alquimista
Encara que l'alquímia es desestima sovint com a fem supersticiós, els seus instruments i tècniques van ser crucials per al desenvolupament de la química. La imatge mostra 'L'alquimista', del pintor flamenc Mattheus von Helmont (1623-1679). / Chemical Heritage Foundation

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Igual com altres conceptes esmunyedissos –la vida, la màgia, la gravetat–, el concepte de ciència sembla obvi fins que ens demanen que el definim. Llavors escapa al nostre abast, com si es tractara del meravellós somriure del gat de Cheshire d’Alícia. La resposta ràpida, encara que inútil, a la pregunta «Què és la ciència?» és que, intrínsecament, la pregunta no té resposta –la ciència és un producte cultural, per la qual cosa no pot tenir un únic significat–. Els ideòlegs podran declarar que la ciència transcendeix les fronteres nacionals, però en realitat les teories, instruments i estructures varien enormement. Com va entendre Homer, fins i tot els objectes són ambigus: a Odisseu li van dir que portara un rem de la seua nau terra endins fins que trobara algú que no coneguera el mar i pensara que el rem era una pala de ventar el blat. Si una peça de fusta està sotmesa a múltiples interpretacions, com pot un conjunt complex d’idees i pràctiques arribar a abastar un significat universal?

Les diferències nacionals

El concepte de ciència no inclou només explicacions sobre com funciona el món, sinó també totes aquelles persones, institucions i tècniques involucrades en l’adquisició i l’ús d’aquest coneixement (Dear, 2006). Però això no és una definició: «incloure» no és el mateix que «comprendre» i el que jo entenc per ciència és inevitablement diferent del que entén cada lector. Òbviament, hi ha una barrera entre els lectors que no són parlants natius d’anglès i jo. Això no és un simple detall erudit. A diferència de molts altres idiomes europeus, en anglès la scientia llatina ha perdut el seu significat original de coneixement o saviesa i el seu abast s’ha restringit al món natural. Abans es referia principalment al coneixement sistematitzat disponible en els llibres, però la ciència ja no es diferencia de la perícia pràctica que implica el terme ars. Es poden produir greus malentesos quan els parlants no natius d’anglès no s’adonen que scientist (“científic”) no és sinònim d’«acadèmic».

En essència, escric des d’una perspectiva britànica. Com que la ciència està territorialitzada, em sap greu conèixer tan poc sobre, per exemple, la ciència catalana o castellana, sobre les seues tècniques passades i presents. El passat afecta inevitablement el present, per aquesta raó és tan útil i interessant estudiar-lo. Com a exemple de la importància d’aquesta adscripció a un territori, considerem els contrastos durant el segle XVIII entre Gran Bretanya i una França que seguia els models cartesians molt després que les idees d’Isaac Newton triomfaren a la meua banda del canal. Com va dir Voltaire: «Quan un francès arriba a Londres, troba les coses de la filosofia molt diferents, com totes les altres coses. Ha deixat el món ple i el troba buit». Les diferències nacionals van persistir. Molts homes de ciència britànics van abjurar del «newtonisme» de la França postrevolucionària, en el qual s’havia eliminat Déu en un univers determinista i el càlcul practicat pel gran rival de Newton, Gottfried Leibniz, dominava les teories matemàtiques.

A banda d’aquests enfrontaments teòrics, l’organització de la ciència era també distinta. En certa manera, la Royal Society de Londres semblava un club de cavallers obert a qualsevol que poguera pagar la subscripció, mentre que el seu equivalent a París gaudia de fons estatals per a un nombre limitat d’investigadors experts. Com a conseqüència, la ciència britànica es va caracteritzar per diverses iniciatives individuals que depenien d’una riquesa heretada o guanyada. Els emprenedors que no tenien recursos suficients per a finançar els seus projectes buscaven el finançament de patrocinadors, i van ajudar a introduir la industrialització que va transformar Gran Bretanya dècades abans que la resta de l’Europa. Per contra, la ciència francesa va estar molt més adreçada a resoldre preguntes que es plantejaven partint del centralisme, amb un sistema educatiu centralitzat que permetia seguir una carrera científica estructurada.

