La tertúlia proscrita

El partit del silenci

  • El PSC va fer callar el país i per això ara no té res a dir, encara que pugui guanyar

Ot Bou Costa
05.04.2024 - 21:40
Actualització: 05.04.2024 - 22:03
VilaWeb

El discurs de Salvador Illa es basa a repetir que hem perdut deu anys per culpa del procés, però no respon a cap idea integral de Catalunya. En la seva travessa del desert, el PSC no tan sols ha abandonat el catalanisme, com va escriure Montserrat Tura, sinó que ha perdut el debat intel·lectual intern, i per tant les idees, i per això no té res a explicar. Els consellers maragallistes ja fa temps que són lluny del partit. Uns se’n van anar a Esquerra o simpatitzen amb els comuns. Uns altres ronden orfes per les tertúlies. Uns altres callen. L’autodeterminació va estroncar la conversa entre les dues ànimes del PSC, perquè n’hi havia una que no estava disposada a tolerar-la, i era la que tenia exèrcit. Així, el partit va conservar la carcassa però el contingut va deixar d’evolucionar, i el PSC passà simplement a representar l’ordre. Per això avui ressona per dins i tot és legalisme i maquinària. Illa és un recipient que tan sols s’omple dels interessos de Madrid i del poder econòmic.

Tots els dirigents importants dialoguen amb la història del seu país i obren un tros de camí nou, encara que no se’n surtin. “Vet aquí un conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona que travessa la plaça de Sant Jaume”, va dir el president Pasqual Maragall en prendre possessió, l’any 2003: “No havia passat mai.” Maragall volia encarnar la Catalunya Ciutat que havia escrit Gabriel Alomar i, després de Barcelona, somiava cosir l’altra meitat a través de la Generalitat: tenia una història per a oferir als votants. El seu successor també. “José Montilla, un dels altres catalans, serà president. Això vol dir que som una nació forta, que confia en ella mateixa, que sap fer dels qui hi arriben ciutadans. No és una equació senzilla, però Catalunya l’ha sabut fer, i estic segur que el nou president l’honorarà”, va dir Maragall. Tot i que no l’acompanyés l’èpica, Montilla era el fruit del canvi fonamental que les onades migratòries espanyoles del segle XX van imprimir a Catalunya.

La conversa de Maragall va continuar amb l’estatut. La majoria de federalistes van deixar de creure en Espanya i l’espanyolisme segregador va crear Ciutadans. La conversa de Montilla –i la de Josep Lluís Carod-Rovira– va continuar amb la desafecció, l’auge d’Albert Rivera, les consultes del 2009 i la patacada d’Esquerra que va fer néixer Reagrupament i Solidaritat i a poc a poc va trasbalsar el debat. Una democràcia és un combat de les trajectòries polítiques, morals i emocionals de cadascú: n’hi ha que coincideixen i s’ajunten, d’altres que discrepen i divergeixen, i les unes debaten amb les altres, i les conclusions del debat dibuixen corrents a la mar i s’enduen el país cap a una banda o cap a una altra. De vegades guanya el mercat, de vegades la força, però la conversa sempre continua. Té raó Illa quan diu que el primer diàleg ha de ser entre catalans. L’únic, d’entrada. Aquesta és justament la qüestió. El PSC va fer callar el país i per això ara no té res a dir, encara que pugui guanyar.

Amb quina part de la història del país dialoga, Salvador Illa? Només amb el 2017. Ell diu que la gent està cansada del procés, però, paradoxalment, és el candidat més octubrista de tots, perquè tota la seva posició s’articula arran del que va passar llavors, del xoc que va causar tot plegat. És una proposta reactiva, que mira d’explotar la fatiga i prou. Tota la seva narrativa neix de la urgència d’oblidar que la conversa sobre la llibertat del país va existir, perquè així ningú no recordi com ells van impedir-la. Però quan Illa ha de pouar en una tradició històrica, es troba que a casa ja no hi ha ningú; quan ha de gratar l’arbre genealògic de la família política que diu que representa, se’l troba esfullat i amb la fruita porgada. La imatge de Sílvia Paneque, cap de llista per Girona, obrint l’últim congrés del partit en castellà i citant Josep Pallach, que es devia remoure on reposi, ho il·lustrava molt bé. Illa és un candidat sense ahir i sense demà.

Encara que els socialistes ja salivin perquè creuen que els ha arribat l’hora de tallar el bacallà, la història no és inamovible. Fa un temps semblava broma que el món convergent ressorgís, i molts se’n van burlar quan Junts va sortir del govern, però hi ha un instint de resistència molt profund en la tradició política catalana. Avui el PSC és incapaç de simbolitzar aquesta resistència, perquè l’expulsió dels sobiranistes i el desbocament de Ciutadans l’ha fet del tot captiu, a més de Madrid i dels poders econòmics, de l’espanyolisme sociològic. Fins i tot Montilla encara respon avui que ell no intercalaria el català i castellà: “Jo no ho vaig fer mai”, va dir fa poc. “Algú que presideix Catalunya ha de predicar amb l’exemple i parlar amb la llengua del seu país.” Mentrestant, Illa empra totes dues llengües gairebé a parts iguals com a cap de l’oposició. Els socialistes dominen el terreny per inèrcia i gràcies a una empresa, el PSC, que funciona com un rellotge, però amb la inèrcia no n’hi ha prou per a construir res.

En canvi, l’atzar va forjar la figura del president Carles Puigdemont perquè mig país mirava cap al futur –l’altra manera que té la gent de parlar amb la història–, i d’aquí ve la seva força, per erosionada que estigui, i malgrat les decepcions i les mentides. L’independentista dels convergents va relligar el pujolisme, que per a una part del país expressava un sentiment gairebé místic de continuïtat històrica, amb la idea naixent de la independència, que el president Jordi Pujol sempre havia insinuat amb derrotisme i paternalisme a l’horitzó del desert. Per això el van triar a ell. Puigdemont també remet al 2017, però no el votaran els nostàlgics: per a molts, representa la resposta contra el silenci imposat per Madrid i la xarxa clientelar al voltant del PSC. Per això tanta gent diu que el votarà “per fotre”, encara que sàpiguen, íntimament, que les seves promeses hagin estat sempre paper mullat.

Encara que la qüestió avorreixi, el procés ha deixat una ferida ben oberta: a Catalunya, els qui tenien la llei a favor van dir a l’altra meitat que les conclusions del seu pensament polític eren il·legals. No va ser l’independentisme que va dur les institucions fora de la legalitat, com diuen els socialistes: va ser el PSC, i tots els qui remaven amb ell, que van empènyer la meitat del país fora de la seva legalitat a fi de no debatre les coses que els feien por. Aquesta mena de receptes poden funcionar per derrotar projectes polítics, tal volta ha servit per a evitar la independència, però pel camí s’ha prohibit al país que dialogui amb ell mateix. Si de manera activa o passiva fas servir la llei per a ofegar les idees dels altres, el pensament se’n va fora del terreny de joc. Potser el derrotes, però tu també et quedes sense, i al teu costat resten tan sols la tecnocràcia i l’oportunisme. La recepta que ofereix Illa –silenci durant un temps– pot trobar el seu moment, però no satisfarà per sempre, i no té cap proposta per a l’endemà.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any