Carretera que travessa el coll de Font de Cera, passant del Maresme al Vallès Oriental.

L’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració del departament de Territori i Sostenibilitat, ha organitzat aquesta setmana el seminari ‘La carretera en el paisatge’. S’han presentat un seguit de ponències inspiradores i de projectes que es desenvolupen en diferents territoris, i s’ha plantejat la relació entre la carretera i el paisatge des de disciplines ben diferents: l’arquitectura, la biologia, l’enginyeria, el cinema, la història…

Tal com va plantejar a l’inici el director de l’Observatori, Pere Sala, “les relacions entre el paisatge i les carreteres s’han plantejat habitualment des del punt de vista de la integració de la carretera en el paisatge. Aquesta és una dimensió molt rellevant, però no suficient. Cal anar més enllà i tractar tota una sèrie d’aspectes de la relació carretera-paisatge en general poc considerats.” Perquè “moltes carreteres (en especial les secundàries) posseeixen un elevat valor patrimonial, atès que històricament han articulat i contribuït a afaiçonar el territori; són una forma de coneixement del territori; posen en valor la diversitat de paisatges del país i generen experiències turístiques i d’oci ben diverses”.

I per mostrar com poden ser d’inspiradores algunes mirades i aproximacions sobre la carretera i el paisatge, es va convidar a fer la conferència inaugural a l’arquitecte italià Fabio Manfredi, professor de la Universitat de Nàpols Federico II. La seva ja va ser una aproximació interdisciplinari en si, perquè va citar entre més el pintor Paul Klee, l’escriptor Jack Kerouac i l’activista i assagista Rebecca Solnit. I va acabar la ponència amb unes imatges cinematogràfiques fetes per ell mateix de la ciutat de Nàpols, amb música de jazz.

Imatge del seminari ‘La carretera en el paisatge’.

Fabio Manfredi es mou en el terreny de la percepció, ha centrat la seva línia de recerca entorn els paisatges lineals i ha investigat sobre mobilitat i paisatgisme. Aporta significat de la carretera dins del paisatge, des del moviment. Per tant, ens interroga sobre la funció del camí com a element del disseny paisatgístic. Manfredi proposa la mobilitat com a estratègia paisatgística.

Entén la carretera com una línia, amb totes les seves declinacions possibles, perquè al final tot està connectat i una línia són dos punts de connexió, un d’inici i un altre de final. I entès així, també li podem donar molts altres significats, que ajuden a obrir la perspectiva: la idea de destí, de compromís o d’unes dades.

Perquè Manfredi també escruta les qualitats intangibles d’una línia. Diu que tan aviat com ens movem definim una línia. El moviment ens fa dibuixar una línia invisible dins del paisatge. I tot i que invisible, aquesta línia deixa uns rastres, que expliquen moltes coses: fenòmens socials, ambientals…

L’arquitecte ens proposa entendre la carretera com una línia de referència a partir de la qual traçar moltes línies invisbles. Són la relació que establim amb el paisatge. Perquè nosaltres som actors dins la carretera, avui fins i tot abans d’entrar en la carretera, a través del Google Maps o del Google Earth, quan preparem un trajecte, quan decidim la ruta que farem, on ens pararem, què visitarem…

I mentre una línia de ferrocarril et condiciona el gaudi del paisatge, perquè està més marcat, tant per la direcció que és establerta, com per la velocitat i els llocs d’aturada, que també són marcats i no permet triar, si anem per una carretera podem triar la velocitat i la direcció i on ens aturem. Quan som dins la carretera som dins del paisatge, segons Manfredi i la percepció és més aprofundida. Tot dependrà de l’interès que ens suggereixi el paisatge. Perquè la carretera permet assumir el control de l’entorn i de com percebre’l.

També parla de transgressió dins la carretera, per exemple, quan decidim reduir la velocitat i anar més a poc a poc o si seguim la curiositat que la carretera ens genera. Farem descobriments i transformarem el paisatge amb les nostres percepcions i les nostres activitats culturals. En aquest sentit, la línia invisible que tracem en el paisatge és el guió. Determina i dissenya els paisatges intermedis entre dos punts.

Ja ho diu l’article 1 del Conveni Europeu del Paisatge definint ‘paisatge’ com allò que “fa referència a una àrea, tal com la percebi la gent, el caràcter de la qual és resultat de l’acció i la interacció de factors naturals i/o humans”.

L’arquitecte des d’aquesta definició diu que la carretera és una línia per al paisatge. Per tant, més enllà de la seguretat i el confort a l’hora de fer una carretera, més enllà dels condicionaments tècnics, cal tenir en compte com anem d’un punt a un altre i com ens movem en els punts intermedis.

L’arquitecte italià Fabio Manfredi.

Per on passem i com passem és un dels temes complexos de la relació de la carretera amb el paisatge. I en aquest punt Manfredi va citar l’arquitecte paisatgista francès Bernard Lassus, que va desenvolupar un estudi per al govern francès on plantejava aquesta relació entre carretera i paisatge no només com una experiència visual, fins i tot tàctil i olfactiva. I destinava l’1% del cost de l’obra al desenvolupament del paisatgisme. És d’aquesta manera que es focalitzen també les necessitats més locals. I és una manera de millorar el paisatge existent combinant les necessitats locals amb la gent que només hi és de pas. Lassus va cercar noves pràctiques i pautes en aquesta relació.

Aquesta última aportació es va veure reforçada després, en un debat posterior, amb preguntes dels assistents al seminari, que es van focalitzar sobretot en la necessitat de la participació de la societat civil, de les comunitats afectades i vinculades als projectes d’aquestes carreteres i infraestructures viàries. Participació i interdisciplinarietat foren els dos eixos centrals d’aquest debat posterior.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.