30.07.2019 - 21:50
A mesura que em vaig fent gran, em faig una mica més ordenada, només una mica, i m’assemblo més a la meva mare. De vegades és com si s’apoderés del meu cos, com en aquella pel·lícula, Ghost, en què Patrick Swayze es fica en el cos de Whoopi Goldberg, em reencarno en la mare i repeteixo les seves paraules, faig les seves ganyotes i, encara pitjor, el meu fill em respon amb les mateixes frases que jo li deia. És com un déjà vu, estrany.
Els anys em fan donar importància a les petites coses. M’agrada, al matí, fer-me el cafè amb llet observant pel balcó els gats que van pels terrats del poble i veure com broten les plantes. Ara, quan viatjo amb tren, que és sovint, ja no aprofito el temps, el perdo, em poso música a les orelles i miro el paisatge, el mateix paisatge que recorro una i mil vegades. Encara hi descobreixo alguna cosa nova.
Sempre he estat un sac de manies, amb una inseguretat que he bastit de petites seguretats, però ara m’accepto, m’estimo més i m’agrado més, ara que el meu cos s’expandeix, i les carns són pastura de la gravetat, em miro al mirall i em pico l’ullet. M’arreglo per a mi i em perfumo per a mi. Llàstima no haver-me descobert abans!
Amb l’edat sóc més tranquil·la i més radical, una feminista del segle XX, ja no em vull menjar el món, ara l’observo desafiant, tampoc no deixaré que se’m mengi. Una mica com Mafalda, demano que s’aturi perquè me’n vull baixar, farta de mirar el món i no entendre res.
Gaudeixo amb una cervesa i una mica de pa amb pernil en bona companyia, no necessito grans restaurants amb estrelles Michelin. M’emociono mirant la mar, per a mi la mesura de totes les coses; ella immensa, nosaltres petits.
Mai m’hauria imaginat que el segle XXI seria d’aquesta manera, no només perquè no hi ha teletransportadors com a Star Trek, ni cotxes voladors com el DeLorean de Retorn al futur. Sembla que no hem avançat gaire: presos polítics, exiliats, assassinats masclistes, treballadors pobres, xiquets que passen gana… Com a Il Gattopardo, es vol canviar tot perquè no canviï res.
A mesura que em faig gran, trobo més a faltar la mare. I des de la meva particular torre de guaita, observo i escric. M’agrada molt escriure, i ho faig sobre les meves petites manies i també sobre les petites coses, com aquest article. Passeu un bon estiu, estimats lectors, ens veiem als llibres. Fins després de vacances.
