Etiquetes en color

Qui no ha vist en les pel·lícules els collars o polseres amb informació vital? Aquí solen escriure’s dades mèdiques, com el tipus de sang o al·lèrgies. Una manera més duradora d’informar sobre algun problema mèdic és portar aquesta informació sempre amb tu, però la cadena que sosté la placa amb la identificació pot trencar-se. Què passaria després d’un desastre com una bomba nuclear? Com s’afrontaria la necessitat d’una transfusió de sang urgent en períodes de guerra? Com se sap avui dia, tots els tipus de sang no són vàlids per a tots, així doncs, la identificació del tipus de sang és fonamental, però ha de ser ràpida. Estats Units va agafar avantatge en aquest terreny durant la guerra de Corea a començament dels anys cinquanta. L’objectiu: poder identificar ràpidament possibles donants si fóra necessari una transfusió de sang urgent. Així, van sorgir diversos programes específics per identificar el tipus de sang de la població, crear llistes de donants i, si ho permetien, tatuar aquesta informació en cada individu. El projecte, que al final només es va desenvolupar en dues reduïdes comunitats americanes, va arribar a identificar i a tatuar milers de persones. Després d’uns quants intents, l’interès per les donacions va començar a disminuir amb el final del conflicte a Corea per raons sanitàries, com ara possibles infeccions, la preferència de portar una cadena identificativa, l’esforç econòmic i de temps per a dur a terme el projecte, i per la prohibició religiosa de tatuar-se el cos.

Aquests projectes no van funcionar a gran escala, com era el seu objectiu. Però a títol personal, avui dia hi ha molta gent que es tatua informació mèdica al cos i no és difícil veure persones que tenen tatuat al braç o al pit, en anglès, la paraula diabètic, marcapassos o epilèptic. Aquest tipus de tatuatges, encara que no tenen implicació legal, sí que poden ajudar els metges a l’hora d’orientar el tractament d’un pacient, com quan es tracta d’una persona al·lèrgica a la penicil·lina, per exemple, o amb algun tipus de malaltia ressenyada en el seu tatuatge. Hi ha algunes marques que molts pa­cients porten amb orgull, porten aquestes gotes de tinta com qui porta una medalla. Es tracta dels pacients de càncer que han hagut de rebre radioteràpia. El tatuatge en aquest cas, en forma de petits punts amb tinta blava o negra, té un objectiu molt clar: orientar el feix de llum en la radioteràpia i minimitzar la zona que serà irradiada. Així es minimitza el dany dels teixits circumdants. I qui s’ha cansat de veure’ls pot esborrar-los amb làser i intentar així oblidar els mesos de tractament i les hores d’hospital.

Però hi ha altres pacients que decideixen que ja han patit prou i que el seu temps ja ha arribat. La manera d’avisar a un metge que no realitze un tractament específic de reanimació és, en aquest cas, dues lletres: NR o, el que és el mateix, no ressuscitar. Encara que a Espanya no és molt comú, en països com Estats Units o Canadà és una pràctica que no és difícil de trobar.

Recuperar la identitat

Encara que la model Winnie Harlow, després de protagonitzar la campanya d’una famosa marca de roba, és un exemple que la despigmentació de la pell provocada pel vitiligen pot ser bella, hi ha persones que continuen preferint no mostrar-la. Així, molts decideixen utilitzar el tatuatge com a mètode per a dissimular el vitiligen, la despigmentació de la pell provocada per altres malalties, les cicatrius resultades de ferides o operacions i les cremades. Quan es pensa en el maquillatge permanent, a la gent li ve al cap el perfil de llavis o el farciment de celles per a donar més profunditat a una mirada, però això es queda en un passatemps tenint en compte les coses que avui dia es poden realitzar amb aquesta tècnica. Fa anys, l’única solució per a eliminar les antiestètiques cicatrius després d’una ferida traumàtica o una intervenció quirúrgica era, literalment, cobrir-la amb un tatuatge tan cridaner que no permetera veure la pell danyada. Avui les coses han canviat i molts busquen dissimular la marca, que la zona passe desapercebuda, cobrint-la amb el mateix color que tenia abans del trauma.

