengua.” Ara això ha canviat.

Al centre estan molt contents del funcionament d’aquest I3 i les famílies d’aquest curs també tenen l’esperança que la situació de segregació del centre es capgiri. “Hi ha la voluntat d’unir-nos, d’estar junts. I, al final, buscàvem això: que els nostres fills visquessin la diversitat com una cosa natural”, diu Maschio. Tanmateix, els uns i els altres pateixen per si aquesta iniciativa s’esguerra. “No volem ser un bolet”, expressen. Gutiérrez i Ausió pateixen especialment: aquest curs ha anat molt bé i hi havia les places justes per als alumnes ordinaris que volien entrar. Ara, també diuen que no hi ha res que els asseguri que això es pugui mantenir sempre: ni que el departament pugui assegurar una plaça a tots els alumnes que ho vulguin, ni que sempre es pugui aconseguir un grup d’un mínim de quatre famílies per a fer aquest grup singular. “Estem una mica a l’expectativa. Però si continuem així un parell d’anys o tres més, potser sí que començarem a rodar.”

Mentre Gutiérrez i Ausió ens mostren les instal·lacions del centre, destaquen la feina que, malgrat tot, han fet aquests dotze anys. “Sempre hem estat un centre amb un projecte pedagògic innovador. Som una escola molt familiar, amb grups de conversa, treball per projectes, espais d’aprenentatge, tutories individualitzades…” La metodologia de l’escola, creuen, ha estat clau perquè aquestes famílies hi hagin volgut inscriure els fills, malgrat l’estigma que hi recau. “Alguna cosa devem fer bé que vulguin portar els nens al centre, no?”, diu Gutiérrez. I Ausió hi insisteix: “No som nosaltres que anem a buscar les famílies ni a convèncer-les que vinguin, sinó que és un grup de famílies que s’organitza i que aposta pel projecte i per l’escola. Ara, nosaltres les acompanyem tant com puguem.”

El cas és que aquest primer grup ha servit de precedent per a més famílies: per al curs que ve, 2024-2025, ja n’hi ha tretze més d’interessades a formar un grup singular malgrat que al centre encara no poden assegurar quantes places hi haurà disponibles. El boca-orella de la iniciativa s’ha estès tant que, fins i tot, hi ha famílies que miren de fer grups singulars en més escoles de la ciutat i també en un dels instituts. Però amb això no n’hi ha prou. Maria Montaña Castany, Ariadna Fernández Prat i Coty Maschio Gastelaars animen les famílies a desprendre’s dels prejudicis i anar a la jornada de portes obertes, a veure els projectes que s’hi fan i a informar-se. “Vés-hi, informa-te’n, demana, pregunta… Els equips directius estan encantats d’explicar què fan. No et quedis amb allò que et diuen a fora”, assenyala Fernández. I Montaña afegeix: “L’escola perfecta no existeix, però has de ser tu qui ha de triar. No sentenciïs abans d’hora. Al final és això: aprendre a conviure entre tots. I aprendre a conviure en la realitat.”