19.10.2019 - 16:32
|
Actualització: 19.10.2019 - 18:00
El govern espanyol i el poder autonòmic s’han unit en un atac contra els joves que de dilluns ençà són al carrer, on encapçalen la resposta a la repressió i la violència de la policia. És profundament decebedor el contrast d’això que vivim amb aquell govern orgullós del 2017, amb aquells batlles que alçaven la vara en compte de suplicar de ser rebuts a Madrid; i amb el comportament digne, en les situacions més difícils, del conseller d’interior, Quim Forn, i dels Mossos comandats pel major Trapero. Però ara tant hi fa. El temps ja posarà tothom a lloc i tenim coses més urgents.
El fet preocupant de debò, en aquest moment, és la campanya de criminalització de la nova generació de joves, dels nostres xiquets, les vostres nétes, els nebots i nebodes, els fills i les filles dels vostres amics, que fa dies que planten cara sense defallir a l’autoritarisme i a la inenarrable violència policíaca de què som objecte als carrers de les nostres ciutats. A una violència policíaca que tothom pot veure que ha arribat a extrems més acostats als excessos habituals d’una dictadura que no pas a allò que és justificable en cap democràcia per a controlar l’ordre públic. Sobre això, avui esperàvem que la classe política catalana, sobretot el govern, el president, ERC i Junts per Catalunya, defensassen la població, en compte d’afegir-se a la criminalització de l’estat espanyol, que no cerca sinó la humiliació i la submissió. Fent això, els nostres representants han perdut una oportunitat històrica i han obert una crisi de confiança que veurem fins on ens duu.
Perquè tots els qui hem trepitjat els carrers aquests dies i aquestes nits ho hem vist: hi ha una generació jove que ha decidit que ara es lliura el combat de la seua vida, perquè si no el guanyen no tindran futur, ni ells ni Catalunya. I el volen guanyar. I estan disposats a fer tant com siga per guanyar-lo.
Que hi ha infiltrats? Sí, és clar. Que hi ha gent que no té res a veure amb l’independentisme i s’hi apunta? És clar que sí. En quin món us penseu que vivim? Els infiltrats fan la seua feina i amb això hi hem de comptar sempre. Però no és aquesta, la qüestió. La qüestió és que la immensa majoria dels qui planten cara a la policia, en defensa de tots nosaltres, són els nostres joves. I no els podem deixar sols ni tenim el dret de criminalitzar-los.
Perquè no s’ho mereixen de cap manera. Podem estar d’acord o no amb els seus mètodes, podem restar desorientats per alguna acció, podem témer, temem molt, per ells i per això que fan i per què els poden fer. Però com podeu anar contra ells? Si sou vosaltres qui els vàreu dur a totes les manifestacions, agafats de la mà, prometent-los un país nou on es viuria amb dignitat i que era a punt d’arribar. Si els heu comprat les samarretes i les banderes, sí, la negra també. Si els vàreu ensenyar vosaltres mateixos a cridar ‘1-O, ni oblit ni perdó!’. Si us varen veure cridar indignats el dia del referèndum, encesos d’ira amb la mateixa policia que ara els apallissa a ells. Si els vàreu consolar la nit del referèndum mentre ploraven d’indignació perquè l’estat espanyol havia pegat als seus familiars, als pares dels seus amics. Si els vàreu explicar amb emoció com havien circulat les urnes i que la Guàrdia Civil no n’havia trobada cap, com Puigdemont va canviar d’automòbil sota un pont per esquivar la policia, com en un poble s’havien posat a jugar a escacs per amagar l’urna i en un altre feien el recompte a missa. Si els vàreu prometre que no ens aturaríem fins a guanyar.
