manifestació madrid

Un company i, tanmateix, amic dins l’independentisme d’esquerres, acaba d’escriure, més o menys, que la socialdemocràcia utilitza els moviments socials com a escala per a accedir al poder i, després, els la tira per sobre –l’escala, vull dir. Està molt bé, però queda per dir qui els ha fet l’escala, on l’han recolzada i, potser, en què pensaven els bastaixos que la sostenien –l’escala, vull dir. Per la meva banda, he arribat a la conclusió que els moviments socials no tenen cap mena d’autonomia respecte al moviment, simultani o no, del capital i de l’estat; o sigui, que són captius del poder, bé per acció, bé per reacció. L’escala està feta des de baix, es recolza en els de baix i els de baix pensen que ja els està bé, això de fer els bastaixos i aixecar la bastida del poder. Determinisme reaccionari? Sens dubte: són els temps que corren, quan les ombres xineses del poder són tan amenes (o és que n’hi ha que no riuen amb la facècia del ‘populisme neofeixista’, quan hem gaudit a la UE de presidents embriacs de negació democràtica als catalans?). Les ombres xineses del poder distreuen molt el personal, i, sobretot, li fan creure que també n’és protagonista. Una mica com els putxinel·lis, on tota la quitxalla crida pensant-se que pot canviar l’argument de la facècia. I no. Les coses no van així, però la quitxalla es pensa que sí. Que ha pogut determinar el final de la facècia. I no.

No ens posarem pesats amb el tema, però, aquí, a casa nostra, des que hem tornat a la cleda de l’estat (si mai n’havíem sortit), som quitxalla que es pensa que pot determinar els moviments profunds del poder. I no. A tot estirar, podem ajudar a vestir-ne, maquillar-ne o il·luminar-ne certs aspectes, però no pas a determinar-ne estructura, tarannà, designis ni estratègies. El poder, ara com ara, en les democràcies liberals, ha assolit un nivell d’autonomia respecte a la realitat social que esparvera. A Espanya, sense anar més lluny, s’ha empassat l’11-M fins a convertir-lo en una barqueta a mercè de les ones pactistes de l’establiment. Al Principat, que el tenim més a tocar, ha convertit un moviment històric per l’autodeterminació en moneda de canvi amb l’estat, en objecte de disputa partidista, o en mercaderia electoralista, segons com bufin els vents… a Madrit. I no es tracta pas de poder abstracte, com proven recents fotografies de casoris, on n’hi ha que, per no perdre el prestigi, diuen que ho van aprofitar per tirar-se els plats pel cap amb fatxosos engominats. Per molt menys, n’hi ha que són a les garjoles de l’estat…

Ara tot el sistema d’asteroides que gravita entorn del poder és a la recerca de la ‘tercera via’ que li haurà de garantir un nou repartiment a escales estatal, autonòmica, municipal i provincial (diputacions). L’independentisme d’ocasió n’és un, d’aquests asteroides. I tant li fa que s’hi presenti amb subtilesa estratègica, amb tàctica barroera o amb astúcies de supervivent: és un asteroide d’un poder gens abstracte, perquè hi ha en joc càrrecs i cadires, emoluments i sinecures, desplaçaments i girs, entitats i símbols. El planeta-poder aspira i centrifuga tots els asteroides (som en temps postelectorals) i en fa farineta galàctica –genteta del poder, per dir-ho clar. Mentrestant, bocabadat, el personal espera que els guardians del poder, o sigui, els altaveus mediàtics de la cosa pública, surtin a dir-li que es quedi a les portes quatre anyets més, o que esperi que s’hi badi una de més pròxima: la d’unes neoautonòmiques, potser, la tardor que ve o la primavera del 2020? Certament, tal dia farà l’any primer, i tal dia l’any segon, i el tercer i el quart any d’espera, però ja em dispensaran que n’hagi perdut les ganes. Hom ha llegit Kafka amb cert profit.

I què en direm, de l’independentisme d’esquerres? Doncs que torni a picar pedra. Que mai no podrà fer d’asteroide i, per tant, participar dels repartiments de poder de la farineta galàctica electoralista. No podrà esdevenir mai genteta del poder. Encara és un moviment jove, capaç i dur de pelar. Ho ha demostrat municipi a municipi, trencant-se la cara amb cacics, especuladors, corromputs, hienes feixistes, parafeixistes i protofeixistes. Fins i tot, ho ha demostrat (quan l’han deixada, és clar) als espais més afavoridors per a la genteta del poder: els platós televisius. Però, si res pot valdre el meu criteri, jo no consumiria les meves hores repassant comptes de resultats, ni escrutant llistes de ministeri, per avaluar qui érem, on som i cap a on anem. A la lògica del poder im-posat, només se li pot oposar la lògica del contrapoder ex-posat. Però em dispensaran que baixi a la pròxima parada, que estic refredat de tanta ex-posició.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb