Per què, tot i la cessió, la decisió de Puigdemont és un pas endavant?

«No hi ha República, tal com la voldríem, però tampoc no hi ha la Catalunya autonòmica que voldrien ells. La confrontació es manté oberta. I només entenent-ho com una confrontació podrem anar endavant»

Vicent Partal
02.03.2018 - 16:12
Actualització: 02.03.2018 - 17:12
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El president Puigdemont va anunciar ahir el començament de la institucionalització de la República, des de l’anomenat espai lliure de Brussel·les, cinc mesos després del referèndum d’autodeterminació. També va dir que havia arribat l’hora d’actuar, tot anunciant una querella davant l’ONU contra el Regne d’Espanya. I va posar sobre la taula una fórmula per a desblocar la gestió autonòmica amb una renúncia al càrrec de president de la Generalitat, que va afirmar que era provisional. Des d’ahir, la seua tasca és posar dempeus, precisament, les institucions que hauran de donar forma a la República proclamada el 27 d’octubre. I tot això des de la llibertat que Europa ofereix als catalans, en contrast amb la tirania critàrquica espanyola.

Precisament la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya va ser un gran exemple per a entendre què ens espera si continuem sota aquest ‘govern dels jutges’, sota aquest govern falsejat que fa possibles escenes surrealistes, indignes d’una democràcia, com les amenaces penals al parlament pel simple fet de debatre no pas una moció, sinó una transacció a una moció.

El bloc del 155 no cedirà ni un pam de terreny en la repressió a les institucions autonòmiques catalanes. I, per tant, les institucions nacionals catalanes –que sembla que siguen la mateixa cosa, però no ho són– necessiten una estratègia que mantinga la pressió sobre Espanya i la comunitat internacional més enllà de la gestió de l’autonomia. Que combine l’actuació política de gran abast amb ‘fer-se càrrec d’una burocràcia menor’, per dir-ho en paraules de Julià de Jòdar. I per a fer això calen institucions que no estiguen ofegades, que siguen lliures i puguen actuar en llibertat.

Aquest és el sentit del pas endavant que ahir va anunciar el president Puigdemont. La República Catalana no és cap entelèquia, per més que alguns en facen befa. Fou proclamada pel Parlament de Catalunya, legalment. Té la majoria del parlament actual a favor. Acaba d’anunciar com començarà a institucionalitzar-se, quines institucions desplegarà. Ja té un edifici on opera, a Waterloo, i gent que hi treballa. Té uns polítics, començant per Puigdemont, que la representen i representen, així, l’enfrontament contra l’estat espanyol. I, per damunt de qualsevol altra cosa, hi ha dos milions de ciutadans que la poden convertir, si ho volen, en l’ariet de la defensa de la democràcia i les llibertats personals i nacionals.

És lògic i normal que el PP i l’unionisme intenten reduir la complexitat de tot això que he explicat a un simple ‘pas al costat’ del president Puigdemont. Que també ho és, és clar. Perquè el parlament ha tingut por de proclamar-lo i ha cedit a la pressió espanyola. Ja he dit repetidament aquests dies que crec que cedint no s’hi guanya res i que cedir és una mala estratègia. Però aquesta ha estat la decisió del bloc independentista al parlament, dels tres partits, i poca cosa podem fer-hi nosaltres.

Ara, si la decisió del parlament ha estat cedir, la que Puigdemont va anunciar en el seu discurs és molt més complexa. Inclou la cessió, car en definitiva si ell volgués podria forçar eleccions. Però no és únicament –ni sobretot– una cessió. No sé si és raonable que sectors de l’independentisme s’apunten ara a la tesi del pas al costat i prou, per més que el partidisme els emboire la vista. Però estic segur que el temps posarà les coses a lloc. Espanya volia, i el Financial Times en parlava en un article molt interessant ahir, un ‘cop quirúrgic’ que li permetés de dir que això de Catalunya ja s’havia arreglat, que s’havia acabat la proposta de ruptura i que el Principat era una plàcida autonomia més. Però això no ha passat i, en canvi, des d’ahir es troba que s’activaran aquestes institucions que, per desgràcia nostra, no s’activaren quan tocava i quan més les necessitàvem, just després de la proclamació. No hi ha República, tal com la voldríem, però tampoc no hi ha la Catalunya autonòmica que voldrien ells. La confrontació es manté oberta. I només entenent-ho com una confrontació podrem anar endavant.

I a Espanya hi ha tres coses que li fan por. La primera, i principal, és la que en definitiva li ha fet malbé el pla i l’ha menada a la crisi on s’ha encallat: el vot dels ciutadans catalans. La segona és aquest símbol de la llibertat dels catalans, i del dret de ser persones lliures, en què s’ha convertit la República. Perquè el simple fet d’existir li lleva legitimitat com a estat i l’obliga –tal com veiem ara i adés– a dur la repressió al límit. I finalment té por que algú més poderós, des de fora, acabe imposant-li una negociació. Però sense cap referència alliberada això seria impossible: negociar amb qui? Amb un parlament que no pot decidir ni qui és el candidat? El govern autonòmic i el parlament autonòmic, com es va veure ahir clarament, ja no podran defensar lliurement cap proposta per a Catalunya. Però el Consell de la República i l’Assemblea de Representants sí que ho poden fer. I aquest és el gran canvi d’escenari i aquesta serà la seua feina més urgent. D’ací ve que el primer gest haja estat, precisament, una denúncia davant l’ONU.

