06.09.2022 - 21:40
En una entrevista feta el 1987 per la revista Woman’s Own, Margaret Thatcher –que a l’infern sia– va esclatar finalment pronunciant aquella famosa afirmació: “No existeix això que en dieu societat!” Per al projecte polític de la primera ministra britànica –el projecte que alguns han acabat anomenant “neocon”–, l’existència de la societat era una nosa i també un perill: un “desordre”, va arribar a dir. De manera que va optar per negar-la. Perquè ella volia que els individus no s’ajuntassen els uns amb els altres, que no col·laborassen, que no es dotassen, per mitjà de la socialització, de vida pròpia.
Per això és tan sorprenent la fortíssima i injusta campanya que ha de suportar aquests dies l’Assemblea Nacional Catalana (una associació composta íntegrament de voluntaris) de part de tot de polítics que afirmen ser d’esquerres i que tu, a primer colp d’ull, no diries que semblen thatcheristes però que al final potser ho són més que no es pensen. En la pulsió autoritària.
Però per sort la societat existeix. En concret, la societat catalana, per sort, existeix i és molt viva. Vivíssima. I el fet que la societat catalana critique públicament i decidida el poder –identificat en els partits o en els mitjans, en el parlament, en el govern o en el sursumcorda– no sols no és un problema de cap mena, sinó que és un motiu d’orgull i de confiança. Perquè les crítiques organitzades que els ciutadans adrecen als dirigents polítics –siguen qui siguen– no són mai una mostra de populisme ni un gest que es puga etiquetar demagògicament d’antipolític. Ben al contrari. Si els polítics són criticats és perquè tenim la voluntat de controlar allò que fan. I volem exercir aquest control perquè en definitiva ells no són on són gràcies a cap dret diví ni arriben on són mitjançant la insaculació, sinó a partir dels vots dels ciutadans. I això vol dir que adoptar una actitud crítica –ja que els hem elegits nosaltres– és una obligació cívica irrenunciable, però també un gest de responsabilitat amb un mateix. Una necessitat democràtica, en definitiva, a la qual no ens podem permetre el luxe de renunciar.
Encara menys quan, com passa ara, la crítica és completament documentada i, si ho puc dir així, raonable. Ja han passat cinc anys del referèndum d’autodeterminació i de la proclamació de la república. I aviat en farà dos que aquest govern d’ERC i Junts és al poder. I no crec que ningú puga discutir-me que avui la independència és més lluny que no ho ha estat cada dia, cada setmana i cada mes d’aquests darrers cinc anys. El govern que va dir que es prenia el 52% del vot popular com un esperó per a culminar el procés, per tant, incompleix el seu compromís de manera flagrant. I, en vista d’aquest incompliment, no és que siga normal i raonable, lògic, que molta gent vulga, vulguem, rectificar el rumb; és que si no empenyéssem o pressionàssem des de baix, des de la societat, des del carrer, ja seríem un país mort. Aquell paradís somiat per la senyora Thatcher.
PS. Divendres farem un debat previ a la Diada al Palau Robert de Barcelona, amb la participació de Martxelo Otamendi i Maria Obelleiro. El debat és per a subscriptors, però tothom el podrà seguir en vídeo. I també s’ha publicat el llibre Revolució VilaWeb, que reflecteix amb un format espectacular l’esperit de l’exposició. L’exposició la podeu visitar encara fins el 25 de setembre.