D’ençà de la proclamació de la República han passat dos anys de mobilitzacions immenses, d’una enorme dignitat, però que hem de reconèixer que no han pogut moure ni un mil·límetre la posició autoritària de l’estat espanyol. L’Europa oficial no té cap estímul per a preocupar-se de les violacions constants dels drets humans a Catalunya i el món ens mira, sí, però de molt lluny i sense ficar-s’hi. Perquè el món mira Hong Kong, o Tunísia o l’Equador. Durant aquests dos anys els nostres joves, que són infinitament més mundialitzats que nosaltres, han anat traient lliçons de tot plegat, en silenci, fins dilluns. Fins que Espanya va cometre l’error final i el més greu de tots i el temps prudencial que aquests joves ens havien concedit per provar d’aconseguir alguna cosa tangible es va exhaurir.
Aquesta matinada he fet aquesta fotografia a Barcelona, al passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via, de casualitat. Davant meu, tot de furgonetes de la policia espanyola han envaït la vorera a tota velocitat perseguint tres xiquets que corrien amb una estelada. Amb aquella actuació criminal, una més de les moltíssimes que s’han fet i es fan, hi podia haver mort gent. Quan vaig mirar la fotografia, vaig descobrir una pintada que s’acabava de fer i que crec que resumeix perfectament això que passa: ‘Ens heu obligat a fer-ho.’ Una frase que en resumeix una altra d’històrica pronunciada el 1962, pel president dels Estats Units, John F. Kennedy, abans de ser assassinat. Kennedy va proclamar, enmig de la revolta pels drets humans i la igualtat que sacsejava el seu país: ‘Aquells que fan impossible una revolució pacífica fan inevitable la revolució violenta.’
I aquests, els qui han fet impossible una revolució pacífica, són Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Ells tenen la culpa de tot això que passa aquestes nits. Ningú més. I la tindran mentre no accepten que la solució és ‘Pau, llibertat i autodeterminació’, els tres punts de la revolta democràtica catalana que va proposar la consellera Ponsatí i que avui ha adoptat el Consell per la República. Els incidents s’acabarien aquesta nit mateix si el govern espanyol acceptàs de negociar sobre aquests tres punts. És tan senzill com això: que s’acabe la violència de la policia, que alliberen els presos i que puguem ratificar el Primer d’Octubre en un referèndum acordat. I per això tota la pressió ha d’anar en aquest camí.
Criminalitzant els nostres joves, l’estat vol migpartir-nos, separant ‘independentistes bons’ i ‘independentistes dolents’. Però ho fa amb un cinisme tan gran que hauria de bastar perquè ningú no caigués en el parany. O no recordeu que els independentistes bons, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, es van jugar tot el prestigi personal per frenar qualsevol violència i el seu premi ha estat la presó? I que us penseu que espera cap més destí que no siga la presó a qui col·labore avui amb Espanya, quan demà Espanya ja no el necessite? Tan innocents sou? Tan poques coses n’heu après, de l’octubre del 2017?
La gent gran m’heu sentit més d’una vegada aplaudir i lloar amb emoció l’enorme dignitat de la vostra mobilització. M’he sentit i em sent molt orgullós de la vostra generació, d’aquella que va ser enganyada a la transició i que ha estat prou honrada de reconèixer-ho i prou digna de lluitar incansablement per reparar l’error. Avui us suplique que no us deixeu embabucar. Cal que eixiu al carrer i mostreu la vostra solidaritat amb els nostres joves. Ajudeu-los en tot, especialment als qui són empresonats, que ja n’hi ha uns quants. Ells seran a la primera línia fins que calga, saben com fer-ho i estan disposats a fer-ho tant de temps com siga necessari. Però és imprescindible que sàpiguen que els admirem i que n’estem orgullosos.
I convencem-nos que tots junts, grans i joves, podem ara i aquí derrotar la tirania si fem pinya i no perdem el nord. Pau, llibertat i autodeterminació.
PS: Ja sé que ho feu moltes vegades, però passeu-ho: per WhatsApp, per Telegram, per Signal, per Twitter, per F.., passeu-ho.
Si quan tens vint anys no tens les ganes de lluitar contra la injusticia al preu que sigui és que estàs mort.