Puigdemont va dir ahir que ni claudica ni es retira. Entenc la frustració de molta gent que voldria unes institucions, també a l’interior, més contundents. Però també sé que alguns no volen ni voldran que llegim aquestes frases del seu discurs perquè no els espatlle la realitat paral·lela en què ens volen instal·lar. Aquesta realitat paral·lela que diu que no va haver-hi càrregues el primer d’octubre, que no es va fer cap referèndum d’autodeterminació, que no es va proclamar la República, que el monarca va ser ben rebut diumenge i que els repics d’atuells en realitat eren per a saludar-lo afectuosament. Qui s’ho vulga creure, tot això, per mi ja s’ho pot creure. Però la realitat ha demostrat de sobres aquests darrers anys que és molt més tossuda que no pas els entusiastes titulars de la premsa del règim. Com Mariano Rajoy pot comprovar cada dia, quan s’alça del llit i veu que han passat quatre mesos del colp d’estat però el poble de groc es manté ferm. O quan s’adona que el president Puigdemont, el ciutadà @KRLS, continua treballant per fer realitat el seu projecte polític i es posa en una via on ell, precisament, ja no pot pressionar-lo.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
01.03.2018  ·  22:17

Semblava inevitable aquest desdoblament de Catalunya. El Principat, on cal administrar allò que es puga, i la República, que no pot existir encara en el territori controlat per Espanya. Ara, Espanya haurà de lluitar en dos fronts. I li resultarà difícil en el front internacional. Només cal recordar la unanimitat de 94 cònsols. És com mantindre el cap fora de l’aigua mentre lluites amb algú que et vol ofegar. I tant, que existeix, la República. És més certa que la justícia segons on. I si no, que li pregunten a Valtonyic. Per exemple.

pasqual sala
pasqual sala
01.03.2018  ·  22:34

Sí, és un pas endavant, assolit amb molta dignitat. A més, hui al Parlament de Catalunya m´han agradat força les intervencions dels representants dels partits independentistes. Des d´Alacant, hui toca dir, i espere no equivocar-me, enhorabona i endavant!

Òscar Alegret
Òscar Alegret
01.03.2018  ·  22:53

Jo no ho veig igual. Anem cedint, cedint, cedint… I l’Estat espanyol va guanyant, guanyant, guanyant… Ahir deies que cedir no serveix de res, i avui mires d’amagar, camuflar o dissimular una claudicació. El pas següent serà la renúncia d’en Jordi Sánchez, que presentaràs com una jugada intel·ligent per a aconseguir no sé què. L’Estat espanyol ens va guanyant la partida, Vicent. Em sap greu, però ho veig així.

Joseph GUIX
Joseph GUIX
01.03.2018  ·  23:09

Aqui a França, sona molt estrany que la capital de Catalunya sigui Waterloo. El record de Napoleó no ajuda.

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
01.03.2018  ·  23:11

Bona i engrescadora valoració de la realitat, gràcies. Segueixo pensant que una part de l’independentisme (i penso en ERC, és clar) no ha estat a l’altura de les circumstàncies històriques. Si ponderem les declaracions i actuacions dels seus caps visibles d’ençà del 21 de desembre, el que veiem és un seguit erràtic de desinflaments, fugides d’estudi, contradiccions repel.lents, mesquineses partidistes, escarafalls autonomistes, traïcions emmascarades… Un espectacle poc edificant i sí molt desmobilitzador, per no dir desmoralitzador. Afortunadament hi ha vida abans i més enllà d’ERC, i bona part de l’independentisme sí que ha sabut entomar dignament i valerosa l’envit de l’agressió estatal. Amb tot això el que vull dir és que és trist que les limitacions mentals d’ERC ens hagin privat d’allò que corresponia, que no era altra cosa que la investidura (restituint-lo en el seu càrrec) de Carles Puigdemont (per bé que la cosa no hagués de prosperar i acabés en una “mera”, però gloriosa, temptativa). Esperem que la duresa dels temps que venen acabin guarint la immaduresa, la ingenuïtat i l’egoisme d’ERC.

Pepi Borrego
Pepi Borrego
01.03.2018  ·  23:17

He sentit al President i l’he vist ferm i decidit. M’han tornar a venir l’ilusió i les esperances que aquests últims dies, veient les deslleialtats per part d’esquerra i d’escoltar tant la paraula simbolic, han estat durs.
Ell i els consellers treballant des de Brusel.les i nosaltres els recolzarem des de Catalunya. Seguim! Gràcies President!

Danny Norton
Danny Norton
01.03.2018  ·  23:28

Editorial molt encertat, Vicent, gràcies.

Hem viscut cinc mesos tensos, però per fi avui SÍ que hem fet un gran pas endavant: el Parlament de Catalunya ha aprovat la resolució que restitueix la presidència de la Generalitat, la legitimitat de Puigdemont i les institucions catalanes i alhora condemna el 155. I a continuació el Molt Honorable i Únic President 130 activa les institucions republicanes i denuncia Espanya davant l’ONU. Renuncia provisionalment a la investidura i proposa Jordi Sànchez com a president autonòmic.

Excel•lent i molt clar discurs institucional, President, gràcies. Suposo que a Espanya el retallaran i mal traduiran, (és tan fàcil publicar accions violentes en lloc de valentes, oi?) però no ens ha d’amoïnar, el camí cap a la República ja l’hem encetat, el Consell de la República ja pot parlar de tu a tu i amb llibertat amb qui vulgui, i el govern autonòmic aixecarà el 155 i reprendrà la gestió del dia a dia sense tantíssima opressió i repressió com sofrim avui.

Visca la República!

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
01.03.2018  ·  23:35

Per deixar-ho tot ben clar l’ideal seria que tan bon punt com hi hagi govern de la colònia autonòmica per poder administrar el que es pugui, els 72 parlamentaris lleials a la República, en acte de protesta fins que no siguin alliberats tots els presos polítics, no assitiessin més al parlament tret de una vegada a l’any per aprovar els pressupostos i prou.

Com que no hi hauria quòrum, el parlament colonial ja no es podria reunir més i quedaria ben clar que el país es regeix pel que decideixi el Consell de la República.

jaume vall
jaume vall
02.03.2018  ·  00:01

L’anàlisi és real i encertada. Ara, també és real dir que la condició humana fa que es produeixin negociacions entre els nostres carregades de misèria i curt-de-mirisme on hi hauria de ver amplitud de mires i generositat que repliqués la gernació del 20-S , de l’1-O , del 3-O, del 21-D. Surti bé o molt bé el procés de la bicefàlia, alguna cosa s’haurà d’aprendre i corregir per tal de que hi hagi més polítics estadistes, transversals, de dues legislatures, més que no pas polítics gestors, partidistes, eterns.

Joaquim Falcó
Joaquim Falcó
02.03.2018  ·  00:06

Ja es poden començar a expedir passaports de la Republica Catalana des de Waterloo .Rapid ,

Felipe fotet
,

Rosa Gispert
Rosa Gispert
02.03.2018  ·  00:07

Ho sento Vicent aquesta és una anàlisi molt simple. Molt forçat tot per veure si hi ha alguna cosa que es pugui salvar. El cas és que el President ha cedit al xantatge d’ERC , a la por d’alguns des seus diputats i a la seva pròpia de quedar-se sol.
Quina gestió podem esperar d’uns polítics i d’unes institucions colapsades per la por?.
Prefereixo noves eleccions i perdre-les democràticament que lliurar el Parlament i el govern, en contra de la voluntat popular, per por.

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
02.03.2018  ·  00:42

Reconec haver estat un xic massa dur, injust amb ERC, si més pel que fa a n’en Roger Torrent: va estar magnífic a l’ICAB; i fa pocs dies, també, davant del borbó, ha sabut representar la Catalunya republicana amb prou dignitat i fermesa.

Martí Huete
Martí Huete
02.03.2018  ·  01:21

Moltes Gràcies President Puigdemont pel vostre esforç afegint-hi el sacrifici d’estar vivint tan lluny de la vostra casa i del pais que esteu creant.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
02.03.2018  ·  01:54

Anem endavant perque finalment ens comencem a moure, i ELS HEM ACORRALAT posant a Jordi Sanchez de presidenciable… Ara a veure que expliquen, un altre cas que perdran davant els àrbitres internacionals… 2-0 … I si volen perdre per golejada que continuin fent.. l’important és que nosaltres juguem net i no ens colin cap gol…

El tema ara és ser bons minyons i ampliar base social quan abans millor no sigui que els de la ONU ens donessin un nou referendum homologat com Scotland i sortís un 47-SI vs 53-NO que és la ultima tendència de vot… Fa més de tres anys que no ens movem dels vols de 2 milions…

Comencem a ampliar per les clases populars? eh CUP? enlloc d’obrir-nos el cap repetidament contra un mur? Que això del tema vots ja ho suggeria la vostra companya Gabriel dies abans del 27S2015… res, es un tema de credibilitat internacional només… i de fiabilitat… com tot lo modern… com el gas de la coca-cola… per anar a la ONU, Ginebra, i aquests llocs si hagués calgut també… enlloc de montar un sarau…

Albert T
Albert T
02.03.2018  ·  05:14

Veig molt d’optimisme revestit d’un excés de llirisme pel que fa a com veu la gent aquestes actuacions porugues i enganyababaus dels polítics que tan deien que volien fer i que des de l’octubre només fan que cagarla i claudicar en tot!

Sense veure i dir les coses com són no anire’m enlloc, ens estem movent en cercles i buscant sortides que no existeixen i no porten a res, en comptes de fer l’única cosa que ha resultat ser efectiva perquè tothom veia que era seriosa! Ho dic pel que va fer la ciutadania, que no els polítics, els dies 1 i 3 d’octubre! Aquest és el camí…, quan la gent va prendre el control llavors el món va creure en nosaltres i acte seguit els polítics s’han anat encarregant de desmontar-ho tan com han pogut!

A la vista de tot el que han fet i fan, o millor dit…, no fan!, crec sincerament que la major part d’ells no hi han cregut mai en fer realitat la República i només ens utilitzen per seguir remenant les cireres tots plegats!

Ja n’estic tip d’enganys i que menystinguin la gent com si fossim estúpids, incomplint reiteradament la tasca per la que se’ls ha votat!
No he cregut mai en politics professionals, no hi segueixo creient i no hi creuré fins que no se’m demostri amb realitats indubtables i fermes que estan compromesos realment per construir la República que desitgem tots nosaltres!

De moment no veig res de tot això, al contrari anem enrere cedint el poc que queda cada vegada més depressa, fins que no quedi res a defensar!

I per últim dir que no es guanya res valuós sense lluita i sense donar alguna cosa valuosa a canvi! Feu-vos la pregunta primer del que esteu disposats a donar vosaltres, i si la resposta es tot el que calgui, llavors tornem al carrer i demostrem allà, al mon sencer i d’una vegada per totes, que som dignes de mereixer el país que diem que volem!
Si es que no, doncs calladets, a entomar tot el que vulguin fer amb vosaltres i a fer bondat!

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
02.03.2018  ·  06:48

Ja m’agradaria equivocar-me, però bastir les institucions a 1500 km de distància, amb un parlament atrapat pels jutges i un govern vigilat constantment (que ja veurem què és capaç de fer), no se jo si és gaire possible ni efectiu.

Sense repartir culpes ni motius sobre per què estem com estem, el que és clar en aquest moment és que les forces del 155 ho controlen absolutament tot.

Plantejeu-vos sinó si seríem capaços ara, per exemple, no ja de fer l’1 d’Octubre, sinó tan sols de convocar una consulta sobre la recollida d’escombraries a Abrera sense el permís de l’estat.

I, malauradament, les institucions polítiques (i la república n’és una) es construeixen primer de facto i després de iure. Sinó que li diguin a Kòssove, o a les repúbliques bàltiques, que abans d’esdevenir independents ja funcionaven com a estats de facto. Es diu control del territori i de les institucions. En tenim algun dels dos ?

Sembla que internacionalment poden acabar donant-nos la raó- d’ací a 10 anys- potser, i només sobre els abusos contra els drets civils, no a favor o en contra de la república, cosa que tampoc implicarà res.

Sinó mireu les n-simes resolucions contra Israel, o contra Rússia per la invasió d’Ucraina. O Turquia. O Xina al Tibet. Algun d’aquests països s’ha despentinat ? Fins que algú no ha imposat sancions o una intervenció militar (per exemple per Sèrbia a Bòsnia o Kòssove, o Indonèsia al Timor), res de res. Els cubans varen tenir sort dels EUA, o encara estarien demanant autonomia.

En realitat, si ho volem, l’única possibilitat amb un estat com l’espanyol és un procés que eixampli els independentistes a un 70-80% de la població i una mobilització popular, amb accions que obliguin Espanya a negociar, i tot en el marc d’un pla molt ben coordinat.

I això són anys i panys a partir d’ara, perquè no és que haguem tornat a la casella de sortida del 2010, sinó al 1977.

La pregunta sempre és si volem, si som capaços i si estem disposats tots (societat i polítics) a pagar el preu de la confrontació. No es tracta de violència (almenys per part nostra: som pacifistes i tampoc serviria de res davant 40 milions d’energúmens que ens volen fer la pell), però si de força i d’accions més contundents en les quals hi tindrem molt a perdre, però també molt a guanyar.

Això probablement ho haurà de plantejar una nova generació de ciutadans i de polítics, però hem de començar a pensar si hi estem disposats o no, i sobretot, hem d’aprendre molt del que ens ha passat, tant pel que fa a com es capté l’estat espanyol, com sobre organització i també com saber aprofitar els tempos (els n’hem arribat a deixar de temps per preparar-se i veure com podien respondre’ns a tot mentre nosaltres anàvem fent filigranes inútils, redeu !!) i plantejar les accions.

Somriures i llaços grocs els fan poc efecte, em temo.

Antoni Oller
Antoni Oller
02.03.2018  ·  07:25

Estic d’acord amb la Rosa Gispert. Si fem una ullada a cal veí (https://www.elnacional.cat/ca/politica/ampli-resso-internacional-puigdemont_244134_102.html) podem començar a copsar la magnitud de la tragèdia: “Menys impacte ha tingut per ara l’anunci de posta en marxa del Consell de la República i la decisió de portar Espanya davant el Tribunal de Drets Humans de l’ONU.” Perquè aquestes altres dos noticietes son les que la premsa local ha hagut de magnificar per edulcorar la catàstrofe de la retirada de Puigdemont. Faig copy-paste del que vaig escriure ahir en hypercalent com comentari a l’article del Pere Martí: “Molt bé, ERC ja té el que volia, apartar Puigdemont. I ara què?. Puigdemont ja és el passat, però Junqueras també eh, que no es faci il·lusions! Ja sé que és impossible, però voldria tornar el temps enrere, perquè em considero molt enganyat pel 21D, com per tot el procés. Estic tan emprenyat que no acabo el comentari perquè no s’enquadraria dins els paràmetres de la bona educació!” Ara estic una mica més asserenat que ahir nit, però cada cop més conscient de la realitat i més enfonsat. Em faig també meves les paraules de l’Òscar Alegret: ” Anem cedint, cedint, cedint… I l’Estat espanyol va guanyant, guanyant, guanyant…” I acabo assumint que la visió optimista de cada petita derrota no és més que el necessari mecanisme de defensa del cervell. Malgrat tot, soc conscient que cal fer foc nou i deixar-nos enfonsar en la misèria més absoluta per tal d’acabar amb la generació de polítics que ens ha dut al 27O, agrair-los la feina feta, tenir-los a la Viquipedia, i que una altra generació agafi d’aquí un temps el relleu, en forma d’un partit nou que aglutini tot l’independentisme, des del sector menys comunista de la CUP fins a la majoria de votants de Convergència. Mentrestant, bona nit i tapa-t.

Montserrat Bonfill
Montserrat Bonfill
02.03.2018  ·  07:27

Que puc dir hem d’esperar i lluita amb el que poguem fins que canviin les tornes.
Tot es molt complexe pro estem resistin .
Ànims i endavant Catalunya.
Gràcies a tots els representans escollits per el popble

Pepi Oller
Pepi Oller
02.03.2018  ·  08:25

Què voleu que us digui, avui tinc un sentiment amarg
Sento el President dir que no renunciarem quan estem renunciant, que no ens doblegaran quan ens estem doblegant. O és que estem fent allò que volíem fer I que ens havíem guanyat a les urnes?
Ahir el Parlament aprovava solemnement una resolució que recordava la nostra sobirania. No sona a nou perquè ja no és la primera vegada que el Parlament fa una declaració de sobirania. Però quan veus que la sobirania es proclama però no s’exerceix, la confiança es va deteriorant.
Declarem que no tenim por, però una renúncia rere l’altre tenen lloc per la por a la confrontació. La classe política no està a l’alçada I nosaltres tampoc.
La desactivació de la gent al carrer mitjançant l’ajornament en el temps -tant de la declaració d’independència com d’investidura del President- és de manual. L’única resposta per combatre aquestes tècniques és quedar-nos al carrer, I no ho vam fer, perquè la rutina del dia a dia passa per davant I ho desactiva tot, ho acaba normalitzant tot, si més no en aparença, perquè la remor persisteix. Envejo els de l’acampada a la Plaça Catalunya perquè ells poden tenir la consciència tranquil·la de saber que van fer tot el que podien fer.
Si és cert que des de Brussel·les es vol fer república, que ens posin deures, perquè el govern autonòmic alguns no el reconeixem.

Albert Miret
Albert Miret
02.03.2018  ·  08:32

Estic profundament orgullós i agraït al meu President. Em sembla que aquesta és la via correcta. Els primers problemes que té la bèstia ja d’entrada és un nou ridícul que deixarà tot el món espatarrat, consistent en què ara haurà d’impedir el nomenament del Jordi Sánchez com a President de la Generalitat. Si no ho fa, tindrem un President interí que estic segur que ho farà molt bé, i si ho fa, serà la riota del món per enèsima vegada. A més, també haurà de fer front a la denúncia del President a l’ONU, i a tota la miríada de denúncies a través d’altres institucions, sobretot haurà de continuar fent front a la nostra revolta cada vegada que en tinguem ocasió, com va quedar ben clar amb la presència d’aquell rei que no sap que va despullat. Algú sap una millor manera de resistir? Perquè val la pena recordar que no estem en una situació normal, sinó resistint l’atac feixista a una població demòcrata i pacífica, més bèstia del segle XXI. Ara el que caldria és que des de Brussel·les i des de Barcelona hi hagués una activitat frenètica i una comunicació contínua per a tenir-los esparverats mirant de parar els dos milions de pilotes que els cauran a sobre. Cal ofegar el TC i el gobierno de paperam.
Nota: l’estampeta que s’han fet per dir que “el plan de la Moncloa ha triunfado” , i que recorda aquella de “el barrendero les desea felices Navidades”, és infantil i insostenible per a un “gobierno” que ha perdut unes eleccions que es va fer a mida. Farà riure molt al món, i això ens va bé. Ens hem d’afanyar a demostrar que continuem aquí i que els farem fer el ridícul tant com puguem, fins a aconseguir el nostre objectiu. Visca la República!

