El premi Lletra d’Or és segurament el més singular de les lletres catalanes. Com recentment recordava l’escriptor Joan-Lluís Lluís en un piulet, els vuit darrers ha anat a parar a set poetes i a un novel·lista, ell mateix. I diu que se sent molt ben acompanyat enmig de tants versos. I segurament aquesta potència que gasta el premi Lletra d’Or és causada per la seva independència, per no estar lligat a cap institució ni grup editorial i per les característiques d’un jurat carregat de joventut, amb poetes, novel·listes, periodistes literaris i gent de teatre. S’atorga cada any a una obra publicada l’any anterior i el jurat no supera mai la cinquantena. Quan algú fa cinquanta anys ha de passar el relleu a un altre lletraferit, menor de cinquanta, és clar.

Les característiques del premi també obliguen l’editor de l’obra publicada a convidar a dinar o sopar al jurat, la premsa que ho demani i alguns amics seus. I així va ser que divendres passat es va procedir a la cerimònia gastronòmica i literària de lliurament de la fi grega a Enric Casasses per El nus la flor, lletra feta a mà pel joier Manuel Capdevila, tercera generació de joiers que també formen part del premi d’ençà de l’origen, ara fa seixanta-quatre anys. El botó de solapa d’or és l’obsequi que es fa a l’autor, perquè el premi no té dotació econòmica.

El poeta Enric Casasses, premi Lletra d’Or 2018.

Edicions Poncianes, segell editor d’El nus la flor, va convocar un dinar al restaurant Coure del passatge de Marimon de Barcelona. Hi van assistir bona part del jurat: Sílvia Bel, Míriam Cano, Llucia Ramis, Sílvia Bel, Andreu Gomila i Jordi Nopca. No hi van poder assistir: Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Núria Cadenes i David Plana.

Entre el jurat, enguany debuten l’escriptora, poeta i periodista literària Míriam Cano, que pren el relleu d’Heura Marçal; i l’escriptor i periodista Jordi Nopca, que substitueix el periodista i editor Bernat Puigtobella. I Sílvia Bel va comentar que per a ella era l’últim any com a jurat, perquè aquest 2020 en farà cinquanta, i ja té pensada qui la substituirà. Serà la dramaturga Cristina Clemente.

També van formar part de l’àpat alguns amics de Casasses, entre els quals la poeta Núria Martínez Vernis, a qui Casasses dedica un dels poemes del llibre, que acaba dient:

«sap triar herbes
fondre metalls
desfer baralles
i trenar cordes
i tot s’ho inventa»

Engany, el jurat ha anat tard i la primera cosa que els membres van voler aclarir és que és el premi Lletra d’Or del 2018 el que s’atorga ara, perquè El nus la flor es va editar entre el novembre i desembre del 2018. I que cap al maig es tornaran a trobar per anunciar el premi Lletra d’Or del 2019.

L’àpat va ser de picar i compartir, inclosos els segons plats i les postres. I tot per a llepar-se’n els dits: croquetes, amanida de llenties, ensalada russa, truites sucoses de patata i ceba i botifarra negra, cua de bou… I el vi de la Conca de Barberà. Va ser un dinar animat, amb converses ben variades entre el jurat i la premsa. En canvi, Casasses va estar poc parlador. Quan li ho vam fer nota va dir que rumiava.

Abans de les postres, l’actriu Sílvia Bel va ser l’encarregada de llegir la glossa sobre l’autor i el llibre. Va començar explicant: ‘A Enric Casasses un dia li vaig trucar per preguntar-li si podíem quedar a la tarda per parlar de Ramon Llull, del significat d’uns fragments de la seva obra que jo havia de llegir en un concert i ell em va respondre: “A aquesta hora no pot ser, és l’hora que escombro i se’m faria fosc. Un altre dia.”‘

I la glossa continuava: ‘L’escombrador professional m’explicava al cap d’uns dies, tot prenent un cafè, que el que venien a dir aquells textos era que Llull, una vegada, caminant tranquil·lament pel bosc s’havia trobat la Filosofia d’Amor plorant en una font i li havia preguntat: “Filosofia, per què plores?” I ella li havia dit que estava trista perquè els homes estimaven més la seva germana Ciència malgrat que era gràcies a ella que havien après a estimar… I a mi, mentre l’escoltava, se’m van esvair tots els dubtes, perquè vaig entendre que Llull podia haver estat el meu besavi i la Filosofia, la Conxita de cal Vaquer, que de petita em duia a la font dels casats del meu poble i, de sobte, en aquell bar esquifit i sorollós de la plaça de la Revolució, l’impossible s’anava convertint en quotidianitat, era l’Enric, parlant del teòleg com qui passa l’escombra, com qui feineja abans no es pongui el sol, mentre la resta del món va deixant d’existir i només queda una mica de pols, el recollidor i la casa d’un poeta.’

Després de la lectura, Casasses aclariria que escombrar quan es fa fosc és una superstició antiga, que no has d’escombrar a l’hora dels follets…

Aquí teniu en vídeo el moment que Sílvia Bel va llegir la glossa, escrita per ella:

Després va parlar Enric Casasses, que es va explicar tot dient un poema que és datat la nit del 8 de gener del 87. Hi diu que parla en pla a un brot de farigola. També el vam capturar en vídeo. Descobriu per què el va llegir:

Aleshores, l’editor Jordi Carulla va prendre la paraula: ‘És un reconeixement preciós per a l’editorial i també ha estat un ressorgiment per a Edicions Poncianes. El llibre va tenir una gestació llarga i es va fer amb una gran intervenció del dissenyador, l’Èric. Un cop editat, ha caminat per si mateix i és un llibre molt estimat. Recordo una entrevista preciosa que li va fer Xavier Grasset al 3/24, on també se sentia la música del disc, que es va fer a partir del llibre i que encara va de ronda.’ I va acabar dient: ‘Aquest 2019 ha estat el gran any d’El nus la flor. Mirarem de fer més llibres. I molt agraït.’

Abans d’aixecar-nos de taula, Enric Casasses va anunciar que aquell mateix divendres sortia al mercat un nou disc editat a Gandia de Don Simon i Telefunken, Orbiten, que conté alguns poemes que formen part del llibre i alguns altres que no. Curiosa coincidència, perquè ell també va dedicar un poema d’El nus la flor a Don Simon i Telefunken, ‘Exercicis de màgia pràctica’, que comença dient:

Al concert que farem diumenge a Figueres en
don Simó, en Te-la-funquen i jo, hi portaré el
volum segon de la biografia de Paganini que
estic rellegint i el deixaré en algun lloc de l’es-
cenari durant el concert perquè el genial i gentil
i adolorit genovès pugui sentir – des de l’altra
riba de la mort […]

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.