La variació geogràfica persisteix perquè la ciència i les seues institucions han viscut evolucions i contextos particulars. A desgrat de les ràpides millores en mobilitat internacional i comunicació electrònica, les pràctiques científiques que se segueixen a València avui dia no sols difereixen de les de segles arrere, sinó també de les que s’apliquen a Viena, Vancouver o Valparaí­so. Per exemple, molts països africans no gaudeixen d’una posició econòmica que els permeta construir un gran complex dedicat a la investigació, per la qual cosa molts dels seus graduats més prometedors emigren per integrar-se en centres internacionals amb seu als països rics, on s’involucren en projectes d’investigació molt diferents dels que treballen els col·legues del seu país: el bosó de Higgs té poca importància per a qui passa fam o pateix amenaces polítiques. D’altra banda, mentre que a la Gran Bretanya i Amèrica la física és un camp dominat pels homes, a Palestina prop d’un 80 % dels estudiants universitaris de física són dones.

Canviar amb el temps

Avui dia, la ciència gaudeix d’un prestigi que sembla permanent, però el seu significat varia amb el temps, a més de fer-ho amb el territori on s’ubique. Noves matèries acadèmiques emergeixen, es fusionen i desapareixen, en un procés continu, com països en un mapa polític. La ciència laica professionalitzada va nàixer fa només un parell de segles, encara que sovint es descriuen de manera incorrecta com a científiques altres pràctiques anteriors. A més d’estar divorciada de la teologia, la ciència està ara molt matematitzada, però en segles anteriors hi havia una distinció fonamental entre els filòsofs naturals, que buscaven explicacions de l’univers que havia estat creat per Déu, i els matemàtics, que estaven interessats en l’elaboració de models per a descriure’l de manera eficaç, sense importar si representaven la realitat. En l’Edat Mitjana, la teologia es tenia per «reina de les ciències» i poca gent instruïda s’hauria pensat que la visió aristotèlica cristianitzada desapareixeria, o que els monestirs serien reemplaçats com a seus del coneixement per les universitats estatals. De la mateixa manera, no pot existir cap certesa que la ciència en la seua forma actual estiga ací per a quedar-se.

Encara que moltes disciplines científiques modernes semblen continuar activitats anteriors, no es podria qualificar de ciència els seus antecedents. La geologia, per exemple, es va desenvolupar a començament del segle XIX a partir d’arrels no científiques que incloïen l’excavació de canals i la construcció de terraplens per al ferrocarril, l’esbós de mapes militars i la mineria de metalls nobles. De la mateixa manera, l’acumulació d’experiències quotidianes de llauradors i marins van contribuir a construir la meteorologia, així com els registres meteorològics de cavallers acomodats. Considerem també l’astronomia, una disciplina científica amb una història particularment llarga. Encara que un astrolabi no s’assembla gens al telescopi espacial Hubble, ambdós instruments s’utilitzen per a observar objectes celestes i, per tant, se’ls pot classificar com a instruments científics. D’altra banda, els musulmans també van utilitzar astrolabis per al que ara sembla un fi no científic: determinar el temps i direcció de l’oració. Distingir el que és ciència del que no ho és es fa cada vegada més problemàtic a mesura que retrocedim segles i segles fins als babilonis (Fara, 2009). Les seues observacions van servir de base per a l’astronomia grega, i ens van llegar els cercles de 360 graus i la nostra hora dividida en seixanta minuts. No obstant això, el seu objectiu quan arreplegaven informació sobre els estels no era descobrir de manera científica com funciona el món, sinó trobar dates propícies per a coronacions o guerres.

Al contrari, alguns temes que es percebien com a científics en el passat han quedat desacreditats. L’astrologia, per exemple, exigia un profund coneixement matemàtic, i la frenologia estava molt ben considerada, especialment per alguns radicals polítics. Però a cap de les dues se la premiaria avui amb el títol de ciència. A pesar que l’alquímia es desestima sovint com a ridiculesa supersticiosa, els seus instruments i tècniques van ser crucials per al desenvolupament de la química, i –de la mateixa manera que la ciència moderna– disposava d’un corpus de coneixement organitzat ben establert, basat en l’experimentació i registrat en un llenguatge codificat que únicament els iniciats podien entendre. En contrast, algunes nocions prèvies que també podrien, comprensiblement, titllar-se d’estrambòtiques, com ara els humors aristotèlics, el flogist i els epicicles de Ptolemeu, es presenten com els primers passos en l’ascensió al cim de la veritat científica.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Patricia Fara. Professora del Clare College. Universitat de Cambridge (Regne Unit).

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.