Enric Vilar
Enric Vilar
02.03.2018  ·  08:41

Comentaristes. Sisplau (I si no Vilaweb), voleu fer el fotut favor de reduir dràsticament las parrafades llarguíssimes. No paga la pena ni començar a llegir.ho.
50-100 mots max, please….

PAU BOLDU
PAU BOLDU
02.03.2018  ·  08:58

Felicitar al gran Torra per parlar com cal.
Al Parlament guerra total als franquistes PP, feixistes Cs i nazional.soclalistes del PSOE-GAL.
Cap pacte, cap paraula, cap tracte amb els criminals franquistes del 155 que son els que son: uns miserables franquistes espanyols.
El temps del franquisme constitucional s’acaba, a españa no hi ha res més que antidemocrates, de la porra i la salvatjada.
iceta es arrimada, es hitler, es franco.
Veure a l’analfabet garcia albiol al darrera del tot, indica que les escombreries de gurtel estan al wc

Josep Bofarull
Josep Bofarull
02.03.2018  ·  09:03

Estic d’acord amb tu Enric, seria bo sintetitzar, aportar idees noves, mentre nosaltres discutim el sexe dels àngels ells: “no volen ni voldran que llegim aquestes frases del seu discurs perquè no els espatlle la realitat paral·lela en què ens volen instal·lar. Aquesta realitat paral·lela que diu que no va haver-hi càrregues el primer d’octubre, que no es va fer cap referèndum d’autodeterminació, que no es va proclamar la República, que el monarca va ser ben rebut diumenge i que els repics d’atuells en realitat eren per a saludar-lo afectuosament.

Albert Miret
Albert Miret
02.03.2018  ·  09:13

Enric Vilar. Veig que fa dies que insisteixes, i si tot el que vols expressar és que t’espanta llegir un paràgrafs massa llargs es comenti el que es comenti, potser és que t’espanta una mica la complexitat. Si és així, segurament seria millor per a tu canviar de diari, perquè aquest tracta els diferents temes que toca amb molta profunditat, perquè la situació que estem vivint és molt complexa i seria una ximpleria pretendre comentar idees complexes amb dues paraules.

Josep Salart
Josep Salart
02.03.2018  ·  09:19

El comentari d’en JR Gomà em fa pensar i trobo que es acertat.

Si no fem algun cosa més, això es desinflarà.

Gomà, estic amb tu.

Josep Salart
Josep Salart
02.03.2018  ·  09:24

Enric Vilar, no em manis, home.

I no em treguis les meves hores de classe de lectura i comprensió. Has de tenir una mica de respecta pels tontos.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
02.03.2018  ·  09:36

Sento parlar de símbols. Declaració simbòlica, pas al costat simbòlic… Els símbols són importants i són el que ens fan humans. Una senyera es un símbol, una declaració es un símbol, una campana esquerdada a Filadèlfia es un símbol, una torre lletja de ferro a París es un símbol. I els infinits símbols són vàlids pel conjunt de la humanitat. El Consell de la República de Catalunya serà un símbol, un símbol amb el que els catalans començarem la nostra singladura per la història. Som en el bon camí, no hi ha cap dubte.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
02.03.2018  ·  09:39

Gràcies Vicent. Gràcies Roger Torrent. Gràcies i endavant President.
I el poble? Què farem nosaltres? Recordem que som una part important i decisiva.
Llibertat presos polítics i exiliats i embargats i encausats.

Victor Serra
Victor Serra
02.03.2018  ·  09:55

L’estratègia em sembla intel.ligent i pot funcionar sempre i quan deixem de banda partidismes i treballem units. I no ens oblidem que per anar de veritat endavant necessitem més del 50% dels vots en una votació, ja siguin municipals , europees o espanyoles, que són Les properes vegades que votarem . Això és el que realement ho canviaria tot. Però mentrestant cal anar treballant i sembla que anem per bon camí.

Felip Infiesta
Felip Infiesta
02.03.2018  ·  10:01

El marcador més fiable de si els catalans estem avançant o no vers la consolidació de la Repùblica, és l’estat de nervis del govern espanyol. Personalment crec que hem d’actuar a tots els nivells Parlament, Brusel·les, carrer, se’n fidels al 1O, 27O, pas a pas, conquesta a conquesta…per mantenir-nos a l’agenda política, peti qui peti fins aconseguir els nostres objectius.

Pep Agulló
Pep Agulló
02.03.2018  ·  10:05

M’ENERVEN MOLTS COMENTARIS
1/ En la confrontació Catalunya-Espanya mai podrem respondre amb la contundència dels atacs. Ells escometen amb dinamita nosaltres erosionant-los els ciments. L’arma de la repressió és el seu últim recurs. Només poden augmentar la quantitat. Nosaltres operem en tres fronts, amb una varietat d’armes: accions legals provocant problemes polítics, actes de suport presos, manifestacions, campanyes internacionals, resistència no-violenta, etc. que donen un plus de qualitat en la seva efectivitat. El temps ens és favorable, però serà llarg.

2/ S’han comés errors per part dels polítics que han comandat el procés, però no hi veig pas traicions. Una generació de polítics que s’han fet en l’autonomia i no han valorat amb qui s’enfrontaven. No havien lluitat contra la bèstia franquista. Errors, però que no han significat pas la derrota. Deixem de lamentar-nos amb el que hagués pogut ser. Estem dempeus com es va demostrar ahir legitimant al president i preservant la dignitat republicana que no és poca cosa sota un cop d’estat. I seguim…

3/ Si estem en plena confrontació i tenim tres front de lluita no carreguem els neulers només als polítics. Ara, ¿Si l’enemic ens ataca per republicans, siguem del partit que siguem, perquè ens hem d’afeblir en lluites fratricides com adversaris? La reivindicació mínima és la llibertat ! i la volem tots. Deixem la inútilitat de les cessions i la rigidesa dels dogmes. Realpolitik.

Subscric comentari d’en Danny Norton.
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
02.03.2018  ·  10:25

No ho veig com una cessió davant l’estat espanyol. Més aviat penso que Puigdemont fa el que cal i pot davant el risc de divisió interna de l’independentisme per part de les faccions que pressionen per formar govern autonòmic. Manté l’envit amb l’estat espanyol amb la internacionalització del conflicte i la referència simbòlica (potser fins i tot més, ja es veurà) de la continuïtat de la república, és a dir, la representació d’un govern a l’exili que no accepta el 155 ni els seus efectes fins on ara mateix es pot. Es podria haver tibat més la corda? Amb l’estat segur que sí, amb els ‘socis’ ja és una altra cosa.
Jo no sóc tan generós amb els ‘errors’ d’alguns, i sí que hi veig traïcions clares i greus a l’hora de prioritzar poder autonòmic a la voluntat dels que es van jugar la cara l’1O, I certament no em refereixo al president, que ja ha admès l’error del 10 d’octubre.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
02.03.2018  ·  10:27

Decebut, ls submissió no portarà en lloc.
Com tu dius Vicens, han tingut por, i la pressió d’ERC s’ha imposat.
Però amb la submissió l’únic que s’aconsegueix és envalentonar al gobierno i els seus lacais PSOE-C’s, i als jutges injustos al seu servei.

Es treu encara més la màscara ERC.
Han aconseguit amb la seva negativa i pressió acontentar al trio PP-PSOE-C’S, només cal escoltar-los ara com es volen donar el mèrit d’haver impedit el restabliment de Puigdemont.

No voler donar suport real a la restitució del President legítim Puigdemont ha estat sempre l’objectiu d’ERC amb una visió partidista per sobre de la de País.
D’aquí venía tota la enganyifa de voler una presidència efectiva.
O és que l’Oriol és mes efectiu perquè està aquí però a la presó. NO.

A part de ser el President legítim, Puigdemont seria més efectiu internacionalment per a la República des de Brussel·les.
Clar, que això l’importa molt poc a la autonomista submisa ERC.

Ja han perdut uns quants vots més els d’ERC.

Què esperen? Anar reculant quan manin des del gobierno que Jordi Sánchez tampoc, que xxxx tampoc, fins arribar a la Marta Rovira que va culpar Puigdemont de fer el referèndum que ella no volia, o al Santi Vila, mes amic del gobierno.
INDIGNANT!

Antoni Oller
Antoni Oller
02.03.2018  ·  10:54

Ni que sigui només per intentar autoprotegir la meva suposada salut mental, m’he de creure que la gent de Waterloo aconseguirà algun petit gest de la comunitat internacional que permeti seguir somiant que els nostres fills o nets finalment veuran l’alliberament nacional de Catalunya. Però mentrestant, els catalanets condemnats a seguir en territori administrat per l’estat espanyol, hem de veure com ens ho fem per resistir i sobreviure a les ganes que té aquest estat d’aniquilar-nos. I tinc més dubtes encara dels que em planteja “l’espai Brussel·les”. D’entrada sospito que Torrent ja sap del cert que els diputadets de l’autonomieta adscrits al grup parlamentari d’ERC (i la CUP també!!!) no volen (o no poden, per les ordres de l’aparell) investir Sànchez sinó Junqueras. Per la mateixa regla de tres, Puigdemont acaba de deixar anar subtilment que això no és JxSi, i que per tant, els diputadets de l’autonomieta adscrits al grup parlamentari de JxCat no donaran mai el SI a investir Junqueras. Resultat de l’equació? Ningú té els vots suficients per ser investit presidentet de l’autonomieta segons la composició del parlamentet sorgida del 21D. Segueixo? No oi?

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
02.03.2018  ·  10:56

Crec que Puigdemont ha “aparcat” la seva candidatura cedint a les porugueries d’ERC per a evitar la fractura dins l’independentisme, forçades per l’autonomisme d’ERC i per la seva obsessió partidista pel davant del Pais, però ha estat un error que no durà en lloc.

Amb la desastrosa situació creada d’acontentar al gobierno amb no nonenar/restablir Puigdemont com a President la única mig sortida que hi ha seria, de forma valenta no simbòlica, que el Parlament atorgués credibilitat als representants de la República a l’exterior, els hi atorgués força real, si no ningú els escoltarà.

Per això cal no tenir por i que els diputats que en tinguin tornin el sou que no s’han guanyat i deixin passar a qui estigui disposat a anar en el camí de la República.

David Alegret
David Alegret
02.03.2018  ·  11:08

En el conflicte hi ha 3 vectors:
1. Vector assimilista, govern de Madrid, i la sagrada unitat d’Espanya
2. Vector republicà independentista, conscient de la legitimitat de Catalunya per a restaurar la seva independència política, judicial, cultural i econòmica. (50% de catalans)
3. Vector unionista, segons com colonitzador, població que viu a Catalunya i que la seva identitat espanyola no els permet de sumar-se al projecte republicà. (un 40% de catalans)

Ara mateix el vector 1 i 3 fan un entrepà i tenen el vector 2 mig atrapat. Ampliar el vector independentista mentre construïm república és el nostre repte. Enfocar-nos més amb els catalans que no ho veuen clar o no ho volen, més que ballar al ritme que ens imposa Madrid. Continuar amb la feinada que s’ha fet aquests darrers anys, instal·lar-nos en el positivisme i la confiança… ànims i a seguir! Gràcies pels vostres comentaris!!

Josep M. Mas
Josep M. Mas
02.03.2018  ·  13:24

Gràcies, Vicent. I molt d’acord amb la lectura del Sr. Pep Agulló.

Gemma R.
Gemma R.
02.03.2018  ·  14:03

Gràcies Vicent, jo també ho veig així. Seguim!

jordi Rovira
jordi Rovira
02.03.2018  ·  16:14

Evidentment això és un pas endavant. Hem col·locat un president de la república a l’exili. Li estem donant legitimitat internacinal. Perdó, li està donant l’obligada jugada judicial del govern espanyol. La injustícia, lenta però segura, també és imprevisibles en la seva manipulació. I de passada deixem allunyat la petita i obligada incursió de l’independentisme en la unilateralitat. Per això els radicals hem de fer un líquid i postmodern xiulet dissimulador i deixar passar amb la mà esquerra, mentre li fotrem fort amb la dreta.

Francesc Guilà
Francesc Guilà
02.03.2018  ·  17:01

Una ullada a la premsa d’aquí palesa la lluita per imposar el relat: pas endavant (VilaWeb i Punt Avui), deixar pas (Ara), pas enrere (La Vanguardia), pas al costat, etc. La paraula que surt més és “renúncia”. I aquesta paraula també és la que surt més a la premsa internacional. De l’adjectiu “provisional” pocs se’n fan ressò. L’eufòria del PP deixa clar també que objectivament hem cedit, sense que l’Estat pagui de moment cap cost polític per aquesta renúncia. És cert que la tensió continua pel fet de proposar un candidat empresonat i això obrirà una nova àrea de batalla (amb el precedent de Juan Carlos Yoldi, el 1987, que tot i estar empresonat va poder defensar la seva candidatura a lehendakari). L’interrogant és quin paper real podrà tenir l’Espai Lliure de Brussel·les i el Consell de la República: a distància, sense pressupost, sense personal, amb una vinculació institucional molt complicada d’oficialitzar, amb un reconeixement internacional difícil… i amb una dubtosa lleialtat per part d’ERC…

jordi Rovira
jordi Rovira
02.03.2018  ·  18:09

La renúncia que alguns comenten: tant nacionals partidaris de la independència, com opositors partidaris de la dictadura patriòtica española; rep més d’un comentari internacional que la dóna com a un pas ferm en la via de presentar aïllada la unilateralitat de l’estat. Una unilateralitat, que tapa en tot moment el pas vers a la independència. Una unilateralitat que no ajuda a cap via pràctica de govern del problema plantejat. Una unilateralitat que implica insolvència, incompetència e incapacitat d’un estat que preocupa a uns quants dels demés.

jordi Rovira
jordi Rovira
02.03.2018  ·  18:18

D’acord amb en P. Agulló. En tot cas, sobre la innocència o no dels nostres polítics ens falta posar en l’equació el valor del cost del seu empresonament. Un cost amb un pressupost temporal calculat a l’engròs, com bé ens confirmen les últimes notícies al respecte. Si els nostres rapers ens mostren com de clar tenen la seva entrada a presó, què no haurien de tenir en ment els nostres polítics! En tot cas, la seva obligació i deure, era córrer el risc d’ingenuïtat per vestir un argumentari constitucionalista sense màcula possible.

Josep Pascual
Josep Pascual
02.03.2018  ·  18:26

Critàrquica? Què vol dir?

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes