31.05.2023 - 21:40
Els primers mesos de la covid, quan érem tots tancats a casa, VilaWeb va proposar als lectors trenta entrevistes amb grans intel·lectuals catalans i mundials, quinze i quinze, que reflexionaven des de diversos angles sobre aquelles circumstàncies excepcionals. Un dels entrevistats va ser el filòsof, economista, músic i escriptor senegalès Felwine Sarr. Sarr és una de les veus africanes més originals i potents, i en aquell moment ja havia escrit Afrotopia, un llibre fonamental no solament per a entendre l’Àfrica d’avui i del futur, sinó per a entendre també com es pot dur a terme un procés de descolonització mental.
D’ell i del seu llibre he manllevat avui aquest concepte de “sobirania intel·lectual”, que em sembla clau per a explicar tot això que passa del 2012 ençà i, mirant més a curt termini, per a entendre i explicar el terratrèmol de diumenge. Perquè, davant les urnes parades, centenars de milers de votants d’aquest país, tant al Principat com al País Valencià, precisament posaren davant de tot, i per damunt de tot, la pròpia sobirania intel·lectual. I per aquesta raó ara hi ha tants nervis en les seus dels partits polítics, uns partits polítics que han descobert que els seus votants no són ciutadans captius com semblava, sinó persones lliures que no tenen por de cap futur.
A Afrotopia, Sarr afirma que per a impulsar qualsevol projecte col·lectiu els oprimits –i, parlem clar, què som nosaltres, sinó això?– han de guanyar la batalla de la representació, tenir personalitat pròpia. Cosa que diu que no es fa tan sols elaborant un discurs, sinó també actuant. Concretament, dotant-se del dret de marcar de manera autònoma les ratlles, els llocs per on no passaràs diguen què diguen els altres. I la gent va fer això, justament.
El llibre també repassa el pensament i l’obra del moviment d’alliberament africà i Sarr hi introdueix dos conceptes, un de Valentin Mudimbé i un altre de Frantz Fanon, que crec que encara ens poden ajudar més a posar llum, tots dos, a la situació que vivim al nostre país.
De Mudimbé, Sarr es queda amb la idea que existeix una “biblioteca colonial” i que cal denunciar-la. Però l’expressió no es refereix a l’existència d’una biblioteca de llibres marcats per la colonització. Mudimbé vol dir que hi ha un catàleg ordenat de paranys que els colonitzadors fan servir per ofegar qualsevol intent de pensament propi. Un catàleg que, com els llibres, és reconegut perquè s’ha fet servir una vegada i una altra, sempre a favor del colonitzador. Ho traduesc, això, al nostre cas: en la biblioteca colonial catalana trobaríem obres tan acreditades com ara “Voteu el PSOE o vindrà la dreta”, “Ara cal fer un gran front democràtic contra el feixisme”, “Hem d’aparcar les reivindicacions pròpies perquè ara és l’hora d’anar tots junts”, bla, bla, bla.
I crec que aquest brillant concepte de “biblioteca colonial” encara és més il·luminador si el connectem amb un altre, aquest de Frantz Fanon, que trobe que no cal traduir al cas català perquè s’entenga perfectament. Fanon diu que si nosaltres mateixos no som capaços d’imaginar que les coses es poden fer d’una manera diferent i si no obeïm la nostra lògica independent, aleshores només podem esperar que ens governen aquells que ens oprimeixen.
És per això que diumenge, quan tanta gent va decidir d’actuar amb sobirania intel·lectual, de manera diferent, lliurement, sense por del futur i sense deixar-se entabanar pels missatges apocalíptics que emergien de la biblioteca colonial, aquest país va fer un altre salt de gegant en la consciència política. Un salt que Julià de Jòdar ahir definia magníficament ací a VilaWeb, parlant de “L’avantguarda dels tres-cents cinquanta mil“.
PS1. Amb l’avantguarda sola no guanyes. Però les avantguardes canvien les condicions. Tot ha canviat d’ençà de fa quaranta-vuit hores i ara vindran les sentències del TJUE, la campanya electoral espanyola, una possible investidura on els vots de l’independentisme seran decisius o on l’abstenció marcarà la nostra oposició, un govern espanyol amb l’extrema dreta, un Onze de Setembre que pot ser sonat, segurament unes eleccions catalanes… Com deia ahir, tot s’accelera una altra volta i ara cal que cadascú des de la seua posició decidesca lliurement quina és la millor contribució que pot fer al procés d’independència i a la revolució democràtica catalana. No voldria, per tant, que ningú interpretàs tot això que explique aquests dies com una guia ni com una lliçó. Simplement, faig aportacions al debat i mire d’ajudar a interpretar-nos.
PS2. Si escolteu la versió en àudio d’aquest editorial, hi trobareu un PS sonor, el primer, amb la música del polifacètic Felwine Sarr.
És tan senzill com pensar. I mirar què és millor per a tu. Sovint, les propostes colonials s’aturen en detalls irrellevants per a impedir que ens fixem en l’essència del tema. Per exemple: al País valencià, ara hi ha un debat sobre el nom que hauria de dur la dissolució de Compromís en allò del sumar. Amb això, s’emmascararà l’evidència de l’error de anar a fer de peons d’una política de l’altiplà amb objectius antagònics als nostres.