Per una ecologia del llibre

Hi ha coses de la festa del llibre que el públic sospita però no les coneix prou i els mitjans de referència no n’informen, sobre l’edició més i més industrial a la manera del turbocapitalisme i com s’expressa en la diada. Que enguany ha fet un pas de rosca més en aquest sentit. Haver escrit sobre l’evolució de l’agricultura contemporània m’ha donat una plantilla per observar i comprendre qualsevol altre comerç. La terra és la mare de tot, ho puc assegurar. El món del llibre és més i més com l’agricultura, que no n’hem de dir intensiva sinó industrial, per una producció agrícola al compàs, fora mida i sense respecte per res, del mercat de l’alimentació: adobs i pesticides químics tants com convinguin, la terra en producció constant, la pagesia sotmesa al ritme de Chaplin al profètic Temps moderns del 1936 i a les inclemències de la crisi climàtica provocada per tot plegat, també per l’agricultura industrial. Les paraules importen i emmascaren: no és intensiva, la cosa, és industrial. I això comporta un seguit de situacions i processos en diversos àmbits. 

Que la indústria editorial demana més i més exemplars de títols és un fet que la diada del llibre il·lustra de fa temps, no és cosa d’ara. Per als editors que no pertanyen a grans grups industrials, la competència ferotge d’aquesta sobreproducció industrial els obliga a pagar un munt pels magatzems on per força van a parar els seus fons editorials: l’espai és el bé més car avui, en habitatges i en magatzems. Però allò que ha fet un pas de rosca enguany és sobre les novetats: l’allau per a la diada ha estat de novetats només des del mes de gener. Més llibres previs als magatzems, doncs. Ni tan sols tants llibres publicats pel setembre, que es mantenen a llibreries perquè se segueixen venent (ho sé per experiència pròpia) i fins ara eren també llibres de Sant Jordi, no tenen cabuda en les parades de les grans llibreries, que atenen signatures de novetats en exclusiva d’autors de venda industrial, que en són un fotimer. Al pas de rosca s’han afegit enguany els mitjans i les seves recomanacions per a la diada. Només compten els del gener ençà.

És important, això? Diria que sí. Informa d’un fet clau: els fruits de l’escriptura són més i més caducs, duren ben poc en el mercat en les llibreries, si no són la fruita més apreciada per la moda de temporada. A la majoria dels autors que guanyen premis grossos i els autors de vendes impressionants també els collen, això no ho sé per experiència pròpia sinó per col·legues que s’hi troben: hi ha ben pocs premis grossos en català que no comportin un contracte que obliga l’escriptor a dues novel·les més en dos o tres anys com a molt, iguals a la novel·la premiada. Més informació sobre això no en tinc, a veure qui ens la proporciona. A les autores de novel·la romàntica, catalanes i valencianes, gairebé totes en espanyol, que congreguen les cues de signatures més llargues i fidels per Sant Jordi, puc imaginar que els respectius contractes editorials els demanen producció ininterrompuda.

És com a l’agricultura, insisteixo. Els arbres fruiters s’han d’arrencar cada vuit o nou anys, i no perquè estiguin exhausts a causa de la producció industrial sinó perquè el mercat ja demana un altre fruit, un altre arbre fruiter. Pregunto als de Saidí com és que ja no fan préssec de vinya i em diuen que és clar que no, ara el mercat vol préssecs plans, paraguayos. I els arbres s’arrenquen. Com s’arrenquen de les llibreries els llibres que no es venen seguit –un llibre s’ho juga tot en dos mesos– i la llibreria no pot fer altre perquè cada setmana li arriben caixes i caixes de llibres nous. Llibres industrials o no, atesa l’abundosa edició artesanal, gràcies a les tecnologies contemporànies de l’edició. Avui dues persones a casa poden fer una editorial, fins i tot una. O sigui que el cafarnaüm del llibre és d’envergadura.

En parlava aquest dimecres santjordià amb col·legues a l’espai de trobada que ens facilita l’editorial al migdia. Un altre pas de rosca, vaig dir, i un escriptor més jove –no en dic el nom perquè no sé si ell ho voldria i com que també col·labora als mitjans potser ho voldrà explicar ell mateix– s’hi va afegir. L’espai públic de la jornada està cada vegada més controlat, avaluava ell. Per la meva part li argumentava la sobreproducció industrial. Un altre col·lega, Eloy Fernández Porta, que de ben segur no li importarà que l’esmenti, informava que el dia anterior, el 22 d’abril, es va fer un Sant Jordi alternatiu, al Paral·lel: les editorials petites s’estan atipant del control de l’espai públic que deia el col·lega, i s’ho munten en altres llocs de la ciutat. “La vie est ailleurs”, la vida és en un altre lloc, ho va deixar escrit el poeta Rimbaud. Sabia que un santjordi més s’ho munta al passeig de Sant Joan. Parlo de Barcelona, potser en altres ciutats del país passa el mateix. Altres eixos són a la Sagrada Família, a Hostafrancs i més barris. Com és que cap mitjà d’una certa referència ha informat del santjordi previ al Paral·lel barceloní? 

Una ecologia del llibre és indispensable. La seva producció afecta els arbres i els boscos, d’on surt la pasta del paper, igual que la producció agrícola industrial du a la malvestat del planeta i dels aliments. Les consideracions romanticoides habituals cada any per Sant Jordi sobre la importància del llibre per a l’idioma i la cultura, arriba un punt que només són efluvis de la hipocresia convençuda dels seus drets que ho aplana tot. Quin cansament. Una persistència sanitosa de la Diada del Llibre i de la Rosa –la producció de roses deu ser igual d’extremada, no deixen de formar part dels conreus de la terra– dependrà, depèn, del decreixement de la seva indústria abassegadora, a través del retorn a la manera tradicional de l’agricultura: respecte pel descans de la terra, el guaret i la saó. O potser no. Potser ens hi resignem, com a tantes arbitrarietats destructives d’aquesta Era de la Resignació. Per a nosaltres va el pollastre, autors i lectors.