Un exemple molt dràstic és el de la nord-americana d’origen iraquià Basma Hameed. Aquesta dona va tenir un accident domèstic, es va cremar amb oli el 40 % de la cara quan tenia dos anys. Després de quinze anys de tractaments i més de cent operacions, el seu rostre, encara que havia millorat, continuava reflectint les seqüeles de l’accident. Després d’operacions per a reduir les cicatrius i implants de pell i pèl, els metges li van assegurar que, mèdicament, no podien fer res més per a millorar el seu aspecte. Així va començar un llarg viatge que la va portar a tatuar-se a si mateixa i, després, a convertir aquesta tècnica en tot un negoci. Centenars de persones passen per les seues mans cada any per eliminar marques i recuperar una imatge que reconèixer davant d’un espill.

L’objectiu de cobrir amb color una part de la pell és recuperar la vida anterior, curar les ferides emocionals d’un accident, eliminar els records d’una malaltia que esperen que no torne. L’experiència viscuda es queda per sempre en els records, però avui ja no cal que tothom les veja, avui es pot ensenyar només el costat desitjat, el de la persona que ha vençut.

Sara Ortuzar és una de les poques tatuadores espanyoles que realitzen tatuatges en tres dimensions per restituir el mugró i l'aurèola després d'una mastectomia.
Sara Ortuzar és una de les poques tatuadores espanyoles que realitzen tatuatges en tres dimensions per restituir el mugró i l’aurèola després d’una mastectomia.

La cirereta del pastís

Al llarg de la història es va passar dels tatuatges de línies senzilles a dissenys bigarrats i impossibles, i dels tatuatges en negre, es va passar a poc a poc als tatuatges multicolor. Ara arriben els tatuatges en tres dimensions que busquen posar «la cirereta del pastís» i omplir físicament i emocionalment el buit que deixa una mastectomia.

Una dona amb càncer de pit ha de passar diversos processos per superar la malaltia. La cura és una primera etapa: es realitza una intervenció, s’extirpa el càncer i, amb això, un element tan inherent a la dona, tan íntim, com el pit. Ara comença la quimioteràpia i, una vegada superat el càncer –una vegada que la malaltia ha desaparegut–, una cicatriu o l’absència d’una cosa tan bàsica i tan «normal» com un mugró li recorda diàriament que la malaltia ha estat allí i la fa sentir incompleta. Després de la reconstrucció quirúrgica del pit, encara falta el mugró, encara falta una cosa que no es pot recuperar en una sala d’operacions. La tècnica per a crear una il·lusió, un engany al més pur estil Da Vinci, consisteix a pintar en 3D un mugró i una aurèola perquè, amb aquest tatuatge terapèutic, moltes dones puguen finalitzar un viatge que va començar quan els van diagnosticar un càncer o es van realitzar una mastectomia preventiva. Un dels majors experts del món és Vinnie Myers, un metge americà que des de fa més de quinze anys tatua dones per a restituir-los amb pintura «màgica» el mugró i l’aurèola que el càncer els va arrabassar.

Sara Ortuzar és una de les poques tatuadores que realitzen aquest tipus de tatuatges a Espanya. Va començar a especialitzar-s’hi quasi per casualitat fa uns anys, quan al seu antic estudi va acudir una dona sol·licitant-li que li tatuara l’arèola perduda després d’una mastectomia. Ortuzar mai havia fet un treball així i va decidir rebutjar-lo, però va canviar el rumb de la seua professió i va decidir especialitzar-se en aquest tipus de tatuatges. La seua tècnica tan pionera, una combinació del tatuatge artístic i la micropigmentació, es realitza amb maquinària de tatuar d’última generació mínimament invasiva per a la pell. «El resultat és haver aconseguit oferir tractaments personalitzats amb arèoles no estàndard, sinó adaptades a cada persona, perquè cada tatuatge és únic. Els efectes 3D deriven del tatuatge artístic i fonaments de la pintura hiperrealista on juguem amb el color, les llums i ombres per generar efecte de volum allí on vulguem. És com pintar un quadre però aquí el llenç és la pell i el pinzell és el dermògraf», destaca la tatuadora.

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.

Ainhoa Goñi. Periodista i directora de comunicació del CSIC (Madrid).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb