En el moment de la independència dels països bàltics es va fer famosa una frase de Jordi Pujol que deia que la independència no era possible, perquè ‘Catalunya és Lituània, però Espanya no és l’URSS’. La frase era ambivalent: per justificar la seua posició política, Pujol deixava entendre que la independència de Catalunya seria impossible i alhora posava sobre la taula un argument sensat, raonable, per a dotar-lo d’autoritat.

Durant molt de temps, els politòlegs han debatut incansablement sobre les condicions que fan possible la independència d’un país. Com que és un fet que involucra si més no dos actors, és clar que cal mirar i analitzar no solament què fan els partidaris de la independència per aconseguir-la, sinó també què fa l’estat del qual es volen separar per impedir-ho. O bé, també, paradoxalment, per ajudar a arribar-hi, perquè la seva actuació no és neutra i els seus errors han portat a la independència països que encara avui no entenen per quin motiu són independents.

És en aquest context que encaixava la màxima de Pujol. L’URSS i Iugoslàvia, els dos exemples més recents i paradigmàtics de comportament erroni, van tenir un paper cabdal a l’hora d’afavorir la independència d’allò que havien estat parts seves. Més i tot: hom pot dir que, sense el seu comportament tan poc assenyat, avui aquells dos estats encara existirien, o, si més no, no haurien perdut tant de territori. És ben sabut que quan començà la perestroika únicament els bàltics i Armènia cercaven la independència. Podien haver aparegut quatre estats nous i prou si l’URSS hagués entès que valia més la negociació que no pas la implosió total, però la malaptesa a l’hora d’atacar el problema en va crear quinze. Igualment, a Iugoslàvia només Eslovènia i Croàcia cercaven la independència i Kossove pretenia integrar-se a Albània. La mala traça de l’estat n’ha fet nàixer set, d’estats, pràcticament tants com se’n podien crear.

Hom pot afirmar que hi ha dues maneres de gestionar un problema independentista. A la manera dels estats centrals o democràtics, com el Canadà amb el Quebec i el Regne Unit amb Escòcia o el Brexit mateix; o bé a la manera dels estats perifèrics com l’URSS i Iugoslàvia. En els primers, s’isola el problema i se’n cerca una solució democràtica. Per exemple, si el problema és Escòcia, aleshores no s’hi barreja Irlanda, ni Gal·les ni l’existència mateixa del Regne Unit. No es posa en qüestió el tot per la pretensió d’una part. I aleshores s’hi parla, s’hi negocia i es vota.

Això, ho hauria pogut fer anys ha l’estat espanyol amb Catalunya, però és ben evident que no ho féu. I per això els paral·lelismes amb la vella URSS i Iugoslàvia són cada volta més evidents. El ‘problema català’ ja ha esdevingut el ‘problema espanyol’. L’explosiu nacionalisme espanyol ha impregnat completament el seu estat i, tal com va passar a l’URSS i a Iugoslàvia, no tan solament ha deixat via lliure al supremacisme i ha aguditzat el conflicte en compte de solucionar-lo, sinó que ell mateix va propiciant que es reproduesca un problema que era un litigi territorial concret. I, com a exemple ben clar, només cal mirar la portada del diari El País de dilluns: ‘El PP i Cs veuen una agenda oculta en els governs de la Comunitat Valenciana, Navarra i les Balears per a seguir els mateixos passos del procés.’ Sumeu a la llista dels enemics (‘agenda oculta’ és un clàssic per a definir qualsevol enemic) el País Basc i Catalunya, Galícia fins i tot, i trobareu el desmentiment de la frase històrica de Pujol. Espanya, si més no, ja es veu a ella mateixa com es veien anys enrere Iugoslàvia o l’URSS.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb