Aquesta setmana sembla que anem arribant al cap del carrer. I ja era hora. Com tantes vegades ha passat aquests darrers anys, la força de la gent ha provocat un autèntic terratrèmol polític dins el món independentista. Els fets del cap de setmana, sobretot les grans manifestacions del primer d’octubre, han fet veure a diputats i govern que el camí que s’ha transitat fins ara no convenç i que no poden acomodar-s’hi. D’aquesta constatació naixen les tensions que hem vist aquestes darreres hores, inexplicables per a un ciutadà normal, però molt riques en matisos per als malalts de la política. Com deia en l’editorial de dimarts, enhorabona als manifestants per haver-ho aconseguit.

Dilluns molts ciutadans van expressar, per primera vegada d’una manera ostensible, el desacord amb allò que feien els polítics independentistes. I la CUP, votant contra el segon paràgraf de l’acord que havia de decidir de quina manera el parlament encarava les amenaces de Llarena, va fer com altres vegades la feina irreemplaçable de marcar els límits, d’advertir. A partir  d’això, sobretot l’embolic entre Junts per Catalunya i ERC ha estat un intent d’adaptar-se a la nova situació.

El govern hauria pogut caure ahir, però això ara mateix no interessa a ningú, de manera que al final es va acabar fent una cosa que no acontentava ni els uns ni els altres, per mirar de salvar la cara de tothom. Això sí, amb matisos importants, que per aquesta raó Junqueras i Romeva signen una cosa i tots els altres una altra.

Però, més enllà del perill imminent d’eleccions, em fa la impressió que ahir vàrem presenciar el final d’un camí que del gener ençà alguns havíem anat advertint que no podria funcionar. No he defugit ni un sol moment la gravetat de la presó i l’exili, però a partir del moment que Llarena –i no el parlament– va decidir qui era el president de la Generalitat, es va fer obvi que això acabaria malament. Era obvi que el ‘Show must go on’ arribaria un dia que s’esgotaria. Però solament si el carrer reaccionava. I ací, en l’extraordinària reacció ciutadana d’aquest cap de setmana, hi ha la clau de volta de tot.

I a partir d’ara què? Doncs poden passar dues coses, bàsicament. Que els polítics independentistes continuen desoint l’avís del carrer i vulguen seguir el camí de l’autonomia retòricament republicana o que, si més no una part –veig difícil que ho facen tots–, comencen a proposar canvis constatables, no de paraula sinó amb fets.

Perquè passe això no cal fer tampoc grans invencions. Mesos arrere s’havia proposat un esquema, amb la institucionalització formal del Consell de la República, que ha anat esvaint-se de l’escena, fins al punt que avui ja no sabem ni si existirà o no. S’ha substituït, de manera sorprenent, per una demanda com més va més insistent d’uns acords amb Madrid que al final sobretot deslegitimen el primer d’octubre. La qüestió és si, per exemple, serviria encara avui el pla del Consell de la República. I quina reacció provocaria en l’estat espanyol. Com aquest, hi ha més projectes que podrien evidenciar el canvi de rumb i supose que la majoria parlamentària i el govern, si volen, triaran el que consideren més convenient. Però al final sembla que la ratlla que dilluns es va traçar és la que indica que ara comptarà si hi ha voluntat de respectar el mandat del primer d’octubre o si, per la raó que siga, l’únic propòsit de l’acció política de l’independentisme és no crear conflicte. En definitiva, es pot fer la independència des de l’autonomisme, des de la pràctica de l’autonomisme? I encara: es pot fer pensant-se que això no tindrà cap conseqüència i que els electors ho acceptaran tranquil·lament?

Entenc que la convulsió de la manifestació de dilluns no es podia pair de pressa i encara menys en una setmana tan difícil, en què Junts per Catalunya i ERC tenen tan poc marge de maniobra. Ho entenc i crec, únicament per això, que no n’hauríem de fer massa sang, de tot això que ha passat. Ara cal veure si, una volta superat l’escull parlamentari, es palesa un canvi de rumb important o no. Però, amb la paciència del carrer tan al límit, si hi ha ningú que vulga assumir-lo caldrà que ho faça prompte. Perquè, si serveix de res la meua opinió, em fa la impressió que a Catalunya han canviat moltes més coses aquesta setmana que no pas en tot l’any. I això, què voleu que us diga?, jo ho veig molt, molt, positiu.

PS: Que els grups no independentistes es dediquen al xou, amb tot allò que va passar ahir, no ens hauria de sorprendre, dissortadament. Però estaria bé que no oblidassen tan fàcilment que tot funcionaria millor si la repressió, que només recau sobre l’independentisme, no fos la que és.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb