Quantes vegades mirem el telèfon mentre veiem la televisió?

En Ricardo té divuit anys. Quan mira la seva sèrie preferida a la televisió de la sala d’estar, té el telèfon a la mà, dispositiu que consulta constantment durant els quaranta-cinc minuts que dura l’episodi. Tant li fa perdre’s part de la trama o aquell pla seqüència en què tant va pensar l’equip de producció. S’estima més renunciar al consum complet d’una obra per no perdre’s allò que passa en unes altres pantalles.

Aquest jove representa una conducta de consum audiovisual que no desapareixerà. Tots els estudis existents diuen que la major part dels espectadors fa servir una altra pantalla (telèfon, tauleta o ordinador) simultàniament mentre mira la televisió. Per exemple, a l’estat espanyol, tan sols tres persones de cada deu no té cap més experiència audiovisual mentre mira la televisió, mentre el 56,5% reconeix que fa covisionament amb el telèfon mòbil, segons el darrer estudi de Barlovento Comunicación.

Als Estats Units, un sondatge a 59.000 ciutadans va monitorar què feien amb el mòbil mentre miraven la televisió. Va guanyar l’opció de “mirar aplicacions, jocs i més continguts” (40%) enfront del 17% que comprovava el correu o feia servir aplicacions de missatgeria i el 10% que llegia o escrivia a les xarxes socials.

La manca d’atenció preocupant d’allò que veiem

Quantes vegades mirem el telèfon mòbil durant un programa que dura trenta minuts? Segons un estudi britànic, unes vuit.

El FOMO (fear of missing out, por de perdre’s alguna cosa) fa que molts espectadors sacrifiquin l’experiència completa de la sèrie preferida per continuar pendents d’allò que passa a les segones pantalles. Si bé la televisió, al començament, implicava un consum que atreia més atenció que no pas la ràdio, ara el contingut que hi veiem va perdent el monopoli en favor del covisionat.

Aquesta convivència entre pantalles de manera simultània pot créixer per uns quants motius:

• La tendència apunta que com més connectats estiguem, més covisionament farem. Així els passa als usuaris de televisors amb connexió a internet. Un estudi va mostrar que usen més dispositius durant el visionament d’un 21% més que els que no tenen aquesta mena de televisors.
• Cada dia hi ha una audiència més difícil de copsar. La generació Z (els nascuts entre el 1997 i el 2012) s’ha convertit en una audiència hiperconnectada i és complex d’aconseguir de cridar-los l’atenció de manera constant i conscient: el 72,5% dels espectadors entre 18 anys i 24 consulta el mòbil. És lògic predir que la tendència continuarà creixent quan siguin adults.
• El consum dels vídeos a internet continua en ascens exponencial cada any. Això implica que, com més va més, si un espectador mira el telèfon per veure els continguts que es desglossaven als estudis anteriors (aplicacions, xarxes socials, missatgeria, etc.), és més probable que pari atenció a un vídeo diferent del de la televisió.
• Hi ha estudis que diuen que aquesta pràctica fins i tot té beneficis, perquè molt sovint comentem amb amics i familiars els programes de televisió, i creem una “sala d’estar virtual” per sentir-nos menys sols.

S’haurien de crear continguts pensant en aquest fenomen?

L’atenció dividida va per llarg i és important d’investigar si la indústria audiovisual ho té en compte quan crea els continguts. En aquest sentit, el guionista Jason Hellerman hi reflexionava en una columna d’opinió a la web No Film School, en què defensava que les plataformes de vídeo semblen optar ara per “històries que es puguin entendre prestant només la meitat d’atenció”.

Ho deia en referència a una entrevista amb la guionista, directora i productora Justine Bateman a The Hollywood Reporter. Bateman comentava que alguns col·legues de professió li havien dit que, a l’hora d’avaluar els guions, les plataformes demanaven continguts que no distraguessin gaire els espectadors del telèfon mòbil.

En definitiva, la indústria audiovisual crea continguts sense saber amb certesa si els espectadors els miren del tot. Solament és assegurat un percentatge alt d’atenció en una sala de cinema, a les fosques, sense capacitat de moviment i on es recomana de no fer servir els dispositius mòbils.

Però no és qüestió de prohibir l’ús de més pantalles, sinó que és una qüestió d’actitud i compromís per part de l’espectador si vol gaudir del film o sèrie. Som conscients que els mòbils ens fan “ser-hi sense ser-hi”, quan som amb els amics, i de “veure i no veure” un film?

Jorge Gallardo-Camacho és director del grau de Comunicació Audiovisual i Nous Mitjans de la Universitat Camilo José Cela de Madrid. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.