Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf del diari, amb els millors articles que hi trobaran l’endemà. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

Tot això que, després del discurs del Borbó el 3 d’octubre, passa al Principat o al conjunt de l’estat espanyol ho hauríem de posar, si ho volem entendre bé, també en un context europeu. L’aparició desimbolta de l’extrema dreta, que sembla que sorprèn molta gent, no és simplement una reacció del nacionalisme espanyol. Ho és –i tant, com ho és–, però alhora és la versió local d’un fenomen dramàtic que vivim, i sofrim, tots els europeus.

A Europa l’extrema dreta té un creixement tan espectacular com temible, val més que ho reconeguem i que ho entenguem. I, com ha passat sempre que s’ha escaigut, les raons d’aquest ascens no tenen tant a veure amb els seus encerts com amb els errors d’altri. L’extrema dreta creix, en uns termes generals que no són aplicables al cas català, en l’exasperació i en la desil·lusió. Com ha fet sempre. I aquest cap de setmana hem vist en tot d’estats europeus la força creixent d’aquests grups, que fins i tot amenacen de convertir en un autèntic calvari el Parlament Europeu que eixirà de les eleccions de l’any vinent.

Les raons de l’èxit de l’extrema dreta no es poden reduir a una sola causa, però n’hi ha dues de molt especials, que tenen un pes determinant en tot plegat. Són l’error de l’esquerra de no defensar la llibertat a qualsevol preu i, especialment, de confrontar llibertat amb seguretat com si no fossen compatibles; i el gravíssim error de deixar reduïda la democràcia a una pantomima dirigida i segrestada de dalt estant. Aquests dos errors ens han dut on som, posats sobre el teló de fons que ho determina tot i ho explica tot: la incapacitat de la Unió Europea de redistribuir la riquesa col·lectiva d’una manera justa entre els ciutadans que la conformen.

L’error de no defensar la llibertat a qualsevol preu és especialment determinant en el canvi de valors dels socialistes europeus. Espantats per les conseqüències de la guerra del golf Pèrsic i els atemptats d’al-Qaida, van creure que era possible de diferenciar entre seguretat i llibertat, i no s’adonaren que sense llibertat no n’hi pot haver mai, de seguretat. L’adopció del llenguatge i els valors de l’estat fort i autoritari els ha menats on som avui, i en pocs llocs es veu tan clar com al Principat de Catalunya. Els socialistes europeus es troben com més va més còmodes anant de bracet amb la dreta. I la construcció de la gran bombolla mafiosa que és això que en diem ‘Brussel·les’ respon a aquesta lògica. Si parles i penses com una persona de dretes ja no et pots distingir d’una persona de dretes. Tan solament algun ritual sense fons i alguna posició més oberta en alguns aspectes poden fer de frontissa, encara. Escassa, però. Molt escassa. I generalment més decorativa que no real.

I és aquesta aliança a la Unió Europea entre populars i socialistes que ens ha dut el gran envit que tenim davant, que és la destrucció de la democràcia europea. Una destrucció sistemàtica que executen les institucions de la Unió, cada volta més descaradament. A Brussel·les hi ha uns polítics que no ha votat ningú, però que tenen el dret de decidir i regular sobre tot allò que ens passa, als vint-i-vuit estats, mentre que, per a governar els estats, als ciutadans ens deixen triar en les eleccions nacionals uns polítics que, en realitat, no poden regular res. Els polítics escollits s’han de sotmetre als no escollits, com si els vots no fossen l’essència de la democràcia.

Ens proposen, per tant, una il·lusió de democràcia que cada dia ofega més i comet errors més gruixuts. Això que ha passat a Itàlia aquest cap de setmana, per exemple, és significatiu. Els italians voten contra l’austeritat, contra el deute i fins i tot contra l’euro. Però el president d’Itàlia impedeix la formació d’un govern que puga dur a terme aquest programa. Amb això, el resultat de les eleccions vinents és difícil que no siga un vot més gran encara a l’extrema dreta. Però la tendència és ben preocupant: la comissió no volia Tsipras a Grècia i li va impedir d’aplicar el resultat del referèndum contra l’austeritat; i no vol Conte a Itàlia i l’ha arraconat amb una jugada de palau. No és solament la Moncloa que es creu amb dret de decidir qui pot ser president i qui pot ser conseller, no és únicament Espanya que no vol reconèixer el resultat d’unes eleccions. Però, siga quina siga la causa, és simplement un escàndol que qualsevol poder es considere capaç de determinar que un país ‘vota malament’ i alterar el seu vot. L’essència de la democràcia resta, doncs, completament alterada.

He dit abans que a Catalunya tenim una versió local, diferent, d’aquest ascens de l’extrema dreta, i és especialment preocupant. Perquè és una reacció violentíssima a un procés democràtic i ciutadà, l’independentisme, que precisament fa una proposta positiva i no pas negativa per a resoldre les coses que clarament no funcionen. Contra la realitat europea d’avui, l’independentisme ha alçat propostes positives i de progrés en tots els terrenys –de l’impressionant combat contra la islamofòbia durant els atemptats de l’agost a la repetida proposició de fer servir les eines democràtiques, el vot, per a resoldre els conflictes polítics acceptant el joc de majoria i minories. En aquest sentit el pas del PSC del bloc dels ‘partits de tradició democràtica’ (en terminologia de Carod) al bloc del 155 és molt paradigmàtic d’això que li passa a la socialdemocràcia europea; que accepta i assumeix l’autoritarisme i nega que els resultats electorals siguen la base de la democràcia. Pel que fa al PP i, sobretot, a Ciutadans hi ha poca cosa a explicar: simplement són allà on volen ser, violant i violentant de manera sistemàtica els drets democràtics més elementals.

Potser, en vista de tot plegat, una de les mancances de l’independentisme ha estat no saber sumar amb molta més decisió la seua veu a aquelles veus progressistes i europeistes,  persones,  institucions, col·lectius, partits, que avisen de –i lluiten contra– la destrucció dels valors democràtics que Europa havia encarnat fins ara. Però en això encara som a temps de rectificar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]