Pedro Sánchez i Palestina: entre la hipocresia diplomàtica i els jocs d’aliances

  • No us crida l'atenció que, per fer la seua jugada, Sánchez s'haja vist obligat a anar amb els països més favorables a l'autodeterminació i més comprensius amb el procés d'independència de Catalunya?

Vicent Partal
28.05.2024 - 21:40
Actualització: 28.05.2024 - 21:57
VilaWeb
Pedro Sánchez durant la conferència de premsa en que ha notificat el reconeixement de l'estat de Palestina

El govern espanyol ha portat a terme el reconeixement diplomàtic de l’estat de Palestina. Però ha adoptat aquesta mesura, molt polèmica en el si de la Unió Europea, acompanyat dels governs de Noruega i Irlanda. I també d’Eslovènia, el govern de la qual s’afegirà demà al reconeixement.

La iniciativa política, això ho sap tothom, l’ha encapçalada Pedro Sánchez. Per les raons que siga, molt segurament vinculades més als seus interessos personals i polítics que no pas a la realitat i les necessitats del poble palestí. Entenguem-nos: la forma en què Sánchez va abandonar de la nit al dia la República Àrab Sahariana Democràtica a favor del Marroc ha esborrat per sempre més la possibilitat que un acte seu en l’escena internacional siga innocent o es puga entendre que ve motivat per causes morals o de justícia.

Però per què Sánchez no ha fet, simplement, un reconeixement unilateral –espanyol i prou– i ha hagut de fer aquesta ruta a la recerca d’aliats? Bàsicament, perquè el pas és molt mal vist a la Casa Blanca i és conflictiu en el si de la Unió Europea. I no s’atrevia a fer-lo tot sol.

Ni Alemanya, ni França, per esmentar els dos estats més grans de la Unió, no veuen amb bons ulls el gest espanyol. I tampoc no veuen amb bons ulls que, una vegada més, no haja estat possible una posició coordinada en política exterior. Ahir, el ministre d’Afers Estrangers francès, Stephane Séjourné, es va pronunciar a Weimar, de manera inequívoca, davant els seus col·legues alemany i polonès: “La lògica diu que en tot cas el procés de pau acabarà portant algun dia al reconeixement de l’estat palestí, no que el reconeixement d’aquest estat siga una finalitat per si mateixa.” Més clar, l’aigua.

En aquest sentit, ha cridat molt l’atenció –i ha molestat molt– que Espanya, que és l’últim país que encara trenca la unanimitat en el reconeixement de Kossove, encapçale, en canvi, el trencament de la unanimitat europea en el reconeixement de Palestina. A Brussel·les, aquest comportament tan aparentment erràtic no ha passat desapercebut.

Però, de la perspectiva catalana, hi ha un element de tot plegat que resulta molt interessant. No us crida l’atenció, el mapa? Noruega, Irlanda, Eslovènia i Bèlgica, que també estudia la mesura, són, juntament amb Portugal i alguns dels països bàltics, els estats de la Unió Europea que han mostrat de manera continuada més simpatia, o, si ho voleu dir així, comprensió, per la causa de la independència de Catalunya. I Pedro Sánchez ha hagut d’anar-los a buscar a ells, als millor aliats de Catalunya, als més comprensius amb el dret d’autodeterminació, per a fer la seua operació. Curiós.

Evidentment, no són ni Irlanda, ni Noruega, ni Eslovènia, ni Bèlgica els que s’han mogut ni els que han de donar explicacions a ningú. Aquests estats defensen i han defensat sempre el dret d’autodeterminació, siga de Catalunya, siga de Palestina, siga de qui siga. Per a ells, és una qüestió de principis, de mantenir una guia consistent en un dels temes més importants de la política exterior.

Si de cas, és Espanya i el seu president, que hauria d’explicar –i ja sé que no ho farà, perquè no pot fer-ho– com és que Palestina sí i el Sàhara Occidental no. O partint de què cal reconèixer –només partint d’una declaració d’independència feta per un grup polític a l’exili– un estat –Palestina– que no controla el seu territori ni té una existència real com a tal i negar, al mateix temps, que tinga cap validesa, diplomàticament també, tot el que va passar al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017.

 

PS1. Tal com vaig comentar fa uns dies, Israel no ha fet servir la qüestió catalana per a respondre a Espanya. Avui seria absurd de fer-ho. El 2017, no. De fet, el 2017 Sánchez no s’hauria atrevit a reconèixer Palestina, si s’hagués donat el cas. És bo saber que ningú no vindrà de fora a treure’ns les castanyes del foc i ja està bé, també, que alguns dels globus irreals que ens han acompanyat aquests anys, com la intervenció a l’ombra d’Israel, es comencen a desunflar.

PS2. David Grossman és un dels grans intel·lectuals i escriptors israelians. Referent moral de l’esquerra del seu país, advocat incansable de la solució dels dos estats de fa dècades, home que ha predicat sovint en el desert el seu pacifisme, molt crític amb el govern de Netanyahu, que veu ple de racistes. En un dia com avui és una sort que Andreu Barnils haja pogut parlar amb ell per fer aquesta entrevista: “No vull ser un ocupant”.

PS3. Atenció al text que signa avui a VilaWeb Julià de Jòdar. Recorde que ell presideix la sessió constituent de l’ANC que ha de triar els càrrecs directius de l’entitat i que es tornarà a reunir dissabte. Cal llegir què hi diu: “Notes per a reprendre la marxa”.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any