Però si no teníem por. Per l’amor de Déu, nosaltres no en teníem, de por. Tan aviat, l’hem oblidada, una cosa tan bàsica? No teníem por de res que ens pogués passar per tot el que fèiem, pel que pensàvem que era just de fer. No teníem por d’imaginar cap on caminàvem. No teníem por ni tan sols de tenir por. I no teníem por tampoc que la gent que ens representava tingués por. Abans del primer d’octubre, ningú no s’hauria atrevit a justificar res amb l’argument que valia més evitar de ser objecte de repressió que no pas capgirar de dalt a baix aquest país que no ens agrada.

Nosaltres aspiràvem a la intel·ligència, a ser tractats com a persones intel·ligents. Volíem escoltar persones que ens parlassen de veritats, no gent que volgués disfressar els seus sentiments menys nobles amb teoria política, amb filosofia, amb sociologia. Què vol dir ara, doncs, aquesta apologia de la por que practica amb tanta intensitat el Parlament de Catalunya, començant pel seu president? Però quin país més miserable i trist que acabarem construint, si legalitzem moralment la renúncia de lluitar per no entomar la repressió…

Hi ha, fonamentada precisament en la repressió i en l’execrable arbitrarietat dels tribunals espanyols, tota una operació mediàtica per a justificar que la por física i concreta d’alguns altere el rumb polític que el país es va marcar ara fa un any. Funciona sobre aquest paisatge sentimental efectiu, si més no efectiu fins ara, que ens demana prudència en nom dels qui tenen més problemes i ho passen més malament, però que també ens fa confondre la solidaritat amb la submissió.

Ser a la presó no fa de ningú una persona més encertada. Jo faig i faré tant com puga i més perquè tots n’isquen tan aviat com siga possible i no hi entre ningú més. Però, després del pas fet dimarts, no regalaré el meu silenci per a legitimar, així, sense problemes, la por i convertir-la en un plantejament polític del qual hom puga estar orgullós.

El primer d’octubre, els dies abans i fins al dia 10, ningú no va convertir la por en l’eix de cap actuació professional ni política. Ni vàrem deixar de fer res pensant en les conseqüències que allò que havíem fet podia tenir per al nostre futur personal ni encara menys per al nostre futur col·lectiu. I ara això no ho podem canviar. No pas sense fer trampa. No pas sense fer-nos trampa.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb