El carrer de Gibraltar tocant a la Riera de Premià, fotografia d’abans-d’ahir.

«Diuen que els temes de la literatura són només tres o quatre o cinc, però potser només n’és un: pertànyer. Tots els llibres es poden llegir en funció del desig de pertànyer o de la negació d’aquest desig. […] D’això parlem sempre, seriosament i fent broma, en vers i en prosa: de pertànyer.»
Alejandro Zambra, Tema libre

No hi ha vegada que no arribi a Premià de Mar, al meu poble, i no trepitgi el carrer de Gibraltar. És un carrer curt, encara a prop del mar, que va de la Riera, ara soterrada de petita encara la vaig viure com a riera, hi vaig enfonsar les catiusques en dies de pluja intensa maresmenca i vaig viure’n el soterrament com una desfeta, a l’església de Sant Cristòfol, el patró del poble. Abans-d’ahir hi vaig passar i vaig tornar a fer el que hi faig sempre: fotos.

Gairebé a la cantonada amb Sant Cristòfol hi havia, fins fa ben poc, el parvulari (llavors en deien així) on vaig anar dels tres als sis anys, on vaig aprendre a llegir i a escriure… en castellà. En recordo totes les mestres, les bates amb els peixets brodats perquè l’escola es deia Piscis, el pati interior amb aquella tortuga de terra que s’amagava entre les jardineres, el pati del terrat tot enreixat, els lavabos amb tasses de vàter diminutes, els gots de plàstic que ens omplien amb aigua de l’aixeta del safareig. Em ve al paladar el gust exacte de les croquetes que feia la Mari per dinar, l’olor de la colònia de la Mise (uns anys després vaig saber que es deia Misericòrdia i que la colònia era la 1916 de Myrurgia), la veu eixordadora de la directora quan et cridava perquè la mare t’havia vingut a buscar, la gimnàstica que ens feia fer l’Elisa, els llavis grossos i somrients de la Irene, els curts de la Warner que vèiem els dies especials o quan plovia, la majoria dels meus companys, les trenes de la Mònica, les pigues de la Pili, les ulleres d’en Marcel, les taules rodones de colors, les cadiretes, les portes, l’entrada, el terra, la cuina, tot. És un espai que tinc gravat a la memòria i que des que l’escola va tancar i torna a ser un domicili particular, tinc por que desaparegui. Hi vaig pertànyer.

Vaig pertànyer al carrer de Gibraltar, compràvem els medicaments a la farmàcia d’un home pèl-roig i pigat, llarg i desmanegat com el senyor Cordills, que sempre ens regalava uns sobrets quadrats i petits de plàstic transparent plens d’anissets de colors de la mida d’un cap d’agulla. Ens pesàvem i mesuràvem a la seva bàscula, costava una pesseta. Tornant de la consulta del doctor Gurí passàvem per allà amb la recepta, sempre.

Vaig pertànyer al carrer de Gibraltar i la mare sempre em duia a Ca l’Espinàs, l’adrogueria de la cantonada amb Sant Cristòfol, al portal del costat del parvulari, a comprar-m’hi el berenar i quatre coses que faltaven per a casa. El senyor i la senyora Espinàs, que sempre em vaig pensar que eren parella i amb els anys vaig descobrir que eren germans, duien ulleres i reien ensenyant molt les dents. Ella era més múrria i duia un color de ros tenyit molt Jane Fonda, i ell no s’amagava els cabells blancs que li sortien just sota les patilles de les ulleres. Ella tallava embotit i formatge amb la calma de treballar arran de mar, ell no es movia de la caixa i deia els preus amb un somriure que recordo mil·límetre a mil·límetre. La botiga encara existeix, ara la porta una altra gent, però conserva força fidelment la fesomia del que va ser Ca l’Espinàs i em permet aturar-me, amb el desaparegut Piscis al clatell, a deixar que la memòria se’m desenrosqui com una serp i campi lliure, pel terra ara ple de jardineres que dissuadeixen el trànsit de vehicles, fins a ca la Ginesta, la floristeria on m’aturava cada diumenge quan anàvem amb el pare a comprar les postres a Can Petit.

Vaig pertànyer al carrer de Gibraltar fins al punt que el 23 de febrer de 1981 jo era allà, al Piscis, quan en Tejero va espantar la mare i la va fer sortir de casa corrent Riera (sense soterrar) avall per venir-me a buscar a l’escola abans d’hora, pel que pogués passar. També va ser en aquest carrer on vaig prendre per primer cop consciència que podia morir en qualsevol moment. Jo corria per anar a buscar ma germana al parvulari i no em vaig aturar a la cruïlla del carrer de la Marina per mirar si passaven cotxes… I en passava un, de cotxe, un que va intuir la meva corredissa i es va aturar a temps perquè jo acabés asseguda al seu morro en comptes d’estesa sota les seves rodes. Recordo quedar-me amb el cul clavat damunt del vehicle calent mentre el conductor sortia i calmava la mare, sense respiració, veient passar els meus vuit anys de vida per davant en vinyetes.

Pertanyo encara al carrer de Gibraltar tot i que potser no me n’agrada el nom o sense el ‘potser. No m’agrada que un dels carrers de la meva infantesa dugui aquest nom, quan era petita i encara no sabia què era ni on era Gibraltar, ja no m’agradava, però el nom que de debò em feia perdre la son era el de l’escola, Piscis, que em semblava un nom lleig i difícil de dir, sempre ens aturàvem a agafar aire entre la primera i la segona síl·laba, «Pis-cis», perdíem tot l’oxigen a la primera essa i confesso que la majoria pronunciàvem aquella ce a la castellana i això encara ens feia entrebancar més, fins al punt de papissotejar i acabar dient que anàvem al «Pis-ziz». Recordo que envejava els que anaven al parvulari de la Cucafera, a pocs metre d’allà, un nom ben bonic, llarg, acolorit i fàcil de dir, un nom que feia venir ganes de jugar. Recordo que també els envejava que fossin tan a prop del teatre del Patronat, on els del Piscis fèiem les representacions de final de curs, i ara miro el Google Maps i veig que del meu parvulari al Patronat hi ha amb prou feines dos-cents metres.

Pertanyo al carrer de Gibraltar, al Piscis, a Ca l’Espinàs, a Can Petit, a Ca la Ginesta, a Sant Cristòfol, al Patronat i fins i tot, per omissió, a la Cucafera, pertanyo a l’aparador de Can Rubio, la botiga de joguines on somiaven desperts tots els premianencs de la meva generació. Hi pertanyo i ho escric perquè em fa por que desaparegui, però hi va haver uns anys que no hi volia pertànyer, que si em preguntaven d’on era deia que del Maresme i encreuava d’amagat els dits perquè no em demanessin que concretés més, que jo no volia ser d’on era, no volia ser d’enlloc, que si hagués pogut ho hauria esborrat tot. Escrivia sense llocs, negava els espais que m’havien fet com era, i pensava que així els eliminava, que me’ls eliminava de la pell. Per sort, només els encobria, els protegia sota una capa de paraules de sal grossa perquè es conservessin en bon estat, perquè es marinessin, ja que un dia necessitaria (tornar a) pertànyer al carrer on vaig saber que ara pertanys i ara ja